26 d’abril 2017

NO (Relats conjunts)

Pont de George Washington, Riu Hudson, 1927-1931  a  RELATS CONJUNTS
Sempre tan prudent, la mesura justa en parlar, en estar, fins i tot de vegades en ser, perquè ningú es sentís malament, perquè poguessin anar o venir sense impediments. A vegades la titllaven de tèbia, per què?, si a ella només li interessava fer el que s'hagués de fer, que fos al matí o a la tarda o els diumenges o les festes, sempre el comodí per a tots els que la tenien per tova. Que bé que mai tingués un no per resposta!

Ara no entenia res de res.

Feia uns anys, en una altra ocasió, on la sort la va abandonar, la van cobrir de retrets, per què no havia parlat abans? per què no havia demanat ajuda? per què, per què?. Va treure una lliçó de tot allò, saber demanar quan una no pot seguir sola...
Asseguda al sofà o donant voltes per la casa esperava una trucada que no arribava mai. S'havia quedat sola de nou o sempre hi va estar?. Les hores passaven i el seu cap incansable anava passant d'un record a un altre, de paraules a mirades, d'antigues promeses a canvi dels seus favors, de tractes sense papers, de misèria de sentiments tot plegat. Per què quan un vol dir un no, ataca amb retrets?, si són dues lletres, ena i o. Una sola síl·laba, NO!
Per a ells, ser tova era acabar sempre fent o dient el que els altres volien, ajudar sense més. No saber dir que no era el seu problema, però no acabava atacant sinó ajudant... aquest "petit matís" ho passaven per alt.
Per a ella, aquell NO va ser clar, encara que li fes mal l'ànima al escoltar-ho, ni que mai s'ho esperés. No hi va haver temps per explicar, ni per matisar...

Ara tot es barrejava, una espiral de sentiments ferits i una sensació immensa de solitud, impotència i necessitat. No sabia si deixar-se portar pel dolor, per la pena d'haver cregut que era important per a ells, tant com ho eren per a ella ... o creure potser que quan una estima només és això, només saps el que tu ets capaç de fer pels altres, ets tu qui estima i no hi ha més enllà...

Més enllà, a una passa, el riu.

20 comentaris :

  1. Un relat angoixant. La darrera línia, molt poètica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La vida de vegades és angoixant.
      Gràcies, Xavier.

      Elimina
  2. La solitud sempre és angoixant. Les persones que no tenen mai un no, per a ningú, a vegades o molt sovint són incompreses i "explotades”. Espero que aquesta protagonista trobi el seu camí abans d'arribar al riu. I que aprengui a dir que no i a fer la seva. Que vagi una mica al seu rotllo, també!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan no s'ha aprés a dir que no, o s'està bé fent-ho així, és complicat canviar. Potser el canvi s'ha de dirigir cap a les expectatives que es tenen dels altres.
      Aferradetes, nina.

      Elimina
  3. Tota una reflexió que ens fa pensar que cal ajudar i estimar els altres, però primer tenint-se en conte un mateix...La prudència, de vegades, fa que els altres se n'aprofitin!
    El riu, només ha de servir per reflectir les llums del pont.
    Petonets, bonica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És complicat dir un no quan no ho sents.
      Bessets, Roser.

      Elimina
  4. La manera com tu actues no significa necessàriament que sigui recíproc. Un ho fa tal com ho sent i avagades és víctima dels aprofitats, que en la situació inversa saben dir NO perquè no tenen la mateixa empatía que tu tens. Si tots tinguéssim empatía suficient per la gent del nostre voltant, potser no passarien aquestes situacions angoixants i de desconcert. Co-operariem i potser, entre tots seriem més feliços i no viuriem situacions extremes. Una abraçada, paula.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tal com ho dius seria perfecta ... clar, si un pensa així no és complicat. Però a la pràctica no ho és i quan passen aquestes coses no entens res.
      Aferradetes, Xavier.

      Elimina
  5. "No" vol dir no, es diga com es diga, i encara que es decore un poquet, si és que no, és que no. Malgrat que fa mal, jo preferisc que siga un "no" ben clar, perquè així tens més temps per pensar en altres coses, descartem aquest joc i seguim amb altra jugada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. De vegades no es tracta d'adornar el no, de vegades les explicacions que et donen per aquest no, no són gens lògiques i és quan t'enfonsa.
      Crec que quan un pren una decisió, sobretot si és entre dues persones que s'estimen, les explicacions han de ser reals i sinceres. El NO seguirà sent un NO, però potser no faci tant de mal.
      Gràcies, Ada.

      Elimina
  6. estimar és molt fàcil, però sempre es complica i masses vegades acaba amb la companyia de la soledat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot i que sembli fàcil estimar, no ho deu ser quan ens quedem sols quan més ho necessitem...
      Aferradetes, guapo.

      Elimina
  7. Quanta tristesa. No sé per què tinc la impressió que pot ser força auto-biogràfic... si no, ho has explicat molt bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha molt de mi, és clar.
      Una aferradeta, Xexu.

      Elimina
  8. Senbla una senyal d'amor sense resposta ..? o una via d'amor sense sortida...
    Aferradetes Paula. JAC.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No Josep, no es tracta d'amor, tracta més de viure o sobreviure ... tot i que encara així, també tracta de senyals d'amor o manca d'ell.
      Aferradetes, Jac.

      Elimina
  9. Moltes persones mai saben dir que no. Per generositat o per manca de caràcter. I sempre hi ha qui s'han aprofita. Trist.
    Espero que la teva protagonista trobi la força per tornar a casa seva, a començar una nova vida, on el més important sigui ella mateixa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tornar a casa ... sí.
      Entenent per casa a ella mateixa, al seu món.
      Bessets, Glòria.

      Elimina
  10. un relat punyent i impactant amb tristesa ...espero que no passi el pont que no arribi al riu
    aferradetes

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes vegades aquesta passa al riu ha estat molt propera, però sempre hi ha un pensament que la fa donar una passa enrere.
      Aferradetes, nina.

      Elimina

Benvinguts al racó!