Fa 20 anys ella era molt feliç, estava embarassada del seu primer fill. Totes les atencions eren poques per aquell nadó que vindria al món, per això cada nit es posava una crema orgànica per la panxa i pels pits que li deixava la humitat suficient per tal que no es formessin estries i a més la pell molt suau amb una oloreta a nen petit. Aquella olor anava passant pels nassos de tota la gent al seu pas, no volia una crema estàndard, per això cada cop que se li acabava el pot, sortia cap a la farmàcia a comprar-ne un. Era una caminada llarga, deixava el parc tot verd a mà dreta i després de passar pel pont, dos carrers més i ja hi era. El farmacèutic, un xicot alt i prim, només en veure-la entrar ja tenia el pot a les mans; era molt simpàtic i sempre portava uns guants sanitaris per no contaminar res... Qui li havia de dir que després del primer fill, en tindria un altre i un altre, fins a sis... i que al segon ja no es posava cremes... i al tercer ja s'havia oblidat del pot, del farmacèutic i de les punyeteres estries...
[Joc a ca la Sue]
I al sisè hauria retornat al ventre de la seva mare amb la intenció de no sortir mai...
ResponEliminaPetons.
Jo crec que molt abans. 😅
EliminaPetonets, Xavi.
Te'ls estimes tots per igual, però a partir del segon ja no estàs per a tantes punyetes. :-DD
ResponEliminaUn divertit final, real com la vida mateixa. Molt bo!!
Abraçades i bona Setmana Santa!!
M'imagino que així és, jo només en vaig tenir un. ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes i bones festes, Mac!
Doncs sí, sa lluna, aquelles coses que més ens il·lusionen, no se sap si ho fan per si mateixes o perquè són les primeres, però la qüestió és que acaba passant sovint això. La novetat és fantàstica, la continuitat fastigueja. No ho dic pels fills en concret, eh? Jo només n'he tingut dos i no vaig tenir temps de cansar-me'n, però sis...!!! Pensava en l'amor i els primers temps de l'amor, el matrimoni i la primera època de matrimoni, la feina que promet ser fantàstica i de seguida és un muermo. En fi... Tot això.
ResponEliminaAferradetes i bona Pasqua!
Tot cansa si es repeteix sovint, s'hi ha de posar moooolta imaginació. :-)))
EliminaAferradetes i bones festes, nina!
Jejeje! Muy bueno ese final. La foto en esa clave alta acompaña de maravilla.
ResponEliminaUn abrazo Paula
¡Muchísimas gracias, Fernando! ;-)
EliminaAferradetes i bones festes!
Me encanta ese contraste que le has dado en el procesamiento a la fotografía.
ResponEliminaUn abrazo
¡Muchas gracias!
EliminaUn abrazo y felices fiestas, Luis.
Suposo que ja no li quedava temps per a ella mateixa, els fills van passar a ser la prioritat...
ResponEliminaEspero que el farmacèutic pogués continuar amb el negoci i no hagués de tancar per la davallada de vendes : )
Salut, bona Pasqua !!.
No és un suposar, realment no li quedava temps per res més. El farmacèutic l'enyorava i molt. :-)))
EliminaBones festes, Artur!
Magnífic el relat, utilitzant totes les paraules que se't demanaven!
ResponEliminaLa fotro, com de costum, encertadíssima.
Aferradetes
Moltes gràcies, Josep! ;-)
EliminaAferradetes i bones festes!
Parents amaze me. Such an important job. Six children though...
ResponEliminaI am tired and overwhelmed just thinking about it...
Abans es tenien fills com si res, ara amb dos ja és molt cansat. ;-)
EliminaBones festes, Sue!
Original, artística i atraveida fotografia en clau alta amb uns tocs de textura. I com sempre, imaginatiu i treballat relat.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!!
Moltíssimes gràcies per les teves paraules! ;-)
EliminaAferradetes i bones festes, Joan!
These are the stories that sometimes make me grateful for not having any children. I once wanted a house-full, but I think I was young and foolish.
ResponEliminaQuan era joveneta (des dels 12 als 16 anys) deia que en volia tenir una dotzena, tot el dia estava amb els nens dels veïns... vaig créixer i només en vaig tenir un. ;-)
EliminaBenvinguda, Cindi!
Ja, jajaajjjjaaaa...
ResponEliminaEsta noche mientras pasaba una procesión hablando con una amiga que recientemente ha tenido un bebe estaban mirando la foto en el móvil de otra amiga que ha tenido también uno y ha pesado al nacer bastante y comentaban que aun siendo la foto de un recién nacido parecía que ya llevaba días en este mundo, entonces la que enseñaba la foto dijo: - ¡Joder que grande! y yo le contesté: Pues eso duele un monton... en ese instante la otra amiga que iba con el carrito y el bebe me dijo indicando con el dedo ahí donde termina el vientre: - ¡Coño y sale por aquí !
En fin les dije; -Desde luego es que no se aquien se le habrá ocurrido que tengamos que venir así, desde luego seguro que no era mujer...
Beso
Hay tantas cosas referente a las mujeres que nos preguntamos a quién se le ha ocurrido, el parto, la lactancia, las mamografías... no sigo porque la lista sería muy larga... lo que sí es seguro que a otra mujer, no. ;-)
Elimina¡Felices fiestas!
Beso
Per què, amb els primers es tenen unes precaucions, que després desapareixen?
ResponEliminaAferradetes, sa lluna!
Per manca de temps, potser? ;-)
EliminaBones festes!
Aferradetes, Alfred.
Oh, sembla ser que ja passen, aquestes coses.
ResponEliminaPODI-.
Ara no passa per dues coses: la primera, no tenim tants fills i la segona perquè l'home ja s'ha posat les piles amb la paternitat. ;-)))
EliminaBones festes, Carles!
Boníssim, em sembla que és molt així, sí :), el Carles Capdevila ja ho explicava en un llibre sobre la paternitat (gran Carles!). Bon divendres supersant, Lluna!!
ResponEliminaLa dona per poder cuidar-se (estimar-se), ha de tenir a l'home que assumeixi les seves responsabilitats com a pare, sinó fotut.
EliminaRecordo que tenia una veïna, dona d'un militar, que en va tenir sis, un darrere l'altre. El ginecòleg li va dir (quan anava pel quart) que s'aturés o podia perdre la vida. Al darrer part li digué que era l'últim que l'assistia i li va fer una lligadura de trompes sense que el marit ho sabés... passant-la per un part amb cesària...
Bones festes, preciosa!
Aferradetes, Gemma.
Déu-n'hi-do la història! Bon Sant Jordi! (el llibre ja cap a ses Illes!)
EliminaNo vaig pensar a explicar-te que a partir del segon, tots els parts van ser amb cesària, per això el ginecòleg estava tan espantat. ;-)
EliminaMoltes gràcies, Gemma!!
No puedo verlo desde el lugar de una mujer ya que se trata de experiencias muy propias del género. Pero creo que con todo pasa lo mismo, lo primero siempre es más cuidado, para el resto generalmente hay abandono.
ResponEliminaTe dejo un abrazo.
Jo sóc la mitjana, i passava desapercebuda davant la meva germana gran. Ara sóc la preferida del meu pare.
EliminaUna companya de feina amb tres fills em va dir que amb el primer fill ho esterilitzava tot, després li van dir que no calia.
Más que abandono creo que, en este caso en particular, era por falta de tiempo e imagino que también por falta de colaboración por parte de la pareja. ;-)
EliminaAferradetes i bones festes, Eukel!
Jo sóc la darrera de tres i era la joguina dels meus germans grans, per a les coses bones i per a les dolentes... la meva germana em porta set anys i el meu germà tres... i amb qui tenia més sintonia era amb mumarona.
EliminaLa meva experiència és de fa molts anys, 37 exactament, i llavors s'esterilitzava tot: el pit abans i després de la presa, l'aigua dels biberons, els bolquers... podies passar-te tot el dia netejant, sobretot quan eren nadons...
Aferradetes i bones festes, nina!
Me imagino el trabajo que tiene llevar tanta cantidad de hijos, yo no tengo ni la mitad de lo que tiene ella y con eso me basta y me sobra para saber el trabajo que tiene y conseguir que tengan una buena educación.
ResponEliminaUn abrazo.
No me extraña que hoy en día sólo quieran tener uno o dos como máximo y no sólo por el hecho del trabajo que supone, también por la responsabilidad y, porqué no decirlo, el sacrificio de toda una vida.
EliminaAferradetes i bones festes, Antonia.
Nada inusual... La culpa la tienen, simplemente, las matemáticas (esos seis crios)...
ResponEliminaYa no estaba el horno para bollos...
Un abrazo, amiga
Cierto, las matemáticas y mucha falta de sensatez. ;-)
EliminaAferradetes y felices fiestas, amic.
El contrast entre la dedicació inicial de la mare i la deixadesa posterior transmet amb senzillesa com canvien les prioritats i la intensitat emocional a mesura que la vida avança. La història té un ritme narratiu molt humà, proper, amb tocs d’humor que la fan entranyable. I l’edició de la foto és molt cridanera. Enhorabona, Paula!!👏🤗😘
ResponEliminaNo hi ha com a ésser el primer o fill únic!! 😅
EliminaMoltíssimes gràcies!
Aferradetes, Alfons.😘🤗