«Gaulois en vue de Rome» (Évariste-Vital Luminais – s. XIX)
Era una producció molt costosa, per això havien contractat als millors actors per ser els protagonistes, com un dels millors directors del món. Això va fer que els diners per pagar als actors secundaris i als extres fou molt més baix del que es podien permetre en un principi.
Arribà el dia del primer rodatge, tothom estava entusiasmat. John Word es passejava per tots els escenaris, comprovant si tothom estava al seu lloc i si tot estava a punt. Es va seure a la seva cadira, mirà cap els tècnics de so i il·luminació i va fer un gest d'aprovació amb la mà.
— So... Il·luminació... Action!!
Els cavalls pujaven a pas lleuger cap al darrer turó, abans de divisar Roma, es veien majestuosos... i de sobte, un es desbocà i va fer caure al seu genet...
— Cut! Cut! Cut!... This can't be!... Si no portem ni dos minuts de rodatge, aquest genet fora!!... Tots als seu lloc, aviat!...
El to de veu del director generà una gran silenci. Tenia una veu molt greu que intimidava a tots aquells que l'envoltaven. Per això tothom es posà al seu lloc, com si fossin rellotges.
— Cinc i... action!!
El rodatge seguia el seu curs quan un conill agosarat va creuar en primer pla. Els cavalls que hi havia al seu pas perderen l'equilibri, llençant els seus genets a terra.
— Cut! Cut! Cut!... Aquests genets, fora!!... Què passa, no podem tenir un rodatge tranquil?, fora he dit!!...
Tothom el mirava i es miraven entre ells sense dir cap paraula. L'únic que va dir una frase en veu molt baixa, va ser el productor...
— Al pas que anem, no quedaran ni genets, ni cavalls... amb qui farem la pel·lícula?...
— Stop it! Ja n'hi ha prou! En la meva llarga carrera mai havia vist tanta gent tan inepta. D'aquesta manera no puc treballar, així que es cerquin un altre director and... good luck!!
I així com va arribar, se'n va anar.
Mesos desprès van trobar una directora lliure, Paula Miró, amb menys renom; es va fer el rodatge amb tots els actors i extres contractats i va ser un gran èxit de taquilla. A hores d'ara porta set nominacions a l'Òscar: al millor Director, al millor Actor Protagonista, a la millor Actriu Secundari, a la millor Fotografia, al millor Disseny de Vestuari, al millor Maquillatge i Perruqueria i a la millor Pel·lícula Internacional.
En John Word s'assabentà i encara ara remuga quan sent parlar del fet... Es rumoreja que ha declinat la invitació per lliurar els premis...
Se conocen algunos casos parecidos. Cuando la soberbia o creer que se sabe todo domina la mente de una persona, generalmente termina sufriendo por su propia creencia. No hay posibilidades de éxito desde ese lugar, porque además, siempre aparece alguien más humilde que demuestra como se consigue aquello realmente valioso.
ResponEliminaVa mi abrazo.
Son más importantes los hechos que las palabras o la fama, sobre todo si ésta última sobrepasa la cabeza. ;-)
EliminaOtro de vuelta, Eukel.
Els millors no són els que excel·leixen quan tot va bé, els millors són els que saben superar els problemes i sortir-se'n... però explica-li això al cregut d'en John Word.
ResponEliminaUn aplaudiment per a les dues Paules (la directora de la pel·lícula i l'autora del relat). Felicitats!! :-)
Abraçades!!
No val la pena explicar-li, ell tot sol es va ofegant. ;-)
EliminaMoltes gràcies per la part que em toca!
Aferradetes, Mac!
Muy bueno, el relato es tan real como la vida misma, los nombres son geniales. Nadie es imprescindible...
ResponEliminaUn abrazo directora :)
Cierto, no somos imprescindibles y menos con estas actitudes.
EliminaSe lo daré de tu parte. ;-)
Aferradetes, Fernando.
Bé per aquesta directora.
ResponEliminaHi ha molt geni malcarat.
Petons.
Quan la fama puja tan amunt, la genialitat cau a terra.
EliminaPetonets, Xavi.
Arriba un punt, en què els directors, es creuen imprescindibles i ells, són l'obra.
ResponEliminaMolt reeixit!
Petonets, sa lluna!
No hi ha ningú que ho sigui, tots han de fer pinya perquè tot surti bé.
EliminaMoltes gràcies!
Petonets, Alfred.
Això és un bon relat i també és el que jo en dic un final feliç. Que els creguts es quedin enrere i els que fan la feina ben feta guanyin els Óscars. Un bravo per la Paula Miró i per a tu.
ResponEliminaAferradetes, bonica!
La feina ben feta la fan tots, sent una pinya.
EliminaMoltes gràcies de part de totes dues! ;-)
Aferradetes, preciosa!
ResponEliminaQue mal perder tienen algunos...
Beso.
Hay gente muy rencorosa. ;-)
EliminaBeso
What began as a chaotic and ego-driven production under a top director found unexpected success under Paula Miró’s quieter leadership—proving that talent, teamwork, and humility can outshine prestige.
ResponEliminaSobretot el treball en equip, sinó malament.
EliminaSalutacions, James.
I suspect that those in the industry have often seen very similar stories
ResponEliminaYour suspicions are well-founded.
EliminaBon diumenge, Sue!
Accionemos Paula en el día a día nuestro!
ResponEliminaAbrazos.
Es mucho más importante la acción que la palabra, ¡pongámonos en marcha!. ;-)
EliminaAferradetes, Ernesto.
There are certainly many similar stories!!
ResponEliminaYep!, "de haberlas, haylas", com diuen els nostres amics els gallecs. ;-)
EliminaBon dia, Katerina!
Flamant i molt interessant relat!!!
ResponEliminaAferradetes, Paula!!!
Moltíssimes gràcies!
EliminaAferradetes, Joan!
Escudado en su fama, pensaba que nadie podría llevar la película mejor que él. Hay muchas personas con ocultos talentos esperando que llegue su oportunidad.
ResponEliminaFeliz fin de semana.
Nadie dudaba de su capacidad, pero los humos es mejor llevarlos bajos. ;-)
EliminaFeliz domingo, Antonia.
Muy mal director debía ser para actuar así. Me alegro por la que cogió las riendas y los éxitos conseguidos.
ResponEliminaMe ha encantado el relato, Paula.
Un petó :)
Más bien mala persona, creo yo. ;-)
Elimina¡Muchas gracias!
Petonets, Gumer.
Com sempre, un relat original que exel·leix!!
ResponEliminaAferradetes
Moltíssimes gràcies!
EliminaAferradetes, Josep.
Que poquina paciencia la de John Word. Estupendo relato.
ResponEliminaQue termines bien el domingo..
Un abrazo.
Creer que uno puede hacer lo que quiera con los demás, es ser un mal ejemplo.
EliminaFeliz comienzo de semana.
Aferradetes, Laura.
El que diu el McAbeu és veritat. Aquells que no els costa d'excel·lir és que no ho mereixen.
ResponEliminaTenir un "bon renom", no surt del no-res, s'ha de treballar molt i bé.
EliminaAferradetes, nina.
Osea, que la culpa la tuvo el pobre conejo...
ResponEliminaY digo yo, si es un animal que tiende a esconderse, como es que asomó la nariz cuando los caballos cabalgadan... Uf, no sé...
Un abrazo, amiga
Eso deberías preguntárselo al conejo. ;-)
EliminaAferradetes, amic.
Quins fums que gasta aquest director pujadet d'orgull.... per sort, al final el van canviar a ell i tots els altres hi van sortir guanyant ! : )
ResponEliminaUna abraçada i repic de mans ja que parlem de cinema !!.
No, si lo fotut es que se'n va anar tot sol, tot i que li trobaren un recanvi ben aviat. ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Artur.
L'arrogant sol actuar des de l'ego i la por a l'error, cosa que bloqueja l'equip i deteriora l'ambient. En canvi, l'enfocament col·lectiu i serè crea confiança, permet fer front a imprevistos amb flexibilitat i converteix la suma de talents en una veritable força. Malauradament ara tenim una bona col·lecció d'arrogants i vanitosos per tot arreu!! 😣 Feliç nit per allà, Paula!!✨🌠🤗😘
ResponEliminaEls fums són una cosa que puja sovint als que tenen èxit o certa fama. Penso que la humilitat no s'ha de perdre mai, ben al contrari, s'ha de saber en tot moment d'on un ve. Tots els treballs on s'implica més d'una persona, funcionen millor fent pinya.
EliminaBon dijous, Alfons. 😘🤗