Com tantes vegades asseguda en el meu petit racó per omplir de records, pensaments, sensacions, sentiments, aquests folis en blanc que em reclamen ...
Com tantes vegades, potser, acabin al fons de la paperera i no sigui capaç de que vegin la llum ...
Resumir, en aquest espai, aquests cinc anys i escaig -un pic que em sembla obert a l'eternitat- té la seva dificultat, perquè no sé deslligar-me dels moments i en cada un d'ells m'esbarjo, perdent-me entre paraules i el teu somriure.
Tenim un tracte -tu i jo- que hem respectat fins avui, no fer preguntes. Alguns moments han sigut difícils de passar -sense aquesta condició humana de voler saber més- però els hem vençut entre l'humor, "la diplomàcia" i el savoir-faire que ens caracteritza.
M'has ensenyat a reconèixer-me, a retrobar-me amb tot el que ja existia en mi des de sempre, i encara que t'entestis a dir-me que res de nou he après, només pel fet d'indicar-me el camí estaré sempre en deute amb tu.
La complicitat dels nostres minuts ha anat creixent dia a dia, i ... ens hem convertit en éssers predictibles? sincerament, jo crec que no, fins i tot després de tant de temps, sempre hi ha màgia a cada trobada, la màgia de dues ànimes semblants. És cert que no són necessàries les imatges per reconèixer-te, com cert és que sempre te les demano ... però he entès que es pot conèixer a les persones a través de les seves paraules, fins i tot -de vegades, molt més- a través dels seus silencis ... de tot hem compartit.
Hi ha hagut absències i -com si el temps s'aturés- hem enllaçat els vells i nous moments com si no haguessin existit. De fet, sempre estàs a cada raconet del meu ser. No hi ha ni un sol dia en que deixi la lluna sense recordar alguna cosa d'allò que hem compartit. Ni un sol dia que no desitgi que siguis feliç, molt feliç.
I avui n´és un més, m´has dit que trigaràs un temps a obrir la teva/nostra finestra, sé que no serà per gaire temps, només el necessari per tornar a compartir més minuts -que es converteixen en hores- per volar més enllà dels temps, de les formes, de les persones, fins a arribar al més profund dels éssers ... les sensacions, les emocions, els sentiments.
Te'n sortiràs bé, estimat amic meu.
Fins aviat!
sentir aquesta complicitat sens dubte es un regal..sigui amb qui sigui
ResponEliminajo crec que les *condicions* o *espais* on creix una amistat poden esser molt variopintes i no per aixo menys enriquidores
i sigui quines siguin les situacions del teu amic, jo tambe estic segura que amb la teva força i companyia s'en sortira
felicitats als dos i molta sort !!
petonets ninona
Tu ho has dit nina, no importen els llocs -ni siguin físics o virtuals-, no importen les condicions, no importa el temps, la complicitat pot arribar com només sol fer-ho...màgicament, i tu ho saps, oi?
EliminaBessets de dilluns!
Un bon escrit d'ànims per algú que ja es veu que és especial. Li ensenyaràs? El llegirà? Si ho fa segur que rep la teva abraçada propera i tot el teu ànim. Esperem que no passi massa temps abans que les coses tornin al seu camí.
ResponEliminaÉs especial Xexu i -com sempre m´ha ensenyat- sense cap més adjectiu, com totes les coses, ho són o no ho són. No hi ha bons amics, ho són o no ho són.
EliminaLi ensenyaré? Crec que ho fet molt visible aquest cop, potser traspassant els límits permesos...Ho llegirà? N´estic segura que si, encara que no sé quan.
Jo també confio que no passi molt de temps, mentre l´ompliré amb records.
Aferradeta!
Amb els millor desitjos perquè se'n surti de tot el que sigui.
ResponEliminaNo hi ha res millor que la complicitat entre els amics... això per a mi és la felicitat, poder ser un mateix, en llibertat ...
Una abraçada per tots dos.
Se´n sortirà, es fort, sap lluitar i sempre mira a la vida amb un gran somriure.
EliminaHo té tot per fer-ho!
Bessets, nina.
Doncs, sigui el que sigui... que arribi a un resultat feliç :-)
ResponEliminaSembla un jeroglífic, ja ho sé nina, però aquesta amistat és així, atípica.
EliminaGràcies pels ànims i ...
uns bessets per avui!
Molta sort, amiga, per a tots dos, i preserveu aquesta amistat tan especial de tot allò que li pugui ser advers, ni que sigui amb dents i ungles! Una abraçada!
ResponEliminaGràcies nina, s´amistat és un regal molt preciat, crec que puc parlar pel dos si et dic que la deixem fluir i la mimem amb detalls que només veu el cor.
EliminaUna aferradeta.
Aquesta relació que s'entreveu en el teu escrit deu ser una d'aquelles que a facebook es coneixen com "és complicat", no?
ResponEliminaConfessaré que traslladant les teves paraules a la meva experiència personal, m'ha portat alguns records...
No sé com es diu a facebook, la veritat és que sóc un bitxo raro amb això de les noves tecnologies. Tinc un móvil que rep i fa trucades i, de tan en tan, una foto maca. Tinc l´adreça del correu, un compte de msn, aquest bloc i poc més...seré una clàssica d´aquí a poc? no ho sé, però a mi ja em va bé així.
ResponEliminaTe diré que sóc una persona que li agrada el contacte de la pell amb la gent que m´envolta. M´agrada fer-me sentir i sentir, alhora. Ara aquestes coses s´han perdut o et titllen d´alguna manera...És complicada aquesta amistat? En aquest punt si ho és, com ja he dit és atípica, per tant totes els comportaments "normals" d´una amistat que tens a prop, no hi són. No podem anar a prendre un café, ni al cinema, ni a passejar plegats (físicament)... però ja saps, Sergi, que la imaginació ho pot tot i la resta ho posa la complicitat i el conèixement que tenim l´un de l´altre.
Espero que els records que t´han arribat a través d´aquest escrit siguin molt bons.
Una aferradeta i gràcies!!
Sempre tinc la mateixa sensació, amb TU ; Estimada.
ResponEliminad'ençà que vas apareixer pel meu blog, ja et coneixia,
sempre tot allò que dius es com pomada d'Àrnica de la muntanya
serveix per a curar tota malura. Lluna ets com la Lluna
fas que a tots els cors i creixin les marees.
Qui sap! Qui sap ón ens trobat, tu i jo, abans d´aquesta aventura...
EliminaQui sap si som ànimes bessones, qui sap!!
No crec ser mereixedora de les teves belles paraules,
però sí és cert que m´han fet sentir molt i molt bé.
Gràcies nin, de tot cor.
les relacions són complicades i passen moments d'inflexió, tal com som les persones
ResponEliminauna abraçadeta ben aferrada sa lluna !
joan
Totes les relacions ho són.
EliminaHo eren quan jo només era filla. Van seguir sent-ho quan vaig ser mare, encara que això va fer entendre la relació anterior, com acostuma a passar. Ho foren amb els companys d´estudis, amb els amics, amb la parella, en el treball ... però de tot en sortim, amb diàleg i bona predisposició per fer la convivència més senzilla entre cadascun i la resta del món.
Fa una mica de calor per ser ben aferradetes, però després ens prendrem un gelat ;)
PS: per cert, jo que no em puc descarregar res al mòvil ni tinc tablet, com ho faig per aconseguir el teu "El final no té relat" ?
Bessets, Joan.
Doncs trobo que te n'has sortit prou bé amb l'escrit! De vegades els pensaments, les sensaciones, els sentiments...van més ràpid que les paraules i costa atrapar-los! Però pel que em transmets, penso que conèixer una persona així és un regal, i que com tu bé dius, la finestra es tornarà a obrir. Espero que tingeu sort! i que pogueu gaudir de més moments màgics!
ResponEliminaUna abraçada!
La meva finestra, Rachel, sempre està oberta, sempre que hi hagi bona comunicació, bons sentiments i moltes ganes de compartir.
EliminaEspero que sí, que molts més, però en tinc molts en el record i no sols al record, i el camí fins aquí ha sigut molt plaent, en tots els sentits.
Uns bessets!
Salluneta.... Salluneta, andas rizando rizos, convirtiendo en prosa la poesía de sentimientos. Y eso que ya hubo (En El Quijote)un desfacedor de entuertos, y ahora te apuntas al bombardeo de rizar rizos, vamos..... Facedora de Rizar de rizos.... jejejeje. De todas formas me recuerda el final de un poema de Benedetti (Bienvenida)
ResponElimina"Sé que voy a quererte sin preguntas,
Sé que vas a quererme sin respuestas".
De todas formas (y sin que sirva de precedente), hablaré en serio para decirte, que como dices en la frase final de tu nota... Tu amigo saldrá de esa, o de eso, sea lo que sea.
Anónimo Enmascarado
Buenas tardes, Anònimo Enmascarado, muchas lunas sin verle por aquí!.
ResponEliminaYa me lo decía Joanna (mumare), cuando era pequeña eso de "ricitos" pero no por el mismo motivo que hay expuesto unas líneas más arriba. Realmente mi cabeza estaba llena de rizos, pero por fuera...siempre he dicho que algún antepasado mío anduvo por la maravillosa África...
El final del poema de Benedetti, igual que todo su contenido ... dulce, muy dulce. Afortunada la mujer que inspiró al poeta!
Y como tú bien sabes (me permites que te tutee, verdad?), yo no tengo ninguna duda de que mi estimat amic s´en sortirà bé, com sempre ha fet.
Mi querido amigo Enmascarado, un fuerte abrazo y gracias por tu visita.
Fins aviat!
Salluneta ;)
Lluna, ja sóc aquí! Ahir amb les presses no vaig passar per casa teu...
ResponEliminaM'has emocionat amb aquesta història, la complicitat de dues persones malgrat les distàncies físiques i el poder de la ment per a superar tots els obstacles. Ho trobo molt i molt bonic, màgic, meravellós... espero que la teva ànima bessona torni carregada d'energia per com tu dius "volar més enllà dels temps, de les formes, de les persones, fins a arribar al més profund dels éssers... les sensacions, les emocions, els sentiments". Si llegeix aquestes paraules vindrà volant, segur! Petonets i ànims, bonica.
Hola Sílvia, com anat tot, bé??? gairabé estic segura que si!!
ResponEliminajajja ... m´has fet riure, volant, volant precisament ell no.
Però si què ho fa, d'una forma més subtil...
Gràcies, uns bessets!