Somni d'estiu

Tots els entrebancs que havien sorgit fins arribar al punt de sortida semblaven vençuts. En aquest espai, avantsala d'un nou món, s'estava bé; pendent només del rellotge per no fer tard.

Els ocellets s'acostaven als meus peus com si volguessin participar del meu goig.  Aviat seguiria el seu vol, lliure de tot allò que m'angoixava dia rere dia. Respirant fort vaig pensar que  ja no hi havia marxa enrere, que tot just començava la meva aventura.                                                       

Vaig tancar els ulls i quan els vaig obrir 

estava enmig d'un petit poble on es respirava aire de festa.
La gent em mirava encuriosida, mentre em regalaven somriures i paraules de benvinguda. Vaig participar de totes les seves costums i em van fer sentir de nou com una nina.

D'aquesta primera parada vaig recordar que les coses més petites són, en definitiva, el que omplen d'alegria al viatger. L'amabilitat, la generositat, fins i tot l'afecte de persones (totalment desconegudes fins aquell moment) em va deixar gratament sorpresa.

Seguint el viatge, sempre de la mà amiga, vaig anar pujant més alt, sentint el contacte amb la natura més verge, amb els seus sons i els seus silencis. Des de dalt gaudia del paisatge que cada instant se m'oferia.

Només el repicar de campanes m'anunciava el pas del temps, la tornada era a prop i només sentia la necessitat d'amarar-me de tota la bellesa per omplir els meus sentits de serenitat.

Podria dir que vaig tornar 

tal com me'n vaig anar, 

però mentiria.

Els somnis s'han de viure, 

crear la necessitat de poder 

somiar de nou 

i així 

seguir vivint-los 
un darrere l'altre.

Falsa "Julieta"

Els relats de na CARME
(D'una foto d'en Xavier de Fita)

- Què no ho veus que no pot ser? 

- Com pots dir-me això, Marieta? 

- Ja saps que els nostres pares no ho veuen bé 

- A mi no m'importa què pensin els pares ni ningú més, ens estimem i amb això en tinc prou 

- Ja saps que jo també, molt, però mai ens deixaran viure plegats 

- I si ens escapem lluny d'aquí? He vist carrer avall que hi ha un jardí preciós i allà ningú ens trobarà

- Ja saps que el meu pare viatja molt i podríem coincidir allà on anem

- Ho prepararem tot per anar-nos aviat i t'avisaré un dia abans per veure'ns aquí

- Ai ... què serà de nosaltres !! 

- Saps? he pensat també que, si no ho aconseguim, morirem junts. Han inventat un nou pesticida que és infal·lible ... 

- Amor meu, saps que t'estim moltíssim, però com per a morir per tu no, ehhh! 

           
                ⋆ ⋆ ⋆ ⋆ ⋆ ✿ ⋆ ⋆ ⋆ ⋆ ⋆

Natura

- Si sa muntanya no ve a mi 

jo aniré a sa muntanya -

Lladre

Com vull recordar-te? Són tants ets anys de compartir moments que no m'agradaria oblidar-me de cap d'ells. No recordo com mos vam conèixer però sí que érem pràcticament uns nins, tu amb tretze i jo amb dotze, sortíem amb un grup d'amics, volent imitar als més grans. Recordo una serenata, sa nit anterior a ses Verges, amb un cassette a s'escala de casa i es guateques al centre parroquial on mos vam fer "novios". No recordo perquè vam deixar de ser-ho, però si recordo que des que mos vam conèixer sa nostra amistat va anar creixent més i més. 

Van arribar anys en què cadascú va fer sa seva vida per separat, recordo que en totes ses processons me regalaves confitets creient que no te reconeixia per sa caputxa. I arribaren es fills i això va servir per retrobar-nos a sa sortida des col·legi, es teu fill i es meu compartiren classes, festes i celebracions durant molts d'anys i noltros amb ells. Van arribar temps crítics per a mi i tornarem a "desconnectar". 

Recordo que una trobada casual mos va posar al dia des canvis a ses nostres vides. Mos donàrem suport mútuament a partir d'aquell moment, amb només una trucada sabíem un de s'altre, compartíem vivències i secrets cada vegada que se presentava s'ocasió.

Recordo, especialment, es dia en què me vas cridar per prendre un tallat i te vaig dir que no me trobava bé, sa teva insistència en veure'ns me va salvar sa vida.

Recordo sa teva coqueteria, sa teva fina ironia, sa teva forma de viure parsimoniosament com si es rellotges no existissin per a tu, ses teves apoteòsiques badades, sa teva extraordinària força de comunicació, es teu poder de seducció,  s'amor incondicional a sa nostra "Roqueta" (a ses nostres costums, a ses nostres arrels, a sa nostra gent), sa teva gran sensibilitat amb sos més desprotegits, s'alegria amb què celebraves ses victòries des teu Barça estimat, sa teva discreció, ses teves ganes de viure ... 

Ja no vius a sa Roqueta, 

ara ets roca, mar i cel, 

pluja, vent i foc 

ets arrel, arbre i terra, 

dia i nit.

  

I avui, en aquest estiu lladre d'éssers estimats, només puc recordar-te profundament agraïda per sa teva amistat.

(In memoriam de Biel Morro Villalonga, 31-Agost-2014)