 |
| Paseo de otoño (óleo sobre lienzo) de Luis Serrano |
Aquest buit que ressona
ens allunya, a poc a poc,
d'allò que vam ser, si vam ser
algún cop, omplint-ho tot.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge
(
Atom
)
I ens acosta a allò que serà. Segur.
ResponEliminaAbraçades moltes
Uis, no és bo que els buits ressonin. Millor si els omplim. Nanit, sa lluna
ResponEliminaEl buit s'ha de saber omplir per unes altres bandes. No ocuparem el mateix espai, però aprendrem a fer més cas a altres coses.
ResponEliminaUn abrazo fuerte, amiga... Hoy me parece que el traductor, o yo, no estamos muy finos, y no estoy seguro de captar el sentido de tus palabras... Bueno, supongo que es que uno no da mucho de si...
ResponEliminaUn abrazote
Ens allunya del que vam ser, però ens apropa al que som.
ResponEliminaM'agrada la imatge que has escollit per acompanyar la visió d'aquest passeig per la vida.
Una abraçada molt forta.
El buit s’omplirà de nou i tornarà a ser. Segur.
ResponEliminaUn petó!
I tant que vam ser, som i serem, i no em refereixo només a Catalunya!
ResponEliminaPotser un buit no es torna a ompli del que era, però es pot omplir del que serà.
ResponEliminaFita
Sa lluna, estaria bé que aquest buit l'omplíssim entre tots. Que et sembla bé?
ResponEliminaTotes les coses comencen i acaben, i ens deixen cicatrius que costen de tancar, però tot tornarà a començar i acabarà i ens tornara a deixar marcats.
ResponEliminaImatge i text en perfecta harmonia.
Una abraçada Lluna
'La buidor és el començament de totes les coses', diu Carver, és una frase que em va encantar sobretot en el context en què està escrita. Els teus versos me l'han recordat, perquè són plens de sentiment, això sí que no es pot buidar! Petonets :)
ResponEliminaSense desmerèixer el poema, ostres, quin oli! sembla una foto!
ResponEliminaSi vam ser, algun cop… aquesta és la qüestió!
ResponEliminaBonics versos, Lluneta.
Bessets.
Tants buits per totes bandes...
ResponEliminaAl final els buits guanyen.
Sempre.
Petons.
Quan un amor s'apaga sempre deixa un buit, que ens oprimeix l' ànima... Però sempre tenim la possibilitat d'omplir-lo amb un nou amor, potser encara més plaent...
ResponEliminaPetonets, que omplin buits Lluneta.
S'han d'omplir els buits de coses noves, de coses bones.
ResponEliminaUn poema breu i intens. Molt bonic, sa lluna
Una abraçada!
Bonitos versos.
ResponEliminaBelles paraules Sa lluna, encara que siguin tristes. Tenim que estar sempre disposat a omplir aquests buits que ens oprimeixen amb noves il•lusions, amb noves emociones, amb renovats sentiments. Sempre.
ResponEliminaComença a omplir-ho amb aquest pilot de aferradetes que et envio.
Disculpeu si no us comento un per un aquest cop, crec que seria repetir-me.
ResponEliminaMés o menys tots esteu d'acord en què els buits s'han d'omplir i com més aviat millor. Imagino que tots sabeu, per experiències pròpies, que hi ha buits que no s'omplen mai. Poden ser menys durs si deixes que entrin més persones a la teva vida, però aquest "dolor" sempre queda a un raconet i, de tant en tant, el record el revifa. Segurament no amb la mateixa intensitat, no amb la mateixa visió en el temps, però encara hi és ...
Pel que fa a l'oli és d'un artista que he descobert fa poc i que m'ha enganxat amb la seva obra. Utilitza molt bé els colors i dóna un aspecte tan real que semblen fotografies.
Aferradetes per a tothom
i moltes gràcies pels vostres comentaris!! ♥
Mmmm..les suaus i melancòliques tardós ressonen a bons temps passats..?! Potser..almenys així ho marca la bona tradició literaria sentimental.. hehehe Ara que aquets temps fossin plens, ja no estic tan segur..? No serà que el record es molt gran i el temps passat el veiem ja llunya, i per tant petit... ?? Pura perspectiva..? No n'estic del tot segur ..però es maco que almenys ressoni alguna cosa dolça, que ens va agradar escoltar plegats...
ResponEliminaAferradetes que ressonen com tal...o sigui autèntiques estil JAC !!
Les tardes de tardor que encara no han arribat, però que ja comencen a treure el nas, em porten a temps llunyans...molt llunyans. Instants on tot era possible o potser només era un somni, un somni que el veia tan a prop, tan cert...
EliminaEncara queden records dolços d'aquella il·lusió.
Aferradetes ben autèntiques, JAC.
Els somnis antics s'esvaeixen... o si son tan especioals es gravan ben endins.. Els nous es busquen, i si tens sort apareixen el dia menys pensat..
EliminaAferradetes des de Mataró.
Cercar?...no sé, potser sóc més tranquil·la en aquesta qüestió, si ha d'aparèixer ho farà un moment o l'altre, sense presses.
EliminaAferradetes inqueres.
Bona tecnica també i amb tranquiliat ... els protagonistes dels somni, potser si que ens apareixen.. els somnis una mica potser sense voler els construim .. ?
EliminaLes aferradetes ni es busquen ni apareixen...es donen !! :))
Tal qual, com no puc donar-te-les, van cap a tu en un nigul. :)
EliminaBuits, records, temps, passat, futur cada cop més curt, omplir el buit amb un nou amor? És just? Ens angoixa la buïdor? O potser el buit ens deixa sols amb nosaltres mateixos i això ens produeix auténtic pànic? La tardor és época per la melancolia, per la nostàlgia. L'estiu amb la seva vivor ja ha marxat. Potser un amor d'estiu has/he/hem/heu deixat enrera. Es hora de recollir-se i preparar-se per l'hivern, que per costum o tradició sòl ser dur, auster, fred, fosc. Però hi ha qui ho veu al revés.. Viu respira de/amb la melancolia i la converteix en amor... Un amor diferent, si. Però amor a la fi al cap. El temps corre i ningú el pot parar. Només nosaltres podem decidir què en fem de lo viscut i com ho volem recordar.
ResponEliminaUna aferradeta ben acurrugadeta, llunàtica mallorquina
Un munt de qüestions ens deixes, Xavier.
EliminaLa tardor ens pot ajudar a reflexionar sobre tot això, segur que ho farà.
Agraïda per les teves paraules...aferradetes!