.jpg)
Que dur és mare tenir records -d'aquells que es tenen en l'absència- sabent-te encara aquí. Haver de recordar el teu somriure, les teves carícies, les teves paraules i no tenir-les.
Avui he anat a veure't, t'he portat les flors que a tu t'agradaven ... t'agradan, veus el que vull dir-te? Això que estic vivint és una altra realitat, en un altre temps que no hauria de ser aquest ... I de vegades em pregunto, com ho viuré en la teva absència si ja ho estic vivint ara?
Avui cercava la teva mirada, les teves paraules,
el teu somriure, les teves carícies
per dir-te com t'estim
el teu somriure, les teves carícies
per dir-te com t'estim
Segur que li ha arribat el teu amor, potser no de la manera que volies, o que tu perceps, però segur que sí.
ResponEliminaSi, jo sé que si...però sóc jo que necessito del seu.
EliminaGràcies Xexu!
Molt bonic aquest homenatge a la mare!!
ResponEliminaÉs molt més el que li dec a ella.
EliminaGràcies Montse!
Nina, si sabessis com m'arriben aquestes paraules d'homenatge a la mare... endins.
ResponEliminaEstàs preveient uns fets i uns sentiments que jo no vaig saber preveure i que em van agafar ben bé desprevinguda.
Després d'haver perdut la mare, (va estar 6 anys empitjorant fins que va morir) per tota la família era com una mena d'alleugeriment, perquè s'acabava el patiment d'ella i de tots. Un alleugeriment enganyós, molt enganyós, perquè era quan t'adonaves de tot el que s'havia perdut tan mica en mica... que no sabíem com fer el dol de tot plegat.
No el vaig saber fer. Va ser un dol tan desconcertant! Em va costar anys, per fer el que jo volia fer... allò que s'havia de fer: recordar-la, parlar-ne, acostar-la als meus fills, tal com era ella de veritat, abans. I deixar una mica menys presents i més arraconats els anys de la malaltia. Finalment ens en sortim de tot, amb més o menys feina... i ara ja fa temps que la puc portar amb mi, dintre meu, on es porten les mares, per sempre, amb tota la seva saviesa natural el seu amor, la seva dedicació per nosaltres i el meu amor per ella també.
Però saps? segur que ha sentit com l'estimes... hi ha coses que no se senten amb el cap, sinó amb el cor i fins i tot amb el cos... segur que ho ha sentit, nina, segur.
Una abraçada ben forta, lluneta bonica.
És molt difícil explicar-ho Carme, i viure-ho més.
EliminaSón deu llargs anys lluitant per acceptar el canvi que ha suposat per a tots. Una lluita perquè el meu fill s'acostés a ella. Sempre em diu que ho passa malament quan la veu així i que la vol recordar com era abans ... he pogut aconseguir que vagi a visitar-la, no les vegades que a mi m'agradaria... però si les suficients. És difícil fer-li entendre que quan marxi ja no podrà dir-li el que sent, no de la mateixa manera.
I no sé com serà quan no hi sigui, el que si sé és que la trobaré a faltar més encara. No estem preparats per aquestes coses mai.
Gràcies Carme per compartir la teva experiència, crec que si tots parlem no ens resultarà tan difícil de portar.
Una aferradeta nina.
Les teves paraules arriben allà on vols tu, segur.
ResponEliminaL'amor és com un llibre, el millor llibre que podem tenir, on fem anotacions, a vegades amb llàgrimes de tristesa, a vegades amb alegria.
Anotem els sentiments amb volguda sinceritat i quan obrim pagines passades una brisa fresca ens omple el cor de una tranquil·litat immensa.
Tens sort, perquè crec que tens moltes pàgines en el teu amor.
Bon dia, nina.
Molt maques les teves paraules Pep,
Eliminaem sento afortunada per tenir-vos aquí.
Gràcies nin!
molt bonic homenatge a la mare, que sempre es duu ben endins
ResponEliminauna abraçada innocent
joan
Si Joan, la mare és la mare, encara que el pare també hi és.
EliminaCadascun en el paper que li ha tocat viure.
Una aferradeta, amic!
ha arribat segur i segurament molt fort...una abraçada!!!
ResponEliminaUna aferradeta Joan,
Eliminamoltes gràcies!
Quines paraules tan boniques malgrat la tristesa que s'hi amaga. Però enlloc està escrit que la tristesa no pugui tenir el seu raconet de bellesa.
ResponEliminaSegur, segur, seguríssim que la teva estimació i tendresa, d'alguna manera o altra li ha arribat. N'estic segur.
Gràcies amic, és l´únic consol que tinc.
ResponEliminaUna aferrada ben forta!
Preciosas palabras, amiga... Precioso homenaje...
ResponEliminaHaces que a uno le entre la nostalgia...
Un abrazo fuerte
Amic Antiqva,gracias por compartir estos momentos.
EliminaAferrada forta!
No podia dir-te res. M'ha emocionat molt aquesta entrada, tot pensant que encara que la teva mare ha marxat pots trobar-la. La meva hi és encara, però se m'ha perdut.
ResponEliminaUna abraçada, Sa Lluna.
Pilar ens quedem sense paraules davant això.
EliminaLa meva mare està en el món perdut, el qual té difícil accés, i de tant en tant s'obre una petita finestra per veure-la amb tota la seva bellesa, i aquest segons em donen força per seguir al seu costat.
Una aferrada, nina!
Gràcies per passar pel Carrer Arquimedes i per felicitar-me el dia del meu aniversari.
ResponEliminaLlegeixo amb emoció aquest post que dediques a la teva mare. Conec força bé aquesta situació perquè la meva sogra fa més de deu anys que pateix la malaltia d'Alzheimer ... i és molt dur per a tots.
Bon dia sa lluna :)
Gràcies Pere per passar per aquest racó, avui una mica trist... però hi haurà dies pels somriures i per mil coses més.
EliminaNo sé si no t´agrada fer anys, tot i així, et dic que és molt bo fer-ne molts,
amb molta salut.
Que passis un molt bon dia!
Boniques paraules que de ben cert rebra la teva mare.
ResponElimina