Somni d'estiu

Tots els entrebancs que havien sorgit fins arribar al punt de sortida semblaven vençuts. En aquest espai, avantsala d'un nou món, s'estava bé; pendent només del rellotge per no fer tard.

Els ocellets s'acostaven als meus peus com si volguessin participar del meu goig.  Aviat seguiria el seu vol, lliure de tot allò que m'angoixava dia rere dia. Respirant fort vaig pensar que  ja no hi havia marxa enrere, que tot just començava la meva aventura.                                                       

Vaig tancar els ulls i quan els vaig obrir 

estava enmig d'un petit poble on es respirava aire de festa.
La gent em mirava encuriosida, mentre em regalaven somriures i paraules de benvinguda. Vaig participar de totes les seves costums i em van fer sentir de nou com una nina.

D'aquesta primera parada vaig recordar que les coses més petites són, en definitiva, el que omplen d'alegria al viatger. L'amabilitat, la generositat, fins i tot l'afecte de persones (totalment desconegudes fins aquell moment) em va deixar gratament sorpresa.

Seguint el viatge, sempre de la mà amiga, vaig anar pujant més alt, sentint el contacte amb la natura més verge, amb els seus sons i els seus silencis. Des de dalt gaudia del paisatge que cada instant se m'oferia.

Només el repicar de campanes m'anunciava el pas del temps, la tornada era a prop i només sentia la necessitat d'amarar-me de tota la bellesa per omplir els meus sentits de serenitat.

Podria dir que vaig tornar 

tal com me'n vaig anar, 

però mentiria.

Els somnis s'han de viure, 

crear la necessitat de poder 

somiar de nou 

i així 

seguir vivint-los 
un darrere l'altre.