Benvolguts amics i amigues blocaires:
 |
| Imatge de la xarxa |
Tu tens totes les dades de la corrupció, de la pèssima gestió de l'empresa, de la manipulació i el més fotut és que ho veus molt clar perquè tot el que pretenen no puguin aconseguir-ho. I tot i així, els mateixos companys de treball manipulats per ells, "els nostres sindicats", "la nostra justícia" mitjançant el seu eficient col·legi d'advocats, et recomanen que facis un tracte.
TRACTE = Enxampa la misèria que et donen, perquè no van a oferir-te res més, signa tot el que et diguin i així podràs acollir-te a l'atur.
ATUR = Dret dels treballadors o l'almoina que et permetrà subsistir fins que et toqui la loteria de trobar una altra feina. Potser per la teva edat no sigui vàlida, però sí que hauràs d'estar oberta i disponible per anar a segellar i fer tots els cursets que amablement et convidin a fer.
I et preguntes, què he fet jo per merèixer això? Quan t'has passat tres quartes parts de la teva vida treballant, quan t'han hagut de dir "ull que l'empresa no és teva"!! per la dedicació que oferies, quan has hagut de mentir per ells i fins i tot salvar-lis el cul en moltes ocasions. I tornes a arribar a la conclusió que per molts valors que tinguis, no ets més que un nombre, una peça substituïble ... fins i tot, ni això.
* Disculpeu la meva absència, en l'estat que em trobo no puc concentrar-me ni gaudir com cal dels vostres posts. Tot i així, faré tot el que sigui possible per visitar-vos fins poder arribar al ritme que portava abans.
Gràssis per acompanyar-me i fins aviat ... aferradetes !! ☽
Ànims i endavant!
ResponElimina"Matxaques intercanviables", que diu el meu pare. Em sap molt de greu. El dijous vaig fer un poema per una companya que passa de bibliotecària normal a bibliotecària itinerant. És molt competent, i ja veus.
ResponEliminaEstic totalment d'acord amb la teva indignació. Un cop desbravada cal fer l'esforç de mirar endavant. Costa però ho hem de fer, no ens podem permetre defallir, es un luxe que només tenen ells.
ResponEliminaUna forta abraçada Paula... i endavant, sempre endavant!!
Sap molt greu que estiguis passant aquest tràngol. Crec que és molt trist constatar, una vegada més, la certesa d'aquesta frase que tu mateixa dius i que ho resumeix perfectament: "S'aprofiten de les mancances per fer-nos passar pel seu cèrcol" i sembla que tot està muntat perquè se'n segueixin aprofitant.
ResponEliminaEntenc de sobres la impotència que sents i, per desgràcia, no puc fer res més que desitjar-te el millor possible. Malgrat tot, ànims!
Les empreses miren per elles, i la nostra implicació de vegades no es veu recompensada ni agraïda. Em sap greu que passis per això, un cop molt fort. Però el més important ets tu i la teva salut, t'has de tranquil·litzar i prendre-t'ho amb calma. Molts ànims i esperem que el proper cop ens portis notícies molt bones.
ResponEliminaEndavant i amb la cara ben alta, no tothom ho pot dir. Te'n sortiràs.
ResponEliminaUna aferrada ben forta
Em sap greu. La vida dóna moltes voltes, tot s'arreglarà. Una abraçada
ResponEliminatot el meu suport i mil aferradetes! no hi ha dret el que està passant i ens estan imposant .....pensa en la dita que a tot porc li arriba el seu sant Martí !
ResponEliminaEm sap molt de greu Lluneta, quedar-se sense feina és molt dur, primer perquè et sents impotent i una mica inútil i segon, perquè com molt bé dius , a segons quines edats es molt difícil trobar-ne. Però no perdis l'esperança, no se sap mai...Estic segura que si trobes una altre feina que t'ompli ho celebraràs, perquè per tu serà tot un privilegi...( Et recomano que passis per Bona nit i tapat, em sembla que t'interesarà et debat).
ResponEliminaPetonets i que tinguis sort.
sap greu, sé de què parles, som una peça que passa de ser útil per esprémer a ser deixalles quan els convé. No et rendeixis, per la gent bona sempre hi ha una feina.
ResponEliminaLluna, al 2003 em van despatxar. Tothom m'aconsellava que agafés la indemnització que em donava l'empresa, igual com havien fet els companys a qui havien despatxat abans que a mi. L'acomiadament era improcedent i la quantitat era injusta.
ResponEliminaVaig denunciar l'escanyapobres. Al judici ell va dir mentides, però finalment el vaig guanyar.
Ànims, i fes el que el cor et demani.
Lluna, ñes així com dius tantes vegades... Vivim en un sistema que fa pudor pels quatre costats...
ResponEliminaPerò millor no dic res més, que no és el lloc ni el moment, només t'envie un abraç molt fort...
...i que sàpigues que no eres petiteta, que tens molta gent que et respecta i que t'estima, molta més que eixa "gentuza".
Bona, nit, Salluna. Abans de res donar-te les gràcies per la confiança que diposites sobre tots els que ens considerem amics teus en aquest mitjà. Els teus sentiments arran del que et passa els entec perfectament, i vull donar-te tot el suport possible; per tant si no escrius ho entendrem perfectament, a més estic segur que el teu problema és el de la majoria dels que som aquí. Totes les teves paraules les subscric fil per randa. La majoria "ha comès" el pecat d'agradar-li la seva feina i creure que l'empresa era d'ell, dur feina a casa, o com a mínim els seus problemes. Els corruptes no és que ens hagin igualat, és que ens han sobrepassat.
ResponEliminaSalluna, segur que tots els companys que et contestin ho faran sobradament millor que jo. La veritat és que sento tanta ràbia que m'atropellen les paraules.
Per descomptat que desitjo que tinguis pau a partir d'ara. Que les teves qualitats com a persona (que et sobren) i les laborals que també et sobren, aconsegueixis trobar una feina, perquè almenys no et faci sentir-te tan malament i sortir d'aquest mal moment.
Molts ànims, amiga.
Una abraçada.
Ay, querida amiga, lamento tremendamente esto que cuentas. Lamento este calvario para el que estas pasando. Y esta incertidumbre que te tiene que tener destrozada...
ResponEliminaOjala todo se pueda encauzar de un modo favorable para ti, Ojala todo quede, dentro de poco, en el recuerdo como una pesadilla a olvidar.
Mucha suerte, amiga, te deseo
Un abrazo
Una merda molt gran, sa lluna. Per desgràcia, així està muntada aquesta societat. En el fons, tothom acaba mirant per ell mateix sense tenir en compte els altres, per més que els hagis donat. Potser, en altres àmbits, tots acabem fent el mateix, no? No ho sé. Sigui com sigui, si ho mires des d'una perspectiva més freda, només és una feina (sí, ja sé que en els temps que córren dir això sona a manca de respecte, que no és la meva intenció). Una feina que tan de bo puguis substituir ràpidament per una altra i puguis oblidar-te quan abans d'aquesta colla de desagraïts.
ResponEliminaUna abraçada forta!
Una abraçada molt forta i ànims, nina!
ResponEliminaEstà tot dit.
ResponEliminaQue tingues molta sort. Una abraçada.
Tot el que et pugui dir no serveix de res quan es passa per una situació així. Jo hi he passat (de la meva manera), sé que és una merda i és normal estar indignada, furiosa... Però al final, l'únic que queda és "acceptar" i tirar endavant amb el que tens de la millor manera possible. Ànim, perquè TU vals molt més que tot això!
ResponEliminaComprenc tota la teva indignació Sa Lluna. Hem arribat a un punt on el treball, la feina que es fa, el treballador no té cap valor. Només els diners i qui el posseeix i maneja és el que ho té tot, totes les accions van encaminades a que aquests impresentables se l'emportin tot, I diuen que estem en el primer món, ja ens podem imaginar què serà en el que anomenen tercer món. Les dades que han sortit ara sobre el repartiment de riquesa són esgarrifoses, de vergonya mundial i els organismes i governs del món no fan res per frenar aquesta sangría. Fins i tot hi ha quantitat ingent de treballadors que realitzant la seva activitat productiva no tenen prou per viure amb una mínima dignitat. El pitjor és que a tots se'ns s'instal·la la sensació que no podem fer res, no sigui que s'enfadin i es portin els diners a un altre lloc. Mentre els nostres fills amb una mà davant i una altra darrere, sense feina i sense que vegem el moment en què la tindran. Així podria seguir i seguir.
ResponEliminaPerò Paula, no ets petita, ni cap cosa. Els que et vam visitar per aquí sabem que vals molt, que ets gran i que estem orgullosos de comptar amb la teva amistat i estima, encara que sigui a través dels blocs.
Ara potser se't s'obri una nova vida, gaudeix-, viu-i que les il·lusions omplin el teu futur.
Bessets de .animo Paula.
Sa lluna, ja veig que t'han dit un munt de coses i segurament em repetiré, peròno vull deixar decdeixar les meves paraules de suport aquíi a on calgui.
ResponEliminaTens tota la raó del mòn!!
I els amics que t'acompanyen també.
Jo també em vaig quedar sense feina a la voreta dels 50, o sigui que t'entenc perfectament. Però voldria afegir-me a les paraules de l'Alfonso, perquè la vida és així. De les situacions difícils n'acaben sortint noves possibilitats i noves etapes o noves vides. Estic segura que serà així i t'ho destijo de tot cor.
Ara, m'agrada acompanyar-te... I que sàpigues que hi sóc, que hi som...
Ostres, em sap greu, està clar que no estan jugant net amb vosaltres i a més si has donat tant per l'empresa encara és més injust. T'envio molt força i aferrades i sort per tirar amunt.
ResponEliminaLa imatge que acompanya el teu escrit recull molt bé la situació en que et trobes i els moments que estas passant... Esgarrifa de veure-la!!
ResponEliminaCom ja han fet tots, t'envio tot el meu calor amb una forta abraçada i és el meu desig que tot es vagi arreglant i que molt aviat surtin aquestes "noves possibilitats" que t'augura la Carme.
Sempre endavant!!
Hola , Lluneta !
ResponEliminaCosta una mica sintatitzar el que et vull dir.
Les nostres pors, les nostres impotencies, els pitjors malsons...
Tot sembla sorgir de les tenebres fosques dels que volen imposar el seu benestar pel damunt de qualsevol anima.
Vull ser pobre abans que exprimir la vida de ningu.
De fet no tinc molts diners, jo diria que justets per anar fent, pero es veu que la societat tal com esta montada nomes pots arribar a dalt de tot si ofegas als de sota.
Pero sempre he volgut ser el mes ric del mon. Pero no de qualsevol cosa, vull ser ric d'amor, ric d'amics, immensament milionari de petons, afortunat de la vida plena, i compartir-ho tot.
Les alegries i les tristeses. Recollir les llagrimes dels patiments dels nens i poder algun dia ser un bon mag per convertir aquestes llagrimes amb somriures d'or.
No vull deixar-te sense treure't una rialla. Mira el cel , qualsevol nit i la estrella que mes brilla li he posat el teu nom.
Un peto....
Ja se que saps que soc milionari de petons, pero es tot el que tinc i els vull compartir !!!
Acabes el teu post demanant "disculpes" per la teva absència i jo, que hauria de fer el mateix, que hi sóc però no hi sóc, també les hauria de demanar perquè no veig aquest post fins ara! Quan han passat més de tres setmanes! Per molt que m'ho "mig-nego" tinc els blogs molt abandonats, moltíssim... el mes d'octubre vaig fer dos posts i el novembre en porto tres (i encara per la il·lusió del 9N, que em dóna esperances) quan jo era de publicar un mínim de 10 o 12 posts al mes...) i em costa molt deixar comentaris als blogs amics... Crisi? Sí... generalitzada.
ResponEliminaI penso en tu, i em dic que fa vergonya tant de temps sense passar per aquí... i em trobo aquest post... Què puc dir? M'he quedat parada... i trista. Trista perquè cada vegada que m'assabento d'una nova persona que perd la feina em sap molt de greu, moltíssim, perquè sé perfectament la sensació d'impotència que hi ha... i m'afecta també a mi, des d'un punt de vista ben egoista, perquè veig que no és cert que hi hagi coses que comencin a arreglar-se. És mentida. Encara hi ha llocs que tanquen i persones que es troben sense feina.
Em sap molt de greu, Lluneta guapíssima. Però hem de pensar que ens en sortirem. Ho hem d'aconseguir. Com sigui. Ens hem de prometre no donar-nos per vençudes. Hem de ser més tossudes que tota la porqueria de circumstàncies negatives que ens envolten... Oi que sí? Prometem-nos que no ens deixarem enfonsar.
Una súper-mega-abraçada de tot, tot, tot cor!!
Vaig tancar aquest post agraint la vostra companyia. Potser no tingui prou paraules per dir-vos el que ha suposat, per a mi, cadascun dels vostres comentaris. Crec que vos he de comunicar que els dies han passat molt de pressa, entre papers i més papers, però que en aquests moments (encara que no tingui molt clar quin serà el meu futur laboral), estic tranquil·la, amb ganes de fer moltes coses i una d'elles és tornar a compartir pensaments i sentiments a través de les paraules que em fan sentir que estem molt a prop, malgrat la distància.
ResponEliminaNines i nins, moltes gràssis !!
Tot i això que t'ha passat et vull desitjar un Bon Nadal i que l'any vinent sigui molt profitós per a tu !
ResponEliminaaferradetes !!!!
Gràssis, Joan!
EliminaBon Nadal, també per a tu.
Aferradetes!! ;)