CREENCES

FALTEN deu minuts per les dotze, na Mercè vol aprofitar la part del matí per parlar amb na Joanna. Sap que aquella hora és la millor per no trobar ningú al local on treballa. Davant el mirall es retoca el rinxol entestat a no deixar-li el front lliure; es posa la faldilla ROSA amb motius VERDS que li havia regalat ella, es mira un cop més i agafa les claus per sortir. Va repetint les paraules que li vol dir, com si es tractés d'un mantra, respira fons per no semblar nerviosa, però li tremola tot el cos. En sortir del pis, agafa la primera ROTONDA i DE SOBTE s'atura, mira cap el cel i suspira, té la CREENÇA de que tot anirà bé, TOTALMENT convençuda segueix fins al portal del local. En arribar, mira des de fora si hi ha clients, una PAU immensa es respira, la cerca amb la mirada i és allà, just darrera la barra. Pensa que mai ha vist tanta BELLESA en un sol cos i aixeca la mà, saludant-la.

 

— Hola! què hi fas per aquí?

— He vingut a veure't...

— Espera un segon... quina CALAMITAT que sóc... avui tot em surt tort!...

— Potser no vinc en bon moment...

— No, nooo!... passa, passa i asseu-te que preparo alguna cosa per picar.

— Veuràs... es que vull explicar-te el que em passa...

— Et veig molt seriosa, ho hem de RESOLDRE!

— No... res greu... crec que m'he enamorat...

— I qui és ell?, el conec?... explica'm...

— No, no és ell... és... és...

— Va dona, qui és?

Just en aquell moment entra un noi saludant-les, passa per darrera na Joanna, la besa al coll, mentre li passa la mà pels cabells.

— Mira, Pere, la meva amiga Mercè! Mercè, en Pere! 

— Molt de gust!... Joanna crec que vindré en un altre moment... ara me'n vaig...

— No dona, pots quedar-te amb nosaltres! 

— Un altre dia, he d'anar-me'n aviat...

— Va, dóna'm dos petons i vine quan vulguis i m'expliques, sí?

— Sí... ja... adéu... 

— Adéu, Mercè!

[Joc a ca la Sue]