Passeig sota la pluja

 Leonid Afremov, oli sobre llenç,  a
 RELATS CONJUNTS

Amb la mirada perduda no s'havia fixat que des de l'altre costat de la terrassa algú l'estava observant. Abstreta de tot allò que l'envoltava, ell podia veure com als seus llavis es dibuixava un petit somriure cada vegada que agafava la tassa de cafè. Ella imaginava com seria una trobada amb l'amor  ... si tingués la sort que aparegués a la seva vida.  Ignorant el que passava per aquell caparró, va treure l'encenedor pendent de tots els gestos de la noia, la sort estava del seu costat i encara no ho sabia. La petita mà regirà dins la bossa fins que va treure un paquet de cigarrets. Va aprofitar aquest instant i es va llançar a oferir-li foc. La primera reacció fou de sorpresa, sense dir res n'agafà un apropant-se a l'encenedor. Els seus ulls li van agrair el gest. <<I ara què?>>  va pensar ell, a la vegada que amb la mà a la cadira li va preguntar si esperava algú.  Baixant la mirada, amb el cap li va dir que no. Va insistir, <<li molesta si compartim taula?>>.  Amb un somriure més ample, li va fer un gest convidant-lo a asseure's.  Van passar els primers minuts que esdevingueren hores. Semblaven amics de sempre. Parlaren de sentiments, d'il·lusions, de  vivències... Quan es va fer de nit començà a plovisquejar i els dos sortiren del local sota el paraigua d'ella, caminant sense destí previst. Es sentien molt a gust un amb l'altre,  sense presses,  per aquell meravellós passeig que els acaronava amb els seus colors...

Es despertà de cop, xopa de suor. Les llàgrimes relliscaren per les seves galtes fins  a desaparèixer entre els llençols. -Un altre somni, nooo!-,  cridà angoixada, mentre es tapava la cara amb el coixí.  -Set anys són molts d'anys de somnis!-.  Estava segura que va ser tot molt real, encara que tothom  pensés que no va ser així. Sortir al carrer i fer  un tomb l'ajudaria a trobar-se millor, caminar sense rumb fins a cansar-se. Però aquell matí no seria pas com d'altres matins. Es va interessar per una exposició d'un nou talent que anunciava un cartell al seu pas, s'aturà un instant i  sense pensar-s'ho dos cops va entrar. 

Un nou somriure aparegué als seus llavis, barrejat amb llàgrimes que anaven relliscant lentament per les galtes.  En aquell quadre que era davant seu, trobà la prova real, un desconegut els havia retratat en la passejada d'aquella màgica nit ...