—Mira, Manel, aquesta mèrlera recorda els dies en què els nens corrien pel jardí, buscaven cucs i llavors, sempre tan plens de vida!— digué mentre observava l'ocell picotejant a terra.
—Sí, Carme. Ara tot està tan tranquil… gairebé massa— respongué en Manel, sospirant. —Abans la casa vessava de rialles i soroll. Sembla que fos ahir quan celebràvem els aniversaris amb tots els néts per aquí.
—Ho sé. A vegades sento un gran buit. I pensar que abans aquí corrien cinc néts com a bojos! Ara només corre la mèrlera i ni això amb tanta cura.
—Recordes quan la casa semblava un zoològic?— respongué ell amb un somriure. —Entre nens, gossos i fins i tot un gat entremaliat, no sabíem on trepitjar.
—Sí, i els teus intents per posar ordre eren èpics. "Compte amb el test!" deies, mentre el més petit tirava tot a terra.
La mèrlera picà una engruna a prop dels seus peus.
—Almenys ens queda aquesta companyia emplomallada — xiuxiuejà na Carme. —No és el mateix... però encara tenim històries per omplir la casa...
—I una cosa és segura— digué en Manel —en aquest jardí sempre hi haurà qui busqui molles i alguna xafarderia nostra.
Tots dos rigueren, deixant que la malenconia s'esvaís entre rialles i records.

I estan ells dos, que sense ésser potser conscients, donen vida als espais d'una manera abrumadora.
ResponEliminapodi-.
Crec que això passa a certes edats, el de no ser conscients que donem vida.
EliminaAferradetes, Carles.
Sempre hauria de ser així. És bonic "passejar" pel passat (quan hi tens bons records), però no ens hi hem de quedar a "viure". La nostàlgia i la malenconia, millor deixar-les enrere com fan els teus protagonistes.
ResponEliminaAbraçades!
Em sembla que l'enyorança a temps millors es ben palpable al text. Una altra cosa és que no els quedi més remei que recordar-los amb certa alegria per haver-los viscuts...
EliminaAferradetes, Mac!
Fatalmente essa fase da vida chega e o bom é quando aindaaq o casal permanece junto para cada um suas lembranças com o outro trocar!
ResponEliminaLindo texto! beijosm, tudo de bom,chica
Sí, encara que s'assembli molt viure-ho sol, no és el mateix.
EliminaMoltes gràcies!
Besos, chica.
Boníssima i entranyable història. M'agrada molt la imatge que l'acompanya.
ResponEliminaAferradetes Paula
Moltíssimes gràcies!
EliminaSí, és una imatge molt tendra.
Aferradetes, Josep.
Una història ben entranyable, la d'aquesta parella. Recordant temps passats, però sabent viure el present també, no deixant-se vèncer per la melangia. Aquesta mèrlera, i segur que altres ocells, fan que al jardí hi hagi vida. Per cert m'agrada que hagis utilitzat "mèrlera", ja ho havies esmentat en alguna altra publicació i em va agradar la sonoritat.
ResponEliminaI ni que ens haguéssim posat d'acord, jo també he publicat el meu relat avui, he he ;-)
Moltes gràcies per la teva aportació, nina.
Aferradetes, preciosa.
Més que viure el present, em sembla que el deixen fer la seva feina. La mèrlera i els altres ocells, els acompanyen.
EliminaDe vegades sembla que tinguem telepatia. ;-)
Gràcies a tu per fer-nos jugar!
Aferradetes, bonica.
Siempre quedará un halo flotando como poco.
ResponEliminaBesos.
Sí, algo flota en el ambiente, aunque sólo sean recuerdos.
EliminaBesos
M'agrada molt com aquest avis es prenen el niu buit.
ResponEliminaPetonets, sa lluna!
És complicat omplir-lo i sort que es tenen l'un amb l'altra.
EliminaPetonets, Alfred!
Ambos rieron, dejando que la maldición se desvaneciera entre risas y recuerdos...
ResponEliminaMe gusta el final.
Feliz día.
Un beso, sa lluna.
¡Muchas gracias, Marisa!
EliminaFeliz jueves.
Besos.
Their shared memories soften the quiet, turning the garden—like the visiting common blackbird—into a gentle keeper of all that once filled the house with life.
ResponEliminaSempre és genial poder compartir temps, pensaments i pors amb una altra persona. El silenci no es fa tan feixuc.
EliminaSalutacions, James!
Enjoy the memories, find ways to make new ones if you can. So far, I always can, and pray to stay so.
ResponEliminaÉs una gran sort poder fer-ne de nous. ;-)
EliminaPetonets, Mimi.
Es muy tierna la nostalgia que surge de tu relato. Se nota que el pasado ha sido vital, pleno de risas y días felices. Y claro, lo mejor es vivir el presente con los más ricos recuerdos, estoy seguro que es lo que nos da a todos una verdadera felicidad.
ResponEliminaAbrazos.
En este caso, su vida estaba ligada a sus hijos y a sus nietos... pero hay que dejarles volar, aunque sólo sea por amor a ellos...
EliminaAferradetes, Valdo.
Quina pena el final de totes les vides.
ResponEliminaArraconats i cap a l'oblit.
Petons.
No m'agrada generalitzar, però això passa sovint. Els fills fan la seva vida i els néts aprenen darrera els pares...
EliminaPetonets, Xavi.
La vida és una contínua adaptació, sobreviu el que sap acomodar-se, així és la natura en general. Hi ha èpoques de tot. Tampoc trobo bé que els fills s’aprofiten dels pares per deixar-los els nets cada dia mentre ells treballen, com si fos un pàrquing. Per això hi ha les guardaries. Estic cansat de veure els avis recollint els nets al col·legi. Això és coartar la llibertat dels pares, a part de donar-lis unes responsabilitats que ja no els hi toca. Entenc que es pugui palpar la solitud en aquesta edat, però s’està sol si hom vol, actualment hi ha molts llocs per trobar gent de la nostra edat: casals, associacions, clubs de lectura i activitats que molts ajuntaments organitza. Però clar, volem llibertat sense lligams ni obligacions i a la vegada no sentir-nos sols...
ResponEliminaAferradetes, Paula!!!!
Aquí s'ajunta tot i si ho penses és trist. Els fills han de fer la seva vida i en això claudiques després de molts anys d'estar per ells i després arriben els néts i sembla que tot se compon a canvi d'uns serveis, fins que aquests volen volar i ja no hi ha volta de fulla... però això no passava temps enrere, o al menys amb els meus pares no... No sé si el món s'ha tornat menys sensible o més egoista... no ho tinc molt clar.
EliminaAferradetes, Joan!!
Quan els fills se'n van de casa, resta el que s'anomena el niu buit, però l'arrivada dels nets omple aquest buit i la casa torna a gaudir de soroll i alegria. El més trist és quan ni tan sols això succeeix i als pares/avis només els resten els records. Una situació, aquesta, trista però ben real.
ResponEliminaMolt bonica la "petita serenata diurna".
Aferradetes, Paula.
Sí que ho és, tristíssima i tan real que fa mal. Sobretot perquè els avis han fet tota la seva vida amb els fills i els néts i quan ja no els tenen sembla que tot el món s'ensorra de cop. Començar una vida nova, quan són grans, ja no els fa ni tan sols il·lusió.
EliminaM'encanta gairebé tota la obra d'en Silvio.
Aferradetes, Josep Mª.
L'humor, l'afecte i la complicitat de la parella suavitzen el buit que senten. No tot està perdut. Bonic relat, Paula!!👍🤗😘
ResponEliminaFins i tot els silencis entre ells, ja en són una companyia.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Alfons!😘🤗
Es la realidad de muchos ancianos. Los hijos se marchan y dejan ese vacío existencial que solo puede llenarse siguiendo adelante con sus vidas. Al menos se tienen el uno al otro. Todas las etapas tienen su encanto. Linda historia! Un abrazo
ResponEliminaViendo pasar las horas o las aves o las flores y, a veces, ni eso. Tú lo has dicho, al menos se tienen el uno al otro.
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Luis.
De vegades ens atabalem amb els més petits que. O paren i ho toquen tot, però després enyoren la companyia i l'alegria dels dies compartits. Tot són èpoques i millor prendre-s'ho amb un somriure malgrat la nostàlgia. Un relar preciós ple de tendresa i d'enyorança i real com la vida mateixa.
ResponEliminaAferradetes, preciosa!
A segons quines edats, ja no està el cos per massa moviment, però aquí no es parla de gent estranya, hi ha sentiments que no s'apaguen mai, almenys per part dels avis o dels pares... i sí, és millor prendre-s'ho amb un somriure, encara que la processó vagi per dins...
EliminaAferradetes, nina!