Les campanes tocaven a mort. El poble estava en un silenci estrany, com poques vegades s'havia vist. Tot i així es podia escoltar a qualque racó, el murmuri de veïns parlant de la difunta. Poc en sabien, tot i així en parlaven... que era molt esquerpa... que no se l'havia vist mai amb cap home, però que es deia que s'entenia amb l'amo, perquè sinó de què li hauria donat tant de poder?... que gairebé portava tots els comptes de la casa i del negoci... que s'encarregava d'anar a comprar, de netejar i de la cuina... que de petita, l'amo vell la va recollir del carrer i des d'aleshores havia viscut amb ells... que li havien pujat els fums perquè no parlava amb ningú... que de joveneta era una noia molt maca, però que ara era lletja i malgarbada...
No hi va anar gairebé ningú al funeral. Només el Sr. Josep, l'amo de la majoria de terrenys del poble i la gent que treballava per a ell, que tampoc coneixien massa a la Maria, gairebé de veure-la anar d'un cap a l'altre sempre amb pressa i treballant com una mula, però almenys la deixaren morir en pau...
Qué mala es la envidia...
ResponEliminaMagnífico relato Paula y ese cielo empredrado me encanta. Una versión estupenda del requiem por excelencia.
Un abrazo
El envidioso cuenta mentiras sobre la persona a la que envidia o las cosas que tiene, al no poder tenerlas. La envidia es un sentimiento que nunca produce nada positivo en el que lo padece, sino una insalvable amargura.
Elimina¡Muchas gracias!.
Aferradetes, Fernando.
A touching little story, Paula, well written, and the photo goes with it.
ResponEliminaAs for Hauser: A little less showmanship and I would find him even better.
Moltes gràcies!.
EliminaPel que fa a Hauser, crec que ho fa per arribar a la gent jove, que generalment no li atrau la música clàssica. De les coses "modernes" que fan ara, crec que és de les mes acceptables.😊
Aferradetes, Sean.
Fa pensar tantes coses la teva història. Pobra Maria, devia portar una trista vida i encara li tenien enveja... Com costa posar-se en la pell de l'altre i aceptar les diferències ja sigui personals o de les circumstàncies i condicions de vida de cadascú.
ResponEliminaUn minut de silenci i un pensament tendre per la Maria. Un molt bon relat, suggeridor amb molt poques paraules. Fa imaginar tota una novel·la.
Aferradetes, bonica!
L'enveja penso que és dels mals més terribles que es poden tenir, tant per la persona que el té com per la persona envejada. La primera viurà amargada tota la vida i la segona calumniada sense sentit. Qui es pot atrevir a jutjar la vida d'un altre, sense estar a la seva pell?... Ningú.
EliminaMoltes gràcies, nina!.
Aferradetes.
I ara el món s'ha quedat sense l'esquerpa Maria. I quan acabi el darrer ressò de les campanes vindria l'oblit, si no fos perquè... tu ens ho has explicat.
ResponEliminaPobra Maria!, almenys té les meves paraules i el vostre record.
EliminaAferradetes, Xavier.😉
L’important a la vida és guiar-se pel propi criteri. Una persona ha de ser i fer allò que ell mateix, lliurament, determina ser. Cadascú ha de rendir comptes solament amb hom mateix. De bugaders i bugaderes ningú se’n lliure...
ResponEliminaAferradetes!!
Si tots ens miréssim el nostre melic, ens lluiria més el pèl.
EliminaN'estem envoltats a tot arreu, malauradament.
Aferradetes, Joan.
"Poc en sabien, tot i així en parlaven". Gairebé sempre és d'aquesta manera, qui menys en sap és qui més gosa malparlar. Sigui per enveja o simplement perquè és més fàcil criticar que intentar entendre les raons de l'altre.
ResponEliminaHo expliques molt bé en aquest relat que, estic d'acord amb la Carme, podria ser l'inici de tota una novel·la.
Abraçades!
I no només es dediquen a xerrar del que veuen, sinó també d'inventar el que no veuen ni en tenen ni idea.
EliminaRecordo al meu fill quan era un jovenet que em deia: Mira, fulano té un cotxe nou!. I la meva resposta era: No saps si és seu, si l'ha pagat, si té moltes lletres per pagar o si li han regalat... Totes les opcions podrien ser.🤷♀️
Moltes gràcies, Mac!.
Aferradetes.
No he pogut mai amb el safareig dels pobles.
ResponEliminaLa ciutat és un desastre en moltes coses, però té una gran virtut: l'anonimat.
Petons.
Bé, crec que hi ha xafarder(e)s per tot arreu. No cal ser d'una gran ciutat per lliurar-se'n, suposo que a les gran ciutats també hi ha amics, companys de feina, veïns, família...
EliminaPerò és clar que en els pobles tenen la fama perquè es coneixen tots.😅
Petonets, Xavi.
Es de esas personas esotéricas que quien sabe, tan solo una sobreviviente.
ResponEliminaBesos
Pienso que no tenia tiempo ni para ser una persona esotérica.😉
EliminaBesos
Las críticas , hieren como si fueran cuchillos y se habla sin conocimiento de causa.
ResponEliminaPocos se acercaron a ella, ofreciéndole amistad. Murió como vivió , sin personas que le ofrecieran su amistad y que trataran de comprenderlas.
Es una buena historia, que fácilmente, pudiera haber ocurrido.
Besos.
Afortunadamente María vivía enfrascada en sus labores y no tenia tiempo para tonterías... 🤦♀️. Murió como vino al mundo, sola.
Elimina¡Muchas gracias!.
Besos, Antonia.
Quantes Maries encara en queden, per entreteniment dels malparlats, veïns.
ResponEliminaPetons, sa lluna!
No tenen res més a fer que malparlar dels altres,
Eliminajo els posava a comptar peixos...🤭
Petonets, Alfred.
;))))
EliminaT'ha agradat, eh!.😊
EliminaI can imagine the bells constantly in the ears. That would be very disturbing
ResponEliminaEls xafarders ho solen ser, com a campanes sonant to el dia a l'orella.😅
EliminaAferradetes, roentare.
L'enveja és un dels sentiments més tòxics que hi pot haver, perquè intoxica a tothom, l'envejós, sobretot, i també l'envejat. No hi ha enveja sana. La torre de la teva foto apuntant a aquests níguls dalt animen a elevar-se sobre les limitacions de l'esdevenir diari, on l'enveja és la reina en moltes ocasions!! 🤦♂️ Feliç horabaixa, Paula!!😉🤗😘
ResponEliminaEl que em molesta d'aquesta gent, no és "l'admiració" malentesa, sinó les mentides dels fets que puguin afegir, tot i que a mi m'importa poc i res el que diuen. Empobreix més al envejós que a l'envejat, tant físicament com psicològicament.
EliminaM'agrada quedar-m'hi una estona en aquests niguls, em desembafen de tot.😊
Bona tarda, Alfons.😘🤗
Segur que la difunta ja no es va preocupar gaire per les enraonies.
ResponEliminaTampoc penso que li preocupés massa quan vivia.😉
EliminaAferradetes, Risto.
Magnifica història que sembla molt real i a més, n'hi deu haver moltes de semblants en els entorns rurals. Excel·lent!
ResponEliminaAferradetes
Com he dit abans, els pobles en tenen la fama, però a les grans ciutats també passa, tothom té veïns, amics, companys de feina, família i... tothom pot xerrar.😉
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, Josep.
Una torre que crece y crece hacia las nubes que parecen paradas para verla. Abrazo
ResponEliminaO quizás sea la torre quien quiera estar más cerca de las nubes, para jugar entre sus rizos.🤷♀️
EliminaAferradetes, Luis.
I quin mal vici que té la gent de parlar dels altres sense tenir-ne ni idea, sense conèixer pràcticament res de l'altre... més valdria que cadascú s'ocupés d'un mateix, de cultivar i nodrir el seu interior. Així no hi hauria tantes enveges i aniríem millor.
ResponEliminaUna història trista, acompanyada d'una bona fotografia i una música per escoltar amb els ulls tancats.
Aferradetes, nina.
Tenen poc a fer, aquest és el seu problema i els porta a una vida molt trista.
EliminaMoltes gràcies!. A mi també m'agrada escoltar la música a ulls clucs.
Aferradetes, bonica.
"No hay peor brujería, v que la envidia" leí en un muro en La Habana. Es verdad, es terrible.
ResponEliminaBesitos.
Tiene mucho sentido esa frase... sí, terrible.
EliminaBesos, Sara.
Diuen que no es pot parlar malament dels morts, però seria millor no fer-ho dels vius.
ResponEliminaNormalment no es parla malament dels morts, però quan són vius tothom en parla i no sempre bé.
EliminaAferradetes, Helena.
Es curiós als enterraments, hi ha qui parla parla força malament del difunt, engreixant els seus defectes i hi ha qui en parla meravelles i de les seves petites o grans virtuts, en diuen excel·lències gairebé santificant-lo, alguns passen de llarg!
ResponEliminaBon vespre, Paula.
El pitjor és que n'hi ha que ho fan quan són vius.😅
EliminaAferradetes, Roser.