MALSON - 254è joc literari

254è joc literari - Jesús M. Tibau

Havien passat deu anys des que vaig sortir de la petita ciutat que m'havia vist néixer. Molts eren els canvis que havia fet la meva vida des de llavors. Quan vaig marxar era com una gateta espantada, sense tenir res clar, només volia marxar ... fugir.
 
Ara tornava amb experiències, alguns fracassos i molt més segura de jo mateixa. Havia tancat un capítol de la meva vida, un matrimoni trencat, set d'anys de felicitat i un de decepció. Ara, potser podria complir un dels meus somnis, obrir un petit despatx en una petita ciutat, la meva.

 

Vaig voler donar un passeig pels seus carrers abans d'arribar a l'hotel, on estaria uns dies fins que trobés la casa perfecta per viure. Una casa amb espai per muntar el despatx i que tingués un petit jardí.  Anava donant voltes, recorrent tots els carrers, descobrint els canvis, perquè la meva ciutat havia canviat també, potser més que jo. Estava pensant en una parada en el camí per reposar forces, necessitava un bon cafè amb llet i una pasta ... i allà estava, una preciosa terrassa assolellada i, just davant, lloc per aparcar. Em vaig asseure amb la mirada cap al carrer, volia veure l'anar i venir de la gent, potser pogués reconèixer a algú, encara que la idea em semblava gairebé impossible, massa anys sense saber res. El cambrer em va atendre amb un ampli somriure i va marxar.



De sobte un calfred em va recórrer des del clatell als peus ... no, això no em podia passar a mi!.  Els records apareixien com una seqüència d'imatges i sons que jo havia oblidat completament des que vaig fugir d'aquí. La meva àvia havia mort i em vaig quedar sola durant dos llargs i turmentosos anys. Dos anys en què agafar el son era impossible. Cada nit -quan les campanes de l'església repicaven les dotze- se sentien les rialles d'una parella que ballaven al ritme d'un punyent i ensordidor tango ... després els sentia discutir, crits, un tret i  ... silenci. Mentre,  al sostre,  una llàntia se gronxava fins que s'estampava contra la paret. Nit rere nit passava el mateix. L'àvia m'havia explicat de petita que en aquella casa hi havia hagut un accident, però mai va voler explicar res més. Aquests dos anys em van emmalaltir fins que vaig decidir marxar per no tornar mai més ... no tornar ... no tornar ...
Eixugant-me les llàgrimes, em vaig aixecar com si hagués vist el mateix dimoni. Sense pensar, em vaig ficar al cotxe i vaig sortir fugint una vegada més ... per no tornar.