Sempre li he tingut molt respecte a les muntanyes, potser perquè hi perdo l'equilibri. Tot i la fòbia, aquest estiu he arribat molt alt i he pogut gaudir de la seva bellesa.
Quines imatges tan belles, Lluneta; crec que necessitem de tent en tant acostar-nos a la muntanya i amerar-nos de la seva força; jo almenys ho faig i sort en tinc... Una abraçada, bonica.
Em va costar molt pujar-hi, el vertigen fa de les seves i em sap greu perquè quan estic a dalt no puc gaudir com voldria perquè ja estic pensant en la baixada. Tot i així, l'escenari va ser magnífic i tot el temps que vaig fer fotos em vaig oblidar de l'alçada. ;)
És una pena que no es pugui sentir tot el que has sentit a la tornada, queden els meravellosos records, però les sensacions d'aquell moment només es viuen en aquell moment. Allà dalt em sentia lliure de tots els mals del món !!
Tens tota la raó Lluneta , la natura és tan grandiosa que al seu costat, ens sentim petits, petits...Veig que si has anat a la muntanya, perquè has fet unes fotos precioses, captant tota la seva majestuositat... Petonets, bonica.
Impressionat i majestuosa la muntanya ens corprèn. Ens fa sentir petits, minúsculs i alhora ens acull i ens convida a formar-ne part. Bellíssimes les fotografies!
Sé que t'agraden molt els niguls com a mi. Un dels meus "jocs" favorits és observar els canvis, les seves formes i imaginar tota mena d'objectes, animals i fins i tot persones. A les dues primeres fotos t'hagués encantat ser-hi, veient com es fonien amb la muntanya, va ser molt màgic.
No es mi intención tenerte ... mosca? (imagino que confundido) Sabiendo lo complicado que resulta dejar un comentario en mi blog, me alegro que sigas intentándolo siempre.
son altes i fortes i seran alla mateix on les vas deixar, esperant la teva tornada per aixo s'hi enfilen els nuvols cada mati, per observar si ja es el dia de la retrovada
M'agradaria tornar-hi aviat. Tinc certa enyorança a tots els llocs on la bellesa i els seus habitants m'han fet feliç i per això sempre dic que hi tornaré algun dia.
En tenim una pendent, tu i jo. Bessets, ninona meva. ☺
És ben bé tal com expresses. Que immenses les muntanyes, i nosaltres, petits, petits...
ResponEliminaAixí em sento jo davant de tota la natura, petita, molt petita.
EliminaAferradetes! ☺
La muntanya sempre és una font d'inspiració, d'admiració i de felicitat... Fas bé d'anar-hi. Fem bé d'anar-hi, ens retorna la visita amb escreix.
ResponEliminaSempre li he tingut molt respecte a les muntanyes, potser perquè hi perdo l'equilibri. Tot i la fòbia, aquest estiu he arribat molt alt i he pogut gaudir de la seva bellesa.
EliminaBon dia, nina ... aferradetes! ☺
Em sembla que la muntanya no ve per ningú. Si la vols veure, hi has d'anar. Molt bones fotos.
ResponEliminaSempre que volem alguna cosa hem d'anar a aconseguir-ho, en aquest cas crec que és molt més evident, hi he anat i m'ha encantat.
EliminaGràssis, Xexu!
Quines imatges tan belles, Lluneta; crec que necessitem de tent en tant acostar-nos a la muntanya i amerar-nos de la seva força; jo almenys ho faig i sort en tinc...
ResponEliminaUna abraçada, bonica.
Em va costar molt pujar-hi, el vertigen fa de les seves i em sap greu perquè quan estic a dalt no puc gaudir com voldria perquè ja estic pensant en la baixada. Tot i així, l'escenari va ser magnífic i tot el temps que vaig fer fotos em vaig oblidar de l'alçada. ;)
EliminaAferradetes, nina!
Preciós!
ResponEliminaSi que ho era, sí!!
EliminaAferradetes ben fortes ☺
El millor és que, en un entorn així, les angoixes i les pors també semblen una miqueta més petites.
ResponEliminaÉs una pena que no es pugui sentir tot el que has sentit a la tornada, queden els meravellosos records, però les sensacions d'aquell moment només es viuen en aquell moment.
EliminaAllà dalt em sentia lliure de tots els mals del món !!
Aferradetes! ☺
I tant que cal anar a cercar-la, et dóna molta pau!!!!
ResponEliminaCert nina, és molt i molt generosa.
EliminaAferradetes! ☺
celestial!!!!! aferradetes!
ResponEliminaSemblava que estava en un altre món, ben bé podria ser el cel.;)
EliminaAferradetes! ☺
Immensitat i petitesa, dos conceptes que sempre hem de tenir molt clars!
ResponEliminaUna abraçada Paula
Totalment d'acord amb tu, Josep!
EliminaAferradetes! ☺
Està en contacte amb la natura, a la majoria ens estimula els sentits. Quines muntanyes més boniques que ens has posat. Gràcies.
ResponEliminaCrec que en tota la meva vida les havia vist tan a prop i tan maques.
EliminaAferradetes, nina! ☺
Jo em marejo quan veig paisatges així! T'han quedat unes fotos impressionants.
ResponEliminaMarejada estava i no tan sols per l'alçada ;)
EliminaGràssis bonica ... bessets! ☺
Tens tota la raó Lluneta , la natura és tan grandiosa que al seu costat, ens sentim petits, petits...Veig que si has anat a la muntanya, perquè has fet unes fotos precioses, captant tota la seva majestuositat...
ResponEliminaPetonets, bonica.
Pràcticament em vaig passar les vacances entre muntanyes, aire pur, paisatges meravellosos, molta gent acollidora ... van passar molt ràpides !!
EliminaBessets, nina! ☺
Millor ves posant-te les xiruques que ella no vindrà pas.......si em vols vine diu ella.
ResponEliminaSi, si i aixó vaig fer ... hi vaig anar!! ;)
EliminaAferradetes, guapo! ☺
Les fotos meravelloses. El paisatge sembla dur, però té un aire acollidor, vigilant dels teus somnis. M'encanta.
ResponEliminaBessets Sa Lluna
A mi no em va semblar tan dur, potser perquè en tenia moltes ganes d'anar-hi. ;)
EliminaBessets, Alfons!! ☺
una meravella!!!!!
ResponEliminapetons!!!!
Gràssis bruixeta!!
EliminaBessets dolcets! ☺
Impressionat i majestuosa la muntanya ens corprèn. Ens fa sentir petits, minúsculs i alhora ens acull i ens convida a formar-ne part.
ResponEliminaBellíssimes les fotografies!
Em vaig quedar bocabadada davant de tanta bellesa i sentir-la encara va ser més impressionant.
EliminaGràssis nina ... aferradetes! ☺
Que bé sentir-nos així de petits, poder sortir una mica de nosaltres mateixos. Observar aquestes vistes és com submergir-se en un bon llibre.
ResponEliminaAquest niguls em vam portar més amunt que la muntanya, com en un somni.
EliminaAferradetes, nina! ☺
Saps una cosa? Una de les meves primeres idees per fer posts quan vaig obrir el blog era posar fotos de núvols... M'encanten les fotos de núvols!
ResponEliminaTu has posat unes imatges precioses de la muntanya, però on els núvols també hi són presents i hi donen un aire molt especial... màgic, misteriós...
Què maca és la natura, eh? :-)
Sé que t'agraden molt els niguls com a mi. Un dels meus "jocs" favorits és observar els canvis, les seves formes i imaginar tota mena d'objectes, animals i fins i tot persones.
EliminaA les dues primeres fotos t'hagués encantat ser-hi, veient com es fonien amb la muntanya, va ser molt màgic.
Molt maca la natura, si que ho és.
Aferradetes! ☺
Oh, que belleza de montañas y de nubes... Precioso, amiga
ResponEliminaUn abrazo fuerte
(Vamos a ver si lo toma, que ultimamente me tienes un poco mosca...)
Je,je,je
Celebro que te gusten, todo un piropo viniendo de tí. ;)
EliminaAferradeta forta, amic ☺
Si, veo que pone...
ResponEliminaEl comentari serà visible quan s'hagi aprovat.
Bueno, pues otro abrazo...
No es mi intención tenerte ... mosca? (imagino que confundido)
EliminaSabiendo lo complicado que resulta dejar un comentario en mi blog, me alegro que sigas intentándolo siempre.
Gràssis amb més aferradetes.
son altes i fortes i seran alla mateix on les vas deixar, esperant la teva tornada
ResponEliminaper aixo s'hi enfilen els nuvols cada mati, per observar si ja es el dia de la retrovada
besets estimada
M'agradaria tornar-hi aviat. Tinc certa enyorança a tots els llocs on la bellesa i els seus habitants m'han fet feliç i per això sempre dic que hi tornaré algun dia.
EliminaEn tenim una pendent, tu i jo.
Bessets, ninona meva. ☺