La confiança, aquest bell miratge al desert de les relacions humanes. És com un gos petit: si el maltractes, et mossega!. És essencial, com el wifi: si no funciona bé, tot es torna un caos.
La confiança és com deixar els teus secrets a algú que té un historial d'oblits i que, en aquell moment, es converteix en un magnífic narrador. És clar, sempre hi ha un -amic- que diu: "Explica-m'ho! No ho diré a ningú". I així, confiem, buscant aquesta connexió genuïna amb tots els més propers, mentre ens aferrem al mantra que “un cop trencat, sempre trencat”. Però bé, almenys tenim el somriure irònic amb què rebem cada traïció...
Això sí, sempre acabarà sent millor a la propera vida.
El millor secret és el que mai s'explica.
ResponEliminaJo no em refio ni de mi mateix.
Petons.
Sin duda es muy difícil saber en quién confiar, a veces mejor callar. Me ha encantado el texto. Un abrazo
ResponEliminaNo tinc gens de ganes de saber-ho en cap altra vida, amb les traïcions atrapades en aquesta vida, en tinc prou, sense somriures però tampoc amargant-se gaire pel passat.
ResponEliminaPetonets, sa lluna.
El tiempo y la experiencia te va guiando en a quien entregar la confianza,todos necesitamos confiar sin miedo,no hacerlo suma el lado negativo de vivir,si hay traiciones,que sean! ya que de ello aprendemos como todo en la vida.Me ha encantado leer tu texto.La cancion es preciosa.Un gran abrazo!
ResponEliminaUn text magnífic i una imatge que l'acompanya perfectament.
ResponEliminaAferradetes Paula