21 de març 2022

DESENCíS

Paul Klee, 1940, Tod und Feuer  a  RELATS CONJUNTS

Des de que el seu pare es fes famós,  Mercè i els seus pares s'havien traslladat a una casa molt gran. Els caps de setmana, si no havien d'anar enlloc, la nina jugava per tota la casa, a excepció de l'estudi del seu pare on estava totalment prohibit entrar-hi.  Aquell dissabte al matí jugaven a fet i amagar,  la seva minyona es tapà els ulls i començà a comptar << 1-2-3-4...>>, mentre ella cercava un lloc on no la pogués trobar. Pensà que on no la cercaria mai, era a l'estudi del pare i s'hi ficà.  Obrí un pam d'ulls en veure tots aquells quadres, <<quins colors més macos i quins dibuixos més raros>>,  pensà. Escoltà un soroll que venia de la porta i s'amagà darrera les cortines, esperant que no la veiés ningú. Era la mare, <<què hi feia allà?... si el pare no volia que hi entrés ningú!>>,  pensà mig disgustada.  La seva relació amb ella era molt poca, sempre estava molt seriosa i semblava que mai tenia temps.  En canvi amb el seu pare sempre reien i, de tant en tant, també hi jugava. El món darrera la cortina era un món petit i segur, des d'on podia veure tot el que passava sense ser vista. La mare es recollí la llarga caballera amb una pinça, barrejà uns colors, agafà un pinzell  i es posà a pintar.  Es tapà la boca perquè gairebé el crit l'hauria delatat, << Si el pare la veu, no vull pensar què li dirà>>.  Al poc temps, tres copets a la porta i un <<endavant>> de la mare, va fer que es poses més nerviosa. Era el pare... després de donar-li un petó i agafar-la per l'esquena, li digué <<Com va el quadre?. Creus que ho pots tenir llest aquesta setmana?. Pensa que tots els crítics l'estan esperant ansiosos>>, i la mare respongué <<Ja queda poc, en dos dies podràs estampar la teva firma>>.
Se volia morir, tot el seu món amb el pare era una mentida i ella que no entenia a la mare, què desagraïda havia estat!. Les llàgrimes brollaven per les galtes i mentre les eixugava amb la màniga d'aquell jersei que li havia fet l'àvia, s'arraulí darrera la cortina i esperà que els seus pares sortissin de l'estudi, per anar corrents en la recerca dels braços de la seva minyona.  

48 comentaris :

  1. Pobrissona! Quin disgust!

    Quantes històries hi deu ha et com aquesta? De pintores, d'escriptores, de científiques amagades rere els noms dels seus aprofitats marits? No fa pas gaire vaig veure una peli que anava d'això i era un cas real. En fi que encara queda molta feina per fer…

    Molt ben trobada aquesta història de denuncia i reivindicació.

    Aferradetes, Paula!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Malauradament una història del més habitual anys enrere i segurament encara possible avui dia.

      Aferradetes, sa lluna.

      Elimina
    2. Moltes més de les que voldríem, Carme. Per això ens cal fer feina, cada dia, a cada experiència per evitar-ho.
      Moltes gràcies!.

      Aferradetes, preciosa.

      Elimina
    3. Encara ressonen campanes i mira els anys de lluita que portem!.

      Aferradetes, Alfred.

      Elimina
  2. "Darrere un gran home hi ha sempre una gran dona" és una frase feta que va quedant antiquada a mesura que les dones van obtenint la visibilitat que es mereixen, però per desgràcia encara no ha quedat obsoleta ni molt menys. Segur que actualment en trobaríem més d'un exemple i també de casos més flagrants com aquest del teu relat, on la gran dona no queda darrere d'un gran home sinó d'un de mediocre que només és famós per la feina d'ella. Malgrat el desencís inicial, estic segur que aquest disgust  farà que la petita Mercè obri els ulls... espero que la resta del món no tardi a fer-ho també i posi tothom al lloc que li correspon.

    Bon relat. Reivindicatiu i molt ben pensat. Felicitats!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ens costa molt i ara sembla que més, cada passa endavant sembla que n'hagi de tenir dues cap enrere. És tan fàcil com entendre que som iguals i tenim els mateixos drets i deures.
      Moltes gràcies!

      Aferradetes, Mac.

      Elimina
  3. Muy bueno el relato y tan real como la vida misma...
    Lo peor de todo es que hay un gran parte del mundo que quiere seguir así o volver atrás.
    Un abrazo Paula

    ResponElimina
    Respostes
    1. Viendo a cierta parte de la juventud, me asusta pensar que vamos hacia atrás. Esperemos que el camino hecho no se desande.
      ¡Muchas gracias!.

      Aferradetes, Fernando.

      Elimina
  4. Com diuen els comentaristes anteriors: massa vegades ha passat que del geni de les dones se n'aprofiten els seus mals homes.
    Que la Mercè ho esbombi!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La Mercè és molt petita, però si ho explica a la minyona, qui sap si no acaba per saber-ho tothom!.😉

      Aferradetes, Xavier.

      Elimina
  5. Pero ya van cayendo aunque despacio las barreras.

    Besos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Unas caen y otras van tomando altura.

      Besos.

      Elimina
  6. Un relat amb final sorprenent i com de costum, molt interessant.
    Aferradetes

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies, contenta de que t'agradi.

      Aferradetes, Josep.

      Elimina
  7. Molt ben trobat, amb aquest quadre és difícil treure'n una història i te n'has sortit molt bé. Quin desencís més gran per la nena, tant debò ella no ho hagi de patir mai, ni ella ni cap dona més. Tristament encara hi ha molts homes que, sense fer res ells, s'emporten premis no merescuts.

    Aferradetes, nina

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben cert, jo ja ho donava per descartat... fins que arreglant unes cortines em va venir la idea.😉
      Després de tants anys, si poguéssim destapar als que ho han fet o segueixen fent-ho, ens posaríem les mans al cap.
      Moltes gràcies!.

      Aferradetes, Núria.

      Elimina
  8. A vegades idealitzem a alguna persona, fins que un dia, per una cosa u altre, se'ns cau la vena dels ulls i tenim una decepció amb elles... i com diu la frase del McAbeu, moltes dones han estat invisibilitzades en tots els camps , per homes que no es mereixen tenir-les a prop.
    Molt bona història, salluna !.
    Abraçades ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. La decepció és més gran pels infants.

      Moltes gràcies, Artur!.
      Aferradetes.

      Elimina
  9. Ooooh...
    Doncs acaba de descobrir vàries coses, almenys. El pare no és tant bo com feia veure's, a més a més enganyava la gent i es portava uns honors que no li corresponien. I la mare,... la mare era una dona que vivia en un món d'homes, on per ser dona no seria pas valorada mai d'una manera justa, així que el seu talent havia de sortir al món de la mà del seu home.
    I això potser la va fer pensar - en un futur de ja gran - en si el pare s'estava aprofitant d'ella o havia decidit que, simplement, el món era així, d'aquella forma i que ell trobaria la manera que la mare se'n burlés sense gaires enfrontaments amb la societat.
    Aquella nit, però, descubriria mentides e values humillades.

    Molt bé,
    podi-.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És molt trist que un infant se senti traït per uns pares, perquè per a ells són els seus referents. Tot això la pot fer més forta o passar-li una gran factura.
      Gràcies!.

      Aferradetes, Carles.

      Elimina
  10. M'agradat molt, és senzill, proper i amb missatge entre línies... un treball molt ben fet i interessant ... Enhorabona!

    Aferradetes Lluna

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies, Maria!.

      Aferradetes.

      Elimina
  11. Haig de suposar que això cada vegada passa menys (així voldria pensar), les habilitats de cadascú haurien de ser propietat exclusivament seva, però per desgràcia el que encara existeix (i cada cop més) és l'anomenat "negre"(i no és la muller en aquest cas, encara que pateix altres problemes...) que treballa d'incognit per altres de més fama i renom (en literetura, música, art...) Molt bon text, m'agrada tal com ho has descrit!! Aferradetes Paula!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com bé dius tu, cada persona (home o dona) hauria de poder brillar pel seu propi treball, però em temo que això no ha passat i tampoc està passant.
      Moltes gràcies!.

      Aferradetes, Joan.

      Elimina
  12. Vaig veure una pel·lícula on passava això de veritat.
    No recordo el títol... però era el mateix.
    Quantes dones a l'ombra!!!

    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes i més que no sabem!.

      En saber el títol de la pel·lícula m'ho dieu i així jo també la podré veure.

      Petonets, Xavi.

      Elimina
    2. https://www.filmaffinity.com/es/film300626.html
      The Wife aquí La Buena Esposa
      Una pel·lícula que mostra la suplantació dels mèrits d'una escriptora per part del marit que és qui rep honors i premis.
      Aferradetes per a tots dos.

      Elimina
    3. La Glenn Close és una gran actriu que a mi m'agrada molt. Aquest cap de setmana serà un bon pla, manteta i pel·lícula. Moltes gràcies!.😉

      Aferradetes, Alfred.

      Elimina
  13. No te habia leido en registro de relatos, y me ha sorprendido gratamente, me ha encantado Sa Lluna.

    Estoy sin tiempo intentando visitaros.

    Besos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Celebro que te guste mi relato y que te haya sorprendido.😉
      ¡Gracias!.

      Tranquila, cada un@ a su ritmo.
      Besos.

      Elimina
  14. Pues sí, es sencillo, todos somos iguales, sin excesos de un lado ni de otro...
    Un abrazo, amiga

    ResponElimina
    Respostes
    1. La balanza sigue aún sin equilibrarse, ¿lo veremos algún día?.

      Aferradetes, amic.

      Elimina
  15. Els catalans estem tan acostumats als desencisos...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els catalans i les catalanes... suposo.

      Aferradetes, Risto

      Elimina
  16. Buen relato, cuanto desencuentro, cuanta desilusión, el imaginario de niño truncado, hacerse mayor y recordar escenas similares siempre es doloroso. Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Todos los traumas infantiles repercuten en la vida de adultos, sin una buena terapia que ayude a digerirlos como toca.
      ¡Muchas gracias!.

      Aferradetes, Ángel.

      Elimina
  17. Segles i segles de patriarcat fan possible històries com aquesta

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, només està a les nostres mans que no passin més segles.

      Aferradetes, Manel.

      Elimina
  18. Bona història per fer pensar!! Enhorabona, Paula!! Malauradament continua passant. D'una banda, el fet d'aprofitar-se del mèrit aliè i, de l'altra, l'atribució de rols de gènere de manera absurda. Fa un temps es va fer molt coneguda una endevinalla que va divulgar la secció de ciència a la web de la BBC per fer-nos veure els prejudicis que tots, o gairebé tots, tenim, la majoria de vegades de forma inconscient. Potser la coneguis:https://www.diarimes.com/noticies/mes_digital/xarxes/2018/03/11/una_endevinalla_que_fet_viral_les_xarxes_que_busca_despertar_consciencies_35169_3048.html
    Aferradetes molt fortes i petonets, Paula!!😃🤗😘

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt curiosa aquesta endevinalla. No sé si perquè estava pensant en la història o altra cosa, però en aquest cas l'he endevinada.😉
      Ho tenim massa arrelat i això fa més complicat el canvi.

      Aferradetes sense prejudicis, Alfons.😘🤗

      Elimina
  19. Jo confesso que al seu moment vaig especular amb diverses teories per explicar l'aparent contradicció, però no vaig trobar la correcta!!🤦‍♂️

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que ho vaig esbrinar perquè estàvem tocant el tema, potser ho hagués vist en un altre moment i tampoc ho hagués pensat correctament.🤷‍♀️😉

      Elimina
  20. Quin disgust. Quantes vegades desconeixem la veritat de les coses.
    Bon cap de setmana.

    Aferradetes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes, de vegades per no preguntar, altres per ignorància i moltes més per mentides.

      Aferradetes, Llorenç.

      Elimina
  21. Caram els pares sempre s'enduen els mèrits, però resulta que sovint les obres són fruit de la imaginació de les dones...Una situació molt masclista, no m'estranya el desencís de la nina!!!

    Petonets, Lluneta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Va començar ben prest a saber que els homes van en primer lloc. Espero que hi posi remei des de petita.

      Aferradetes, Roser.

      Elimina
  22. El pintor Joaquim Mir només es dedicava a pintar, perquè la seva abnegada dona es cuidava de tota la resta. També tenia molta sort amb ella.

    ResponElimina
    Respostes
    1. N'hi ha que tenen molta sort, cuinera, dona de neteja, infermera, companya i amant...déu n'hi do!.

      Aferradetes, Helena.

      Elimina

Benvinguts al racó!