Na Carmí sempre havia somiat que la seva idea podría esdevenir en un gran projecte a on vivia. Al barri la gent parlava de milions d'oportunitats, però ella sentia que li faltava alguna cosa. Un dia, mentre prenia un cafè amb amics, va sorgir la idea d'un referèndum sobre la possibilitat d'unir-se a un projecte cultural nou a la ciutat.
—Si no votem, qui ho farà?, va dir un.
El grup estava una mica desunit al principi amb opinions enfrontades, però aviat se n'adonaren que eren més forts plegats. Confiables entre si, van decidir emigrar de les zones de confort i organitzar una gran reunió. Cadascú aportaria alguna cosa: música, art, idees... Així, el que va començar com un simple pla, es va transformar en una festa comunitària, on a cada aportació tothom se sentia escoltat i valorat.
* Proposta de Sean Jeating, publicat a River.
Reunir ideas da buen resultado y se avanza.
ResponEliminaBuen sábado.
Un abrazo.
Que sean todas positivas para todos.
EliminaBuenas noches, Laura.
Aferradetes!
Quan les coses es fan entre tots, sempre resulten més gratificants. Això sí, hem de saber aportar el millor de nosaltres i, alhora, acceptar el millor dels altres. Sortir de la nostra zona de confort individual no sempre és fàcil, està molt bé que els teus protagonistes ho hagin aconseguit.
ResponEliminaI també està molt bé que hagin pogut organitzar un referèndum sense, pel que sembla, rebre ni un sol cop de porra. Me n'alegro molt per ells. :-))
Abraçades!
És molt important això que dius, s'ha de saber aportar el millor de nosaltres i acceptar el millor dels altres també. Les coses surten més bé si es fan entre tots.
EliminaSegons em van explicar temps després, els protagonistes no van rebre cap cop de porra, sortosament. ;-)
Aferradetes, Mac!
Diuen que la unió fa la força!
ResponEliminaPetonets, sa lluna!
Suposo que fa més força un grup que una persona sola.
EliminaPetonets, Alfred!
Me encanta esa foto.
ResponEliminaBesos.
Muy agradecida. ;-)
EliminaBesos
Qué importante es cuando varias personas se reúnen aportando cada uno su pequeño grano de arena, el grupo suele salir fortalecido porque como bien dicen en la unión está la fuerza. Un abrazo y feliz fin de semana
ResponEliminaAixí és, com més i més units tot surt millor.
EliminaBon dissabte, Núria.
Aferradetes!
* Com tu, tinc moderació de comentaris, no s'ha perdut el teu comentari. ;-)
Això de renunciar a coses per tal d'aconseguir més força, no es que costi de veure... es que no es veu enlloc. Cadascú a la seva, tot per fer... i així ens va tot!
ResponEliminaAferradetes Paula
Malauradament és així com dius, hi ha poca gent que deixi la seva zona de confort...
EliminaAferradetes, Josep.
Un banco y negro con un contraste alto que marca perfectamente las luces y las sombras de esta escena callejera.
ResponEliminaUn abrazo
¡Muchas gracias!
EliminaAferradetes, Luis.
Everyone heard and valued, that's the most important part.
ResponEliminaPosar-se d'acord i valorar les aportacions dels altres ho és, d'important.
EliminaPetonets, Mimi.
It reads as a quiet affirmation that collective courage and mutual trust can turn a tentative idea into a shared space where community, creativity, and belonging genuinely take root
ResponEliminaAixí com estan les coses, és com un somni... però jo crec que és possible pels qui ho volen fer...
EliminaSalutacions, James.
En un món on sembla impossible posar-se d'acord ni tan sols per les coses més importants, em sembla consolador i terapèutic el teu relat amb la teva foto, tant expressiva, amb gent de carn i ossos. La combinació fotografia i relat, fan que sembli possible i et diré un secret, només fent i fent que sembli possible ho pot arribar a ser. Ho tenim tot en conta, ja ho sé, però… que no quedi per explicitat-ho.
ResponEliminaAferradetes, preciosa.
Ja ho dius bé, sembla impossible.
EliminaAmb una mica d'empatia, ganes i bona voluntat tot és possible, potser sí que fent que ho sembli, ho arribarà a ser. M'agrada molt aquest secret!
Moltes gràcies!
Aferradetes, preciosa.
Coincideix-ho completament amb el comentari d'en Josep.
ResponEliminaCadascú va a la seva i el bé comú no els importa res.
Petons.
Malauradament aquesta és la "moda", cadascú va a la seva... però com diu la Carme, a força de que sembli que sí és possible, potser ho aconseguim...
EliminaPetonets, Xavi.
Sortir de la zona de confort per accedir a més confort a la llarga, no és una bona cosa? Te'n vas al cel quan has estat a l'infern.
ResponEliminaSí, és una bona cosa. Crec que només ho veiem els que som conscients d'haver estat a l'infern, com dius tu.
EliminaAferradetes, Helena.
Aquí otra opinión pesimista, dudo que se logre la unión. Cada quien buscará satisfacer su necesidad individual y no el bien común.
ResponEliminaBesitos Paula ☕
Si lo consiguieron mis protagonistas, quizás no a nivel mundial, pero ya sabes... poco a poco se llena el vaso... Quiero creer que no todo el mundo es tan egoísta, de momento todos los que pasan por este rincón no lo son. ;-)
EliminaBesos, Sara! 😘
Anant tots a la una sempre és millor que no pas mirant cadascú per ell, i així ho han aconseguit els protagonistes del teu relat. Apartant les diferències entre ells i unint-se pel bé de tots. Tant de bo a la vida real passessin més relats com el teu, segur que tot seria molt millor.
ResponEliminaAferradetes, preciosa.
Ens manca molt de diàleg, massa monòlegs hi ha per tot arreu...
EliminaAferradetes, nina.
Ah, No. 1001. ;-)
ResponEliminaAferradetes, Paula.
Sí, després del 1000, ve el 1001. ;-)
EliminaAferradetes, Sean.
Somiar i tenir esperança no costa gaire, però són dues paraules que si no van acompanyades de fets no són res. La tendència individualista que impera l’actual present no anima gaire. Tan sols salvaria els castellers, però dubto molt que inclús ells, a les directives, no hi hagi cops de colze (ho sé del cert)... Però la teva intenció en el relat és admirable, que és el que conte.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!!
La tendència és com dius i no conec cap casteller, però si tu m'ho assegures, et crec. ;-)
EliminaEncara, malgrat el que passa al món, segueixo creient en la humanitat.
Aferradetes, Joan!!
Olá!
ResponEliminaLinda publicação.
e maravilhoso seu Blog.
Vou amar receber sua
visita no Espelhando.
Bjins
CatiahôAlc.
Moltes gràcies!
EliminaEns anem llegint. ;-)
Besos, Catiahô.
Democràcia o barbàrie. Els referèndums mai haurien de fer por.
ResponEliminaAls qui els fa por, són els que no toleren la democràcia.
EliminaBon vespre, Xavi.
Efectivament els somnis individuals adquireixen força i sentit quan es comparteixen i es treballen col·lectivament. Els èxits més significatius solen sorgir de l'acció conjunta i la diversitat d'aportacions. Però la veritat és que els temps actuals no propicien precisament la unió, sinó tot al contrari. Aferradetes solidàries, amiga!!😉🤗😘
ResponEliminaEl diàleg és necessari per arribar a un acord i no hi ha altra manera per aconseguir plans pel bé comú que fer-ho junts.
EliminaAferradetes empàtiques, amic! 😘🤗
Pues no sé, en estos tiempos tan correctos políticamente yo ya tengo miedo hasta de dar los buenos días a la gente, no vaya a ser que se enfaden y me acusen de algo... Así que aquí sigo, en mi cueva, viendo sombras a lo lejos...
ResponEliminaUn abrazo, amiga
Como un gato escaldado... ¿Qué será que te tiene escondido en tu cueva? ;-)
EliminaAferradetes, amic.
Com sempre una música ben escollida
ResponEliminaMoltes gràcies, Tomeu!
EliminaAferradetes.