27 d’agost 2012

ANGOIXA

 


AGOST 13, DIVENDRES   
Una setmana de vacances, havia descansat i començava a tenir totes les coses al seu lloc. Encara li quedava una setmana més, però estava feliç d'utilitzar el seu temps lliure en fer una llar.
Des del dia 31 de juliol, primera nit que va passar en aquest lloc, sentia una pau infinita. Havien quedat enrere tres anys de patiment.
 
 

Aquest últim any la va marcar amb  excessiva duresa i en els últims dies, semblava que les forces anaven a abandonar-la i no obstant això, era quan més es creixia. Sabia que no podia parar fins a sortir de tot i tenia poc temps. Gairebé sense dormir, ni menjar, va anar fent la mudança amb l'ajuda d'uns amics a estones i, d'altres, en solitari.
Recorda la primera nit aquí, com tot estava desmuntat, va tirar el matalàs a terra davant del balcó i es va quedar adormida mirant les estrelles.
Ja havia menjat i abans de descansar estava recollint la cuina. De sobte es va començar a sentir marejada. Un fort dolor a la boca de l'estómac, va pensar que alguna cosa li havia fet mal. Era un mareig estrany, no li venia de gust seure, ni molt menys estirar-se. 
En aquests moments la va cridar un amic.
- Vaig a fer un cafè a casa teva, et va bé?
- Estic molt marejada, no que em passa.
- , ara vindré, ja faré el cafè jo.

Des d'aquest moment fins al matí següent semblava que tota la felicitat s'anés a esvair com el fum.
Només va tenir temps de dir-li al seu amic que cridés a algú, que la cosa era greuEn un segon va quedar paralitzada de mig cos, el dret. La llengua semblava haver crescut i penjava del costat esquerre dels llavis. Les paraules sortien amb una veu ronca i desconegudaLluitava, cridava i donava cops el seu cos dormit amb l'única mà que tenia moviment.
- Ara no, ara no! ... Vull ser feliç!

Quan va arribar a l´hospital del poble i després de fer-li un TAC, activaren el Còdi Ictus i amb una ambulància fou trasladada a l´hospital de la capital, on l´équip de neurologìa l´estava esperant.
Aquella nit va quedar en observació, un neuròleg anava passant de tant en tant per punxar-li els peus i preguntar.li què havia fet o pres. Ella va deixar de lluitar, anava recordant la vida en segons, mentres el seu cos repetía fins a set vegades el procès per rematar-la.  La nit es va fer molt llarga i al matí, amb els primers raigs de sol, va sentir una veu dolça que li deia ...
-Te vamos a asear un poco,  no te preocupes,  todo irá bien.
L`aigua tébia, la dolçor d´aquelles mans la van fer reviure.
 
La portaren a una habitació de seguiment, sola i monotorizada.  Durant un mes li van fer tot tipus de proves. Va decidir que  - com ningú parlava de rehabilitació s'aixecaria i caminaria. Primer, trobar l'equilibri, més tard unes passes per arribar al bany. Dies després, envoltant el llit, i al mes,  donava petites passejades per la planta. Li costava mantenir una conversa llarga, les paraules es quedaven enganxades entre el paladar i la llengua. Però en cap moment, des del fatídic dia, va perdre el coneixement del temps, de les coses ni de les persones.

La van marxar a casa, sabent que vivia sola, sense cap tipus de rehabilitació per als mesos posteriors, ni seguiment psicològic. Set mesos de baixa, de recuperació en solitari. El que rebia estant de baixa, tot just arribava per al lloguer i poc més. Encara sabent que podria haver demanat la invalidesa, sabia que això podria durar una eternitat fins que la hi atorguessin,  i va decidir  - per necessitat, més que per altra cosa demanar voluntàriament l'alta.


Figueres / Agost-2012

 
 
 
 
Aquest mes, el dia 13, va fer dos anys d´això. Tinc, encara, la necessitat de fugir de casa quan arriba la data, i tenia vacances, vaig pensar que el dia següent era l´aniversari de n` Àngels, podia fer-li una visita  i  celebrar juntes la vida.
 
 
 
 
SALUT !!
 
 
 
 
 
 




40 comentaris :

  1. dons si...tots tenim motius per celebrar-la..
    pero algunes persones han estat *tocades* per la vareta de la segona oportunitat i llavors saben apreciarla i gaudir-la amb un tó especial
    m'en alegro de haber pogut compartir amb tu...
    una abraçada...forta..forta forta

    t'estimem molt

    ResponElimina
    Respostes
    1. És sorprenent com canvien algunes coses...jo només puc parlar per mi i del canvi n´he sortit avantatjosa i agraïda. He après a dir un no quan cal. He après a reconèixer als amics. He après a gaudir més a ran de pell totes les coses que ens dóna la natura. He après a gaudir del moment, mai sabem què passarà en un segon...
      Què t´he de comptar que no sàpigues, amiga meva?

      També us estimo moltíssim i ho sabem.

      Au idò, mem si aquesta aferradeta us arriba!! ;)



      Elimina
  2. He viscut de ben a prop dues situacions com aquesta i he de dir que la recuperació depén en un percentatje molt alt de la sort que tinga el pacient. És així de dur, però és la veritat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser que hi hagi un grau de sort. Potser si et poden atendre aviat, no ho sé Jp.
      A mi no en varen fer, ni dónar res fins passats uns dies...Vull dir que, en el meu cas, tinc molt clar que jo vaig lluitar molt aquella nit per seguir visquent i va ser molt dur la recuperació sola. Hi havia dies que em semblava que es tornava repetir, una vegada fora del hospital i vaig plegar una mena de fòbia que no podia sortir de casa. Tots els sentits s´havien aguditzat i els sorolls del carrer em feien perdre l´equilibri. Però jo només tenia una cosa clara, tinc un fill massa jove per haver de cuidar de sa mare, i això em va dónar forces per seguir endavant.
      Són coses meves, potser només siguin il.lusions.

      Bessets.

      Elimina
  3. Uff molt fort lluneta, pero estic contenta de que aixo sigui historia i que puguis parlar-ne, perque no sempre es facil parlar de les coses que ens han passat i mes quan ens agafa en moments de solitut.
    Petonet guapa i con tu dius una aferradeta ben gran

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que m´ha agafat just a l´aniversari i és quan ho tinc més present. Vaig fent Marta, molt conscient que em pot tornar a passar, però sense arribar al punt de no viure pensant-ho. Vull gaudir de la vida mentre pugui!


      Aferradeta i uns bessets, nina!!

      Elimina
  4. Jo també en conec alguns casos. El company de sobre diu que depèn de la sort en bona part, però també és molt cert que, depenent de l'estona que faci que ha succeït, en dependrà l'abast de les seqüeles. El que m'indigna és que l'atenció postsanitària d'aquests casos no sigui més humana. Sí que es rep una bona atenció durant la convalescència, però aquesta malaltia arrossega una cua de caire psicosocial que necessita la deguda atenció perquè els qui la pateixen puguin tornar a dur una vida el més normal i semblant a la d'abans de l'ictus. En teoria el nostre sistema sanitari tracta la persona holísticament... de moment només en la teoria. Suposo que si l'atenció integral a tots nivells i particularitzant cada cas no és possible avui en dia encara, es deu a la manca de pressupost, mitjans, personal, etc. Estic generalitzant, ja sé que hi ha situacions particulars molt ben resoltes per part de l'administració, però hem d'avançar molt encara en el tema salut/benestar social. Això seria possible en una societat organitzada per éssers humans madurs, on la persona i el seu benestar, la igualtat, la llibertat, la justícia... fossin les prioritats al voltant de les quals es pogués desenvolupar la vida.
    Salut i força!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El comportament dels "especialistes" va ser patètic. Podria omplir fols sobre la meva estància a l´hospital. D´una cosa estic segura, si jo no em ves mentalitzat que volia caminar, estaria en una cadira de rodes. Repeteixo, en el meu cas.
      Psicològicament et quedes enfonçada i perduda, al menys, els meus 30 llargs anys de pagar una SS, podrien haver servit per una visita al psicòleg...cada mes ?? Per una sessió conjunta per moure els músculs... un cop per setmana?? Un logopeda per un parell de sessions?? No ho sé nina, i no ho entenc, i no en vull parlar, perquè una cosa he après, els acaloraments no porten res bo.

      Salut, força i estimació!

      Elimina
  5. Un 14 d'abril, a mi em va caure el món a sobre; només repetia que no em volia morir. El 25 de juliol, m'operaven, i vindria un calvari, la meva recuperació. Han passat 9 anys, i cada dia dono gràcies per veure el campanar, quan obro la finestra. Ell m'espera, i sap que un dia em vaig acomiadar, perquè hi havia la possibilitat de no tornar.
    M'has fet pensar, en les segones oportunitats, de vegades la vida és ingrata, i de vegades ens compensa.
    Jo tenia el meu fill amb 15 mesos, i només plorava, per la por a no veure´l créixer!!
    El teu escrit reflexa coses molt properes a mi, el patiment, o l'angoixa que només coneixen aquells qui han passat per un tràngol com el nostre!!!
    Una aferradeta, com tu dius!!!
    I petó volador!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sabem de què parlem, tant de bo tothom ho pogués fer amb la "sort" que hem tingut.
      Només vaig demanar una cosa, que si s´ha de repetir, abans de fer patir al meu fill, que m´endugui per sempre.

      Enxampat el teu petó volador!
      Bessets i bona nit!

      Elimina
  6. Tenir aquesta segona oportunitat és una sort, un fet meravellós. Jo la vaig tenir fa vint i sis anys.
    Cal recordar-ho sempre però ... sense angoixa.

    Bona nit sa lluna :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Agraïda cada dia Pere, encara que hi ha moments que sembla que s´ha perdut molt pel camí.
      Vint i sis anys de "propina" i tots els que et queden, això em fa sentir animada.

      Gràcies i molt bon dia!

      Elimina
  7. Caram, xiqueta, quina situació tan dura i tan difícil... I què valenta ets!!

    He començat a llegir pensant que era com un relat... després he vist que era quelcom més proper, potser un familiar... i finalment m'he adonat que era la teva història...

    Doncs m'alegra molt que siguis tan lluitadora i que estiguis aquí, celebrant la vida, pintant mandales, fent fotos al museu de les joguines... ;-)))) Felicitats!! ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Saps què passa? jo ho explico com si hagués passat a una altra persona, en aquesta experiència hi va quedar enterrada una part de la meva vida que no m´agrada recordar. Ara tinc dos anyets, amb l´avantatge de que sóc una nina amb experiències d´adulta. ;)
      Ara vull jugar, riure, pintar i compartir amb tots vosaltres!!

      Una aferradeta!!

      Elimina
  8. El títol és reflex de tot el que vas sentir, però has aconseguit transmetrer-nos aquest patiment i la duresa d'aquells moments i de tot el que va seguir. No t'atabalaré comentant el cas ni molt menys amb experiències personals, només dir que m'alegro de que es vagin complint dates des d'aquell fet i que siguis aquí per explicar-ho. Celebra-ho tants cops com puguis, i sense por. És una victòria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre amb un mínim de consciència del que va passar, però amb molta il · lusió per totes les coses que em depara la vida. Encara em queden moltes per fer!
      Un petit exemple...una gran trobada blocaire ;)

      Uns bessets i gràcies!


      Elimina
  9. Llegir aquesta història m'ha fet esgarrifar... fins a l'últim moment no he volgut creure que t'havia passat de debò. Reconec que sóc una persona massa sensible i que sovint l'empatia em traiciona perquè em posso massa a la pell de les altres persones, però m'imagino la situació de voler parlar i no poder, de voler moure's i estar "mig morta" i ha de ser molt dur.
    No saps com me n'alegro de que tot hagués sortit bé i malgrat la "recuperació" en solitari ara ens puguis escriure i per suposat puguis somriure!
    Una aferradeta gegant lluneta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A les persones "massa" sensibles ja ens passa ja. Som com esponges, ho mamem tot encara que no volguem.
      Saps? Quan em va passar, vaig entendre millor a mumare, vaig saber tot el que podia estar passant pel seu cap. Jo era molt conscient de tot, però per l´exterior era un moble.
      Un fet que em va sorprende va ser, comprovar que les extremitats no responien a les meves ordres. No és el mateix imaginar-ho que sentir-ho...

      Ara puc somriure, puc xerrar (aqui xerrem molt!), puc caminar i botar i ballar, amb cura, que una ja no és una nena ;)

      Aferradeta Alba!

      Elimina
  10. Es increïble veure com els fills o en definitiva l, amor ens donen una força i unes ganes de lluitar que nosaltres mateixos desconeixíem.
    Enhorabona per estimar....la millor medicina que hi ha

    ResponElimina
    Respostes
    1. No fa molts dies vaig escoltar que algú deia...
      "Es más feliz el que da que el que recibe" i m´ha fet pensar molt, de vegades em rebel.lo i penso...i a mi, quan? Però ja em varen parir així i és mal de fer canviar. Com la majoria de mares i pares, volem el millor pel fills i jo no m´agradaria que el meu patís per mi.

      Uns bessets!

      Elimina
  11. Valenta, emotiva, engrescadora, sincera. T'admiro molt. I m'apunto a la gran trobada blocaire!!
    Una abraçada enorme!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tots som molt valents quan arriba el moment. No en tens d´altre, lluitar o morir, i jo ho tenia molt clar i algú em va dónar una mà.

      Si fem una trobada, heu de pensar que els mallorquins/es, hem de creuar un gran bassiot per arribar ;)

      Una aferrada!

      Elimina
  12. Només et puc dir que ets una valenta, Paula! Em quedo amb la cita: "Vull ser feliç", malgrat tot ho tenies clar i vas lluitar per aconseguir-ho. Una forta abraçada :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara tinc temps de ser-ho, encara que mai sabem fins quan.

      Gràcies Sílvia, uns bessets!

      Elimina
  13. Segurament la teva força mental et va fer recuperar! ara bé enviar-te cap a casa sense rehabilitació ni logopeda ni fisio....quines penques per no dir altres coses més gruixudes! celebro la teva valentia, la teva força i la teva vida segons com només tens dos anys! aferradetes! i segueix així! t'admiro!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vols dir, segons com tinc 54 anys, els dos si que les tinc sempre ;)

      Uns bessets nina!

      Elimina
  14. Ostres, Lluna, això que contes...al principi pensava que era un conte, però no, la realitat supera la ficció. Eres una persona molt estresada? Creus que pot tenir a veure amb la gestió de les emocions? Jo a vegades pateixo, pens que un dia em passarà quelcom així perquè som molt emotiva i intensa i tendeixo a guardar-ho tot a dintre. De fet, el blog és una teràpia meravellosa per no convertir sentiments en un volcà i que tot acabi petant.
    M'alegra moltíssim que tot resti en el record i que estiguis completament recuperada. Saps que cada cop tinc més ganes de coneixer-te? De veritat, si tu vols...crec que sols ens separen un grapat de carrers...Una forta abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un caramull de sentiments afegits a uns moments molt durs, en aquell moment rebia per tots els costats, i quan el cos va passar d´un estat de tensió molt forta a la relaxació tan desitjada, va dir prou! Vés amb compte, parla, no et quedis massa emocions dintre...el bloc és una bona teràpia, si senyora!

      Mem, jo tinc el teu correu, farem una mini-trobada un dia d´aquests, si?

      Aferradeta ben gran!

      Elimina
  15. Veig que qui no té un all té una ceba, si jo t'expliqués... Jo crec que la duresa de la vida ajuda molt, paradoxalment.

    ResponElimina
  16. Malauradament tots tenim bony o púa , diem per aquí. Em podriem explicar moltes i imagino més dures que la meva, n´estic segura.
    La duresa ens ensenya, ens fa més forts, ens fa estar atents a les coses per les que realment val la pena viure i lluitar ...

    Una aferrada Elena!

    Ps: avui estic molt cansada, espero que em perdoneu si no us visito, em pensava que si podria però no puc.
    Gràcies!

    ResponElimina
  17. Es dur, molt dur veure com poden deixar un pacient que acaba de tenir un ictus aparcat a la llitera, al mig de la sala d'urgències i no fer res més que posar-li un didal per controlar el ritme cardíac.
    Per desgracia ho vam viure fa set anys amb el meu sogre. Nosaltres vam pensar que con que tenia 80 anys, no li feien res.(la part protocol·lària de la medicina: eficiència, afectivitat i eficàcia).
    La nostre filla que aquest curs s'ha llicenciat en medicina, se'n feia creus quan ho va estudiar. No va entendre que no intentessin diluir el coagul o saber si es tractava d'una hemorràgia. En fi, no cal dir massa cosa de la sanitat, si llavors ja actuava mesurant riscos i valorant despeses, que ens espera ara amb les retallades?


    No saps la sort que tens, de poder parlar, escriure, caminar i valer-ta per tu mateixa.

    Si,si que ho saps i et felicito per tot l'esforç que hi has posat. Has apres a valorar les petites coses de la vida, les importants. I segur que amb tu, una part de tot això el teu fill també ho valora. Aquesta es la part "positiva". Tot passa per algun motiu, viure directament una realitat d'aquestes et convida a créixer interiorment.

    T'envio un petó, que de segur t'arribarà amb l'airet de la matinada.
    I que poguem celebrar juntes molts més aniversaris.

    AFERRADETES I POTXONS......

    ResponElimina
    Respostes
    1. El neuròleg que em va "atendre" tota la nit (com uns deu o dotze vegades), només li interessava què havia fet o que havia pres, sense esmentar-ho directament m'acusava d'un intent de suïcidi. Cada vegada que passava pel llit, repetia la mateixa operació, a crits em feia la mateixa pregunta mentre amb un aparell (una espècie de rastell) m'anava destrossant la planta dels peus.
      Quan vaig passar a la planta d'aïllament i ja podia sortir al passadís, cada vegada que em veia s'amagava. No hi va haver manera de parlar amb ell en tot un mes llarg que vaig estar allà i, per descomptat, tampoc vaig saber el seu nom.
      Molt trist quan una es sent sense forces ni per contestar a individus com aquest.

      Gràcies nina, els petons, bessets, potxons, abraçades, aferradas, arriben molt bé ... desgraciadament, les mostres d'afecte són poques en la nostra societat.

      Molt bon dia Montse.
      AFERRADETA BEN GRAN!!

      Elimina
  18. tot un exemple de lluita per la vida sa lluna... gràcies per compartir una història tan personal, a partir d'avui encara em sento més proper a tu...
    una abraçada plena
    joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. I a tu per ser-hi, amic!

      Aferradetes!!

      Elimina
  19. Ja torno a ser aquí, connectada als blogs! I recuperant posts perduts... començo per comentar aquest, perquè és impactant, perquè és tant valent i perquè crec que ens fa apreciar molt més encara (a tots els que et llegim) la vida i l'oportunitat de llevar-nos cada dia, tant si és segona oportunitat, com si és la primera. M'han explicat sempre que jo també he reviscut en una segona oportunitat, però era tant petita que no me'n recordo. L'agraeixo igual igual!

    Una abraçada ben forta, més llarga que mai... bona nit, bonica!

    ResponElimina
  20. Hooooooooola Carme, què bé que ja ets aquí!!!

    És un luxe obrir els ulls al matí i sentir-te viva!

    Gràcies nina, bessets de bona nit!

    ResponElimina
  21. Lluneta... tinc la pell de gallina i els ulls humits en aquest moment. Quina història tan dura... però per sort amb un final més que feliç, extraordinari. Com ja et diuen has estat tocada per la vareta de la segona oportunitat, però no oblidis que tu també la vas buscar, lluitar i aconseguir. Ets aquí, entre nosaltres, i saps què, em fa feliç. Ja sé que no ens coneixem. Però em fa sentir feliç.

    Un potxó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho vaig passar puta, però em vaig sortir bé, de moment.
      També estic molt contenta de ser amb vosaltres, és una de les coses que he pogut gaudir. I qui sap, si algun dia ens trobem tots!!
      Gràcies porquet!

      Una aferradeta ben forta!!

      Elimina
  22. Llegir-te aquest post i no comentar-lo em sembla pecat i tot!
    Ets molt valenta Lluna! I molt forta! Diuen que les experiències bones que passem a la vida ens donen felicitat i les dolentes, experiència. En tot cas, tot ens converteix en el que som.
    Una abraçada ben forta.

    ResponElimina

Benvinguts al racó!