ReGaL

274è joc literari d'en Tibau

Estava plantada aquí, davant el mirall, mirant-me sense creure-m'ho. Si era jo la que no volia casar-me, ni vestida de blanc ni d'altra manera. Ha sigut un nuviatge llarg, set anys donen per a tot i més. Ell sabia el que pensava, tots ho sabien ... menys la seva mare que feia cas omís cada vegada que el tema sortia. Era d'esperar, el seu nen no podia anar-se'n a viure amb aquesta noia, sis anys més gran que ell,  sense passar per l'església ... i de blanc ... i amb convidats ...
Miro a través del mirall els seus ulls incrèduls i el seu gran somriure, asseguda darrere meu. Aquesta és la tercera botiga i sap que li diré que no. De fet hem sortit a comprar unes arracades, això m'ha dit, que encara que no les volgués portar les tindria de record. Sempre m'he negat a portar joies, tan diferent a la meva germana gran, em posava cordonets o bijuteria de plata que trobava pels mercadets. Aquesta vegada li he dit que sí, encara que no li he promès que m'ho posés. Quan he vist que es desviava de carrer he temut el pitjor i li he xiuxiuejat "vestits de núvia no",  ella somriu i em diu "si, ja sé, almenys veure't amb un ..." No m'hi he pogut negar. Ella era molt més gran que la mare del meu xicot i mai m'havia posat cap trava, sempre deia que era la meva vida. A través del mirall la torno a mirar i tomb el cap somrient -en retornar els ulls al mirall- veig una joveneta asseguda a terra davant la vitrina prop del seu ca. Per un moment he cregut veurem a l'altre costat, innocent, somiadora, feliç ... dues llàgrimes han relliscat per les galtes i de sobte he volgut fer-li un regal a l'única persona que mai m'ha obligat a res, deixant-me que aprengués a viure, només estant al meu costat per si la necessitava. He donat unes quantes voltes,  que el vestit mostrés el seu encant,  apropant-me a ella li he xiuxiuejat "aquest  mare!"