Foto pròpia |
Asseguda en aquest banc
amb la mirada a l'infinit mar blau,
compartim silencis mentre recordo.
La nostàlgia em mossega la pell.
Podria escriure mil pàgines.
Explicar-te que em perdo en l'absència,
que voldria estimar-te una mica menys
perquè no em dolguis tant.
Que quan els teus ulls em despullen,
mentre els dits em recorren l'esquena
dibuixant formes indesxifrables,
tal vegada no siguis un somni.
I és quan els teus llavis carnosos
xiuxiuegen paraules a cau d'orella,
encenent el meu desig...
quan penso - sento - que
certament no ets un somni.
Tinc fam de TU.
(sa lluna, maig-2013)