Edvard Munch, 1899, Døden og barnet
L'habitació estava sumida en un silenci espès, interromput només pel subtil cruixir de la fusta del terra. Una nena petita s'aferrava a la innocència que li atorgaven els anys. Amb els cabells rossos desordenats, es trobava d'esquena al llit, les seves petites mans prement les orelles com si, d'aquesta manera, pogués bloquejar el món que l'envoltava. Els seus ulls blaus, grans i espantats, reflectien una confusió profunda; no entenia per què la seva mare jeia allà com un ninot a qui se li havia oblidat donar vida. La figura materna, freda i estàtica, representava un abisme d'emocions que la nena no podia processar. A mesura que l'aire es tornava dens, la petita estava immòbil, atrapada entre la realitat del que veia i la fantasia d'un univers on sempre hi havia rialles i amor. Un nus creixia a la gola, un dolor estrany que no sabia descriure. Se sentia petita i sola, atrapada entre la incomprensió i la por. Les rialles i jocs que abans omplien l'aire semblaven llunyans, ofegats per l'ombra que planava sobre ella. Al seu cor, un ressò de tristesa començava a prendre forma, però encara no sabia donar-li nom. Tot el que coneixia era l'absència, una sensació glaçada que s'aferrava al pit... Es demanava per què tot havia canviat, mentre les llàgrimes començaven a brollar, sense saber encara el veritable significat de la pèrdua.
,_Kunsthalle_Bremen.jpg)
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada
Benvinguts al racó!