A la calidesa de la tarda, els nens es reuniren al jardí. Asseguts en cercle, amb ulls brillants i veus xiuxiuejants, parlaven sobre els seus somnis amb un to d'intriga.
—Ahir vaig somiar que passejava per un bosc morat— va dir un nen, mentre llepava la baia sucosa que havia recollit d'un arbre imaginari.
—Jo tenia una poma brillant a la mà, plena de màgia— va afegir un altre, mentre passava la seva mà per davant dels ulls de tots.
Tots reien i es xocaven els colzes entusiasmats. Amb una forquilla i un ganivet invisibles, començaven a tallar les històries. Cada detall era una mesura de respecte per la seva pròpia imaginació.
—En el meu somni, els arbres xiuxiuejaven paraules desconegudes, incloent-hi les més difícils— va mussitar la nena, dibuixant-les tímidament a l'aire.
Les paraules suraven entre ells, els petits teixien un Univers on l'impossible es feia possible, entre rialles i secrets compartits.
[ Joc a ca la Sue ]
Malgrat que les sucoses baies del bosc morat o les brillants pomes màgiques no semblen estar gens malament, si em deixessin triar jo em quedaria amb les paraules desconegudes (xiuxiuejades o a plena veu, però com més difícils millor). :-)
ResponEliminaSegur que els infants saben teixir aquest univers on l'impossible es fa possible, però no només ells. Tu també ho aconsegueixes de sobres amb aquests relats tan imaginatius que t'empesques.
Un aplaudiment i una forta abraçada!!!
Tot pot ser!... fins i tot que tinc massa temps per empescar-me coses... ;-)
EliminaMoltes gràcies, Mac!
Aferradetes fortes.
La maravillosa época de los sueños, donde la irrealidad es más real que la vida.
ResponEliminaAbrazos.
Realmente es maravillosa, simplemente por estar llena de sueños.
EliminaAferradetes, Eukel.
Totalment d’acord amb en Mc. Tu, et posiciones en aquest món dels infants i fas, com ells, que l'impossible sigui possible. Un relat meravellós. M'ha encantat!
ResponEliminaAferradetes, preciosa
M'he adonat que només puc fer-ho realitat, tornant a la infantesa...
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, nina.
Una escena callejera que se acompaña con un texto adecuado y descriptivo.
ResponElimina¡Muchísimas gracias, Luis!
EliminaLos niños se seinte felices compatiendo juegos con sus amigos.
ResponEliminaUn abrazo.
Los niños tienen la obligación de aprender jugando. ;-)
EliminaAferradetes, Antonia.
Com trobo a faltar la capacitat de somiar futurs...
ResponEliminaPetons.
Per això mateix, torno sovint a la meva infància...
EliminaPetonets, Xavi.
Una història entranyable acompanyada d'una magnífica foto!
ResponEliminaAferradetes Paula
Moltíssimes gràcies, Josep!
EliminaAferradetes.
Ha, lovely!!
ResponEliminaThe other day, my granddaughter reminded me: “Grandpa, do you remember how we had a cup of tea and lots of smarties, whilst flying through the Magellanic Clouds on our flying carpet?”
She was two or three years old at the time, when – holding her on my arms – we enjoyed "impossible" adventures, but even at eleven she hasn't forgotten. ;-)
Ens has explicat una història molt tendre entre dos grans amics i còmplices. ;-)
EliminaNo tinc néts encara i crec que ja no hi seré a temps...
Moltes gràcies, Sean!
El de les paraules desconegudes m'ha arribat a l'ànima.
ResponEliminaPetonets, sa lluna!
Sí que és molt bonic això de que els arbres et xiuxiuegin paraules desconegudes. ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Petonets, Alfred.
I hope they can hold on to the impossible and make much of it come true when they grow up. Nurture their dreams if you can.
ResponEliminaDe moment els deixo que imaginin, que somiïn en possibles, encara que sàpiga que són impossibles...
EliminaMoltes gràcies, Mimi.
Wonderful story, where the impossible becomes possible!
ResponEliminaThe wonderful world of children!!
Perfect use of words🧡!!
Per als nens és així i què ho visquin!, ja tindran temps de comprobar si és o no possible.
EliminaEl seu món és molt gran.
Moltes gràcies, Katerina.😘
La fotografía.
ResponEliminaTal cual mis vecinas y amigas, Fany y Gloria, jugando conmigo en la calle, unos once años tendría, frente a la zapatería de mi tío Antonio en la Ibiza que me vio nacer... :))))))
Abrazos Paula.
Bonito recuerdo el que nos traes hoy.
EliminaY digo yo, nunca es tarde para recuperar tu lengua. ;-)))
Aferradetes, Ernest.
¿Te refieres al "pico de oro" del que a veces hago gala, sea cuál sea el idioma que use? :)))))
EliminaAferradetes, Paula.
¡No, nooo! Lo decía por un comentario tuyo sobre mi saludo y mi despedida, en el que decías algo así como que con ello reaprenderías nuestra lengua...
EliminaBon vespre, Ernest.
Felicitats per la teva capacitat imaginativa, la forma i el fons de la teva sintaxi. Dolça imatge.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!!
Moltíssimes gràcies!, Tu tampoc et quedes curt. ;-)
EliminaAferradetes, Joan!
¡Ah! la magia de el mundo de lo onírico.
ResponEliminaBesos.
Los niños la tienen toda...
EliminaBesos
És com la creativitat amb la qual escrius històries com aquesta, invisible però ben real.
ResponEliminaMolt ben vist, Helena!
EliminaMoltes gràcies.
Malauradament, em sembla que la canalla ja no xerra tant. Ara s'entretenen amb les pantalles i xerren digitalment.
ResponEliminaI queden en veure's i quan estan junts continuen amb els mòbils... 🤦♀️
EliminaBon vespre, Risto.
Si la infantesa és la nostra pàtria, aquests somniador en tindran una de plena.
ResponEliminaTant de bo sigui així!
EliminaAferradetes, Xavier.
El teu relat celebra la fantasia infantil, aquest món interior lliure de lògica adulta, on tot pot existir si hom s'imagina. També hi ha una metàfora bella: els nens “tallen” les seves històries com si fossin aliments, cosa que suggereix que la imaginació també nodreix. Molt bé resolt i superat el repte, Paula!! 👏🤗😘
ResponEliminaDes de que naixem, la imaginació sempre ens nodreix i per això no hauríem d'enterrar mai el nen que portem dins.
EliminaMoltíssimes gràcies, Alfons! 😘🤗