Necessitat avial de tornar als dies
i als camins
que menaven a la casa.
Aquell d'avall ben a vorera del riu,
sota la via, entre conreus i barrancs.
Serpentina de tolles
i secrets de bultra.
I el que ve del poble pel damunt de la segla,
insinuat i primet per enmig de l'herba
i les pomeres
sensible i aromós.
Camins que vaig recórrer amb morral de vent
i pluja o boira,
amb neu.
En un clar dia de neu, ara recordo
la necessitat de tornar,
encara més urgent que l'altra de quedar-me.
Predint futurs naufragis esperant-me
riu avall,
seguint la via. Vida enjús, cap a on ma vida?
Desori empeny un vent
desfermat cap a una mar de peixos.
Tan gran necessitat!
de tornar a les boires
i a les sabatilles,
a la gebrada blanca
escuma de la tundra on l'ànima es conforta
a la vella estufa , panxa de purpurina, que respira fusta.
Tornar a la fusta i tornar a l'ocell
en les nits tan pures.
I endementres perdonar
aquesta vida aspra, viscuda a penes massa lluny de la casa.
del riu i de la via,
de l'arbre i de la boira,
de la neu i del foc...
Necessitat del pa.
al lloc on té raó i destí de succeir
tot allò que de mi
s'acabarà algun dia.
I abans, però, aquesta fal·lera
per tornar a l'home que espera,
a la conversa plàcida amb el vell frare
d'hàbit gruixut del temps i ... la pana
dels pantalons del Silvestre.
Tornar a fer-me companyia,
que estic sol, xop de bellesa
que he buscat encegant-me
amb vida i vides distintes
com espectres de sales de miralls
que trenco a bastonades per trobar-me.
Tornar ran meu
agafat a la ma del meu petit, tornar, tornar...
A fitar-me les edats
per establir
la que és final i per això perfecta.
Miquel Àngel Tena-Rúbies "La casa Prop de la Via" El Turó. Manacor 1993
Saps on tornaria jo?
Al ventre de mumare
als diumenges, de parxís, a la tauleta camilla
a la pell contra pell, sota l'escalfor dels llençols a la matinada
al somriure d'un nen
Al ventre de mumare
als diumenges, de parxís, a la tauleta camilla
a la pell contra pell, sota l'escalfor dels llençols a la matinada
al somriure d'un nen
als contes de la meva àvia
a l'olor a terra banyada
a les esquitxades prop del mar
al so d'un piano
a un t'estim en una mirada
a una posta de sol
a l'olor a pa desenfornat
al xiuxiueig d'un poema d'amor
a un bany de raigs de lluna
....................................
i podria no acabar mai!!
Paula al blog de sa lluna - Maig 2013
A mi de vegades m'agradaria tornar a moments passats, però la majoria de cops m'estimo més pensar que en el futur els tornaré a trobar i potser millors i tot...
ResponEliminaPetons d'anada i tornada Nineta!!
Encara que sembli que parlo de moments feliços, vaig més enllà, parlo de tornar a allò autèntic d'un mateix.
EliminaCom diu en Miquel "tornar ran meu".
Cap a tu van els meus!! :)
Si ens possessim a pensar tots tornaríem a algun temps passat.... perquè el vam viure i vam experimentar goig i plaer, però qui sap si els temps futurs no seràn millors? Esperem que algun n'hi hagi!!! Ptonets!
ResponEliminaMés que temps millors, tornar a sentir-te tu mateixa, nua, sense capes que s'acumulen moltes vegades sense buscar-ho.
EliminaSi ho volem i ho busquem, de vegades no cal anar molt lluny, segurament trobarem millors moments.
Bessets!!
M'encanta. Jo també tornaria a molts moments però per passar-hi de passada. La vida ha de seguir i ha de trobar el curs fins al final, no s'ha d'estancar en cap moment, perquè com l'aigua clara, estancada corre el perill de podrir-se.
ResponEliminaAquests moments que he descrit no són moments físics, són sensacions d'innocència, de dolçor, de veure amb claredat ... potser no pugui expressar-ho amb paraules ... Tornar a aquestes sensacions per seguir endavant d'una altra manera.
EliminaAferradetes Laura!
Jo tornaria a jugar amb les meves nines, durant hores, i sense cap altre preocupació ni pensament.
ResponEliminaJa no hi jugues? Jo síiiiiiii!! :)
EliminaAferradetes!
Jo guardo per mi aquest moments dolços,
ResponEliminaaquests instants que són meus i potser compartits.
Els recordo amb serenor, amb un somriure, perquè són hores, dies i potser anys encantadors.
Jocs de carrer, primera bicicleta, primera xicota, primer Sant Jordi.
La mare fent el sopar, els meus germans petits, l'avi amb la boina al cap i el cigarret als llavis.
La primera nit fora de casa,
Les olors, el gust salat d'un petó fet a la platja, el jugar amb les mans, amb els cabells, seguir el camí d'una gota de mar fins arribar als seus pits...
Hi han tantes coses que recordo ¡¡
Però penso que la meva vida és com un tren, i en cada vagó, en cada etapa,en cada via, agafo el que puc i ho deso en el meu cor.
Vull gaudir del viatge.
Intento apartar de la via el que és dolent, el que no és bo per mi i pels meus.
Lluito, dins les meves possibilitats per construir un món millor,.
Sé que queda molt bé posar-ho escrit, però et juro que dins les meves petites possibilitats ho he fet i ho faig.
No espero res de ningú, sóc una persona senzilla, i he après que qui més m'ha donat és qui menys tenia.
En fi, Lluna, ja veus que treus de mi tota la sinceritat que tinc, però crec que ets especial per la manera d'escriure que tens, i això només ho fan les bones persones.
Un petó, nina.
Quina enveja nin! Més que enveja és una profunda admiració.
EliminaEl meu tren descarrila moltes vegades, potser per això admiri la teva serenitat, la teva claredat d'idees, el teu camí. Quan succeeix això, em costa molt tornar a sentir-me com sóc allà dins. Vull desfer-me de totes aquestes càrregues que no fan més que complicar-me la vida, tornar a sentir la senzillesa de les passes, de les relacions, dels afectes, que complicat de vegades!! Per això busco aquestes sensacions d'aquests instants, per asserenar-me amb ells i trobar l'equilibri que necessito...
Sempre agraeixo totes les teves paraules, són un bàlsam per a mi.
Un besset, Pep
Molt bo el poema del Miquel Àngel i la teva resposta, recordo haver-los llegit uns posts enrere com a comentaris i em va encantar. Has fet bé de recuperar-ho, de tornar-hi. A mi em costa mirar enrere i pensar on tornaria, diu en Sabina que "en los lugares donde fuiste feliç no debieras tratar de volver"... però és inevitable tornar-hi almenys des del record i la memòria. Una abraçada!!
ResponEliminaSí nina, ho he recuperat perquè fou un moment en què em va semblar que estàvem asseguts un davant l'altre, compartint vida. Hi he tornat moltes vegades a aquests comentaris i -com cada vegada que retorn aquesta sensació s'aviva- he volgut deixar-ho així.
EliminaDiu "no debieras", no que no hi tornis. ;)
Bessets preciosa!
Estic d'acord amb tothom en això que voldríem tornar a altres temps i llocs on hem viscut moments gratificants...
ResponEliminaJo signo tots els llocs on dius que tornaries tu, i tampoc acabaria i també tornaria a jugar a nines, a les trapelleries de la infància...
Al poema de Miquel Angel Tena, que he de confessar que m'hi he perdut una mica, he trobat algunes imatges poètiques que m'han agradat:
" La vella estufa, panxa de purpurina que respira fusta"
" Tornar a fer-me companyia, que estic sol, xop de bellesa"...
Petonets estiuencs, Lluneta.
En Miquel Àngel Tena és un mag de les paraules, en sap molt de sentiments i els transmet de meravella.
Elimina"Tornar fer-me companya ... tornar ran meu", diu tant amb tan poc.
Un dia d'aquests podem jugar a pepes si vols. :)
Bessets nina!
HI! Tornava de tornar i abans m'ha semblat llegir una cosa que em sonava , Vaja Lluneta!! si que mires enrrera del blog he???això es molt antic , i ja volia tornar a tantes coses figurat ara !! de fet ara ja hi soc no em cal tornar enlloc perque tot es el meu lloc el lloc les coses van amb mi ... gracies per llegir. peto-nets
ResponEliminaHas vist? En un no res t'he posat a una taula, un davant de l'altre, i hem parlat de la vida i dels seus camins.
EliminaAquí és on vull anar, digues-li tornar, on tu ja has arribat. :)
Gràcies a tu, sempre!
Bessets!
Si tenim ganes de reviure temps passats és un senyal inequívoc de que ens ho hem passat bé i que cal continuar com ho estem fent.
ResponEliminaSom el resultat de tots aquests moments, malauradament d'altres també,
Eliminaperò no podem SER sense una cosa ni l'altra.
Aferradetes fortes!! :)
Això és un diàleg poètic d'alt nivell!!!
ResponEliminaJa saps qui porta la batuta, oi?
EliminaNo el conec personalment, tot i que sempre m'ha semblat que si.
Gràcies nina!
Bessets ensucrats :)
A mi també m'agradaria tornar al ventre de ma mare, només per tornar-la a vore.
ResponEliminaNo saps com t'entenc Joan ...
EliminaBessets!!
t'aplaudeixo pel poema i pers aquest camins de tornar enrere tant nostàlgics....jo al ventre de ma mare no hi tornaria ....potser si a algun moment de la infantesa en el que em sentia protegida...
ResponEliminaaferradetes!
Són les sensacions que serveixen, no els moments, almenys per a mi.
EliminaAferradetes ben aferrades!! :)
El poema es extraordinari!!!
ResponEliminaFelicitats per l'autor.
Abans jo també volia tornar... a molts llocs.
Ja no.
No queda res.
Només els meus records.
Petons.
Són records o sensacions que acompanyen, i no només això Xavi, és una part de tu.
EliminaÉs un magnífic poema, l'autor crec que ja ho sap.
Bessets i bona nit! :)
Estic segura que hi ha un mon de coses que encara pots retrobar. Però és bonic pensar que són tan especials que s'han convertit en un referent.
ResponEliminaJo voldria tornar més sovint a llegir-te.(no puc dedicar gaire temps als blocs ara, que hi farem!).
Petonets.
La senzillesa de les coses, el seu fluir ... és un estat que vull retrobar, sí.
EliminaJo encantada que tornis, quan puguis i, sobretot, quan et vengui de gust. :)
Gràcies preciosa!
Bessets i fins aviat!
Aquest diàleg és realment intens. Us felicito.
ResponEliminaJo no voldria tornar enrere. A pesar d'haver estat feliç, la memòria sempre em traeix...
Un petó ben fort, nena. :0)
Com ja he explicat més amunt, no era tornar enrere literalment, més bé a les sensacions d'aquests moments.
EliminaMoltes gràcies, Montse!!
Bessets dolcets! :)
Són genials els bons records, els que ens porten a estones millors. Això sempre ho tindrem. Però més val que ens concentrem en el que hi ha ara (si es que hi ha res…) perquè sinó, entre record i record, s'ens passarà l'arrós.
ResponEliminaNota: aquest comentari, tot i que pugui semblar-ho, no pretén ser ni pessimista ni tallarollos. Més aviat el contrari. Tot i que no estic segur d'haver-ho aconseguit. Em dona yuyu fins i tot a mi! ; )
A mi ja se m'ha passat l'arròs, teòricament i pràcticament ;)
EliminaI de tant en tant (més tant què de tant) penso que la vida pot ser més simple que la que visc i més autèntica també, i és quan torno a aquells moments en que era així, per aprendre un altre cop.
Nota: Com sóc una mica bruixeta faré un encanteri per allunyar les males vibracions ;)
Bessets Jaume!!
Bons records que no desapareixeran mai... :)
ResponEliminaUn abraç!!
Ho són, Ximo, ho són!!
EliminaMolt bon dia...aferradetes!!