31 de gener 2026

RESCATATS . . . [ XXXVIII ]


Cabal de riu
en vers flueix la vida,
parla l'aigua. 
[Gener ~2026
A l'aigua d'or
els ànecs fan camí,
inspirant versos.
[McAbeu] 
Es belluga l'aigua
parlant suaument
als ànecs lliures. 
[Alfred]  
Ens parla l'aigua
i acoloreix els versos.
Queda el deixant. 
[Carme]  
Cantarina el agua
Hoy de color dorado
Y tres en ella embobados 
[Laura] 

Lauschet den Versen
aller Stimmen des Flusses:
Uralt, doch stets jung.
[Sean] 
Deixaré caure
unes llàgrimes al riu
amb destí incert.
[Joan] 

Parella d'ànecs
l'aigua els custodia
a la deriva. 
[Xavier]

28 de gener 2026

AUSCHWiTZ


Asseguts a prop del mar, agafats de les mans, na Sílvia i en Lluís parlaven...
— A vegades sento que l'amor ens pot oferir una absolució de tot allò terrible que vam viure.
— Et refereixes a Auschwitz?... Mai no podré oblidar aquelles imatges...
— És un record que pesa, però també és un símbol de resistència.
— Sí, sense aquesta fortalesa... Què ens quedaria?... Només somnis trencats...
— Recordo que enmig de tant de patiment, el teu vestit carmí em va fer somriure. Recordes?
— És clar i com ballàvem sota aquell cel gris. Avui, a les meves orelles encara ressonen les notes d'aquells instants.
— Els teus ulls brillaven com a esperança.  D'això n'hem de parlar més... de com trobar llum a la foscor...
— Exacte! L'amor pot florir als llocs més inesperats, fins i tot després de viure allò inimaginable.
— Prometem mai oblidar, però també mai deixar de somiar?
— Així serà!
I quedaren en silenci, mirant el cel lluminós d'aquell preciós dia.

Proposta de Sean Jeatingpubicat a River

27 de gener 2026

68 MANERES de . . .

( Autoretrat )

Des del primer alè, la vida em va oferir un llenç en blanc i la meva ment ha estat un gresol de pensaments i reflexions de llavors ençà. Des de la curiositat infantil que em feia explorar cada racó fins a les inquietuds més complexes de l'adultesa, he recorregut 68 maneres de pensar. Recordo les meves rialles infantils, aquells dies en què el món era un parc de somnis. Cada any, cada instant, sumava una nova capa als meus pensaments. Als cinc, creia que podia volar. Als tretze, ja entenia la tristesa dels comiats... Als setze, la recerca de la meva identitat va començar i els meus dies es van omplir de dubtes i anhels... A mesura que vaig créixer, els meus pensaments es van tornar més profunds, la recerca de la meva identitat, la lluita entre el que he de ser i allò que desitjo ser, la importància dels altres éssers en ma vida...

Avui, aquí, amb cada solc i cada cabell blanc, celebro les 68 maneres de pensar que m'han format. Alguns records són dolços, altres amargs, però tots formen part d'aquest viatge. Les meves experiències, els meus fracassos i els meus èxits han modelat aquesta ment tan inquieta.
Entre els meus dits la vida llisca com a sorra  i, encara que el futur és incert, m'aferro a aquests dies que em queden. Cada un és un capítol que encara vull escriure... I mentre miro enrere, trobo bellesa en la malenconia del que he viscut...

SALUT  i  PAU  PER  A  TOTHOM! 🥂

22 de gener 2026

RESCATATS . . . [ XXXVII ]

 

Corbes de dona
bellesa que flueix,
llum entre ombres
[Gener ~ 2026
-  -  -  -  -  -  -  -  -  -  

Und nun stell dir vor
die Kurven eines Mannes:
ein Bauch voller Bier. 
[Sean] 
-  -  -  -  -  -  -  -  -  -

Dona de llum
obre la finestra,
l’ombra se’n va.
[McAbeu] 
-  -  -  -  -  -  -  -  -  - 

La nit dibuixa
el seu cos ple de llum
finestra oberta. 
[Carme]

20 de gener 2026

ESGLAiADA

 
Edvard Munch, 1899, Døden og barnet 

L'habitació estava sumida en un silenci espès, interromput només pel subtil cruixir de la fusta del terra. Una nena petita s'aferrava a la innocència que li atorgaven els anys. Amb els cabells rossos desordenats, es trobava d'esquena al llit, les seves petites mans prement les orelles com si, d'aquesta manera, pogués bloquejar el món que l'envoltava. Els seus ulls blaus, grans i espantats, reflectien una confusió profunda; no entenia per què la seva mare jeia allà com un ninot a qui se li havia oblidat donar vida. La figura materna, freda i estàtica, representava un abisme d'emocions que la nena no podia processar. A mesura que l'aire es tornava dens, la petita estava immòbil, atrapada entre la realitat del que veia i la fantasia d'un univers on sempre hi havia rialles i amor. Un nus creixia a la gola, un dolor estrany que no sabia descriure. Se sentia petita i sola, atrapada entre la incomprensió i la por. Les rialles i jocs que abans omplien l'aire semblaven llunyans, ofegats per l'ombra que planava sobre ella. Al seu cor, un ressò de tristesa començava a prendre forma, però encara no sabia donar-li nom. Tot el que coneixia era l'absència, una sensació glaçada que s'aferrava al pit... Es demanava per què tot havia canviat, mentre les llàgrimes començaven a brollar, sense saber encara el veritable significat de la pèrdua. 

17 de gener 2026

ENTRETENiMENT


En una tarda qualsevol, ella es trobava sola a casa; el sol es filtrava a través dels balcons, il·luminant un ambient que traspuava una barreja de carmí i decadència, mirava pels vidres mentre la seva ment divagava entre records i desitjos. El soroll dels cotxes es convertia en un murmuri llunyà que colpejava els seus pensaments, recordant-li la brutalitat del món exterior. Va somriure en recordar els petons furtius que havia compartit amb el seu amant en aquells balcons... Ell era incapaç d'entendre els seus anhels més profunds...  
En aquell instant girà la mirada cap a la biblioteca, els seus ulls es posaren sobre un vell garrot, un record dels seus dies al teatre, on interpretava una filantropa que canviava vides amb només un parell de petons. Amb un sonor sospir, es va deixar caure al sofà.
—L'entreteniment esta sobrevalorat—, va pensar.
Però el pragmatisme li deia que, de fet, el veritable espectacle era el de la seva vida quotidiana. Va mirar el buit i es va imaginar com un gran geni davant del seu públic, disposada a relatar les històries que teixia a la seva ment. Els sorolls de l'exterior la distragueren, sorolls d'una ciutat vibrant, mentre ella se sumia al seu món de fantasies. Girà el coll per aconseguir un llibre, la seva salvació davant del tedi.
—Avui només necessito això—, va murmurar, sentint la calma que li produïa submergir-se en una altra realitat.
La solitud, encara que feixuga, es convertia en un espai d'introspecció. I així, entre rialles i llàgrimes, va trobar el seu entreteniment, un recordatori de que l'amor no sempre resol la solitud.

Proposta de Sean Jeating,  publicat a River 

13 de gener 2026

LLiBRE ANTiC


La boira planava sobre el petit poble, quan un grup d'amics decidiren explorar la vella església que s'alçava als afores del poble. Al principi era gairebé un objectiu místic. Havien sentit rumors sobre un llibre antic que, segons la llegenda, deia que les seves pàgines contenien coneixements oblidats, prediccions que podrien canviar el curs de la humanitat. Cadascú estava motivat per les seves pròpies raons, alguns desitjaven evitar catàstrofes, altres anhelaven poder...

En entrar, l'olor a humitat i floridura els va embolcallar, les llums escasses gairebé no il·luminaven els bancs coberts de pols;  amb cada pas, entre els bancs i les teranyines, l'emoció creixia.  Al fons, un altar deteriorat cridava la seva atenció.  Allà descansava un llibre amb una coberta de cuir ras, la lletra daurada brillava al toc de la llum que entrava per les finestres. Els seus cors bategaven amb força mentre l'obriren i els seus ulls s'engrandiren en veure pàgines escrites. El llibre no contenia profecies grandioses ni promeses de glòria. En canvi mostrava els seus propis fracassos i les pors més profundes. La revelació va ser impactant en veure les darreres pàgines en blanc, el veritable futur no estava escrit, sinó que depenia de les decisions del present. Aquesta cerca, lluny de proporcionar-los respostes, els va ensenyar que el poder de modelar el futur resideix a cadascun de nosaltres.

Decebuts decidiren deixar el llibre on l'havien trobat i marxaren cap a casa, alguns reflexionaren de tot allò que havia passat i ho tingueren molt en compte; altres no cregueren que aquest fos el llibre buscat i continuaren pensant que en algun lloc trobarien el llibre màgic...  

10 de gener 2026

PLEGATS


Na Carmí sempre havia somiat que la seva idea podría esdevenir en un gran projecte a on vivia. Al barri la gent parlava de milions d'oportunitats, però ella sentia que li faltava alguna cosa. Un dia, mentre prenia un cafè amb amics, va sorgir la idea d'un referèndum sobre la possibilitat d'unir-se a un projecte cultural nou a la ciutat. 
—Si no votem, qui ho farà?, va dir un.
El grup estava una mica desunit al principi amb opinions enfrontades, però aviat se n'adonaren que eren més forts plegats. Confiables entre si, van decidir emigrar de les zones de confort i organitzar una gran reunió. Cadascú aportaria alguna cosa: música, art, idees... Així, el que va començar com un simple pla, es va transformar en una festa comunitària, on a cada aportació tothom se sentia escoltat i valorat.

* Proposta de Sean Jeating,  publicat a River. 

08 de gener 2026

1.000🥂


Era una nit molt freda, però vaig veure 
un estel lluminós i vaig obrir la finestra


el seguia un animal molt estrany 
que ballava al so de la música


i uns peixets al fons d'una mar blava


em saludaren uns vells amics . . .


Oh, quina por!... l'home del sac aparegué 
amb un bon munt de carbó i vaig tancar els ulls


en obrir-los, vaig veure la meva carta 
a les mans dels patges


i se'm va dibuixar un gran somriure 
en veure al meu estimat Baltasar
que em portava el post 1000 del blog 😊

04 de gener 2026

REALiTAT . . . ?


La realitat, el reflexes i els somnis són conceptes que sovint s'entrellacen a la recerca de comprendre la nostra existència. La línia que separa la realitat, el reflex i el somni no sempre és clara, sovint s'entrellacen en un laberint de percepcions. Imagina una habitació fosca, on la llum amb prou feines es cola per les escletxes. La realitat, freda i tangible, se sent com a terra sota els teus peus, ferma, però de vegades amenaçadora...

D'altra banda, el reflex és un ressò d'aquesta realitat. Pensa en un mirall que distorsiona la teva imatge. De vegades, allò que veus no és del tot cert, pot ser més bonic o grotesc. Aquesta imatge pot distorsionar o modificar allò que realment som, en funció de l'angle o la qualitat del vidre. En un instant, et trobes davant d'una versió alterada de tu mateix, preguntant-te quina de les dues és la vertadera...  Aquest fenomen es pot observar a les xarxes socials, on les imatges acuradament editades no sempre corresponen a la realitat de l'individu...

Finalment tenim els somnis. Aquells paisatges surrealistes on allò impossible es torna possible. Un vol sense ales, una trobada amb éssers fantàstics... Al món oníric, els límits s'esvaeixen i la lògica es dissol com la boira a l'alba. Tot i això, en despertar, la pregunta persisteix: Què és real? És que l'essència del nostre ésser es troba en els murmuris dels somnis, en els miralls de les nostres inseguretats o en la crua certesa de la vida quotidiana?  En la profunditat d'aquesta intriga, la cerca de respostes mai no s'acaba...

Podríem dir que en conjunt: realitat, reflex i somni  formen un triangle d'experiències que modela el nostre enteniment del món i de nosaltres mateixos?...