No podia tocar més a terra, perquè ja havia tocat fons. Paraules que no entenia de boques estimades, absurdes i inventades, com el seu aïllament. Quantes nits pintant l'absència, creixia sense fi el batec a dins, potser demà sí... però passava el temps i no arribava un demà. Es mirava un cop i un altre, entenia la seva errada i, a poc a poc, deslligà els nusos de la càrrega i se sabé perdonar. Però que n'era d'amarg aquest perdó, quan els altres ni li van saber donar.
El perdó de veritat no existeix... es diu, però és teatre...
ResponEliminaNingú oblida.
Com a molt es dissimula.
Així som els humans.
Petons.
Està clar que ningú oblida. Crec que, arribar al punt de reconèixer les coses i perdonar, sí que es pot fer. És qüestió de voler, però no tothom vol fer-ho.
EliminaPetonets, Xavi.
Senzillament fantàstic, tan la imatge (preciosa i precisa) com el text (boníssim). Està demostrat que el pitjor enemic som nosaltres mateixos. Un plaer llegir-te...
ResponEliminaJoan Millet
Saber reconèixer els errors, perdonar-se i perdonar, és la clau.
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, Joan.
El perdó aliè no sempre es rep i gairebé sempre tard.
ResponEliminaEl nostre propi costa donar-li-ho, però és necessari.
Aferradetes sa lluna!!!
Quan li arriba, generalment és a la mort. És allò que solen dir, "quin bon home era" o "tant de bo li hagués dit en vida"... Les coses que passen s'han de parlar quan un és viu i, per molt que costi, s'han de saber perdonar.
EliminaAferradetes, Alfred.
La foto es una maravilla, me encanta, los colores, las estelas y esos pies, todo en perfecta diagonal.
ResponEliminaEl texto, aunque muy duro, es también magnífico.
Los dos chelos interpretando ese tema le da un plus tremendo. Preciosa entrada.
Un abrazo
Es una de aquellas fotos que salen sin querer.😉
EliminaLo que más nos duele, suele ser lo más crudo.
¡Muchas gracias!.
Aferradetes, Fernando.
Com sempre, magnífiques paraules acompanyades d'un gran foto.
ResponEliminaAferradetes
Moltíssimes gràcies, Josep!.
EliminaAferradetes.
Has vuelto a superarte. Me encanta la entrada por todos sus rincones.
ResponEliminaBeso
Cuando se habla de vivencias, todo es más real.
Elimina¡Muchas gracias!.
Besos, Toni.
Puede haber perdón pero no hay olvido. Hay un dicho que dice: "Quien me ensucia, no me limpia"
ResponElimina.
Saludos cordiales
.
Pensamientos poéticos y ensoñaciones
.
Acertado ese dicho, aunque yo quiero creer que siempre se puede empezar de nuevo.
EliminaAferradetes, Ricardo.
De vegades és fàcil que ls altres et perdonin, però el més dificil, és saber-se perdonar un mateix...
ResponEliminaPetonets de lluna plena.
Doncs jo crec que és al contrari, però en els dos s'ha de voler fer, perquè ens costa molt.
EliminaPetonets, nina.
El perdó, si és real, és un dels actes de màxima bondat més heroic.
ResponEliminaSi sabéssim anomenar les coses pel seu nom, no hi hauria cap altra interpretació. Perdó és perdó.
EliminaAferradetes, Xavier.
Perdonar-se a un mateix és un primer pas. I potser quan realment t'has perdonat, que els altres no en siguin capaços, ja no t'afecta tant. Però donem-los temps perquè s'adonin que la generositat de perdonar els fa millors.
ResponEliminaAferradetes, sa lluna!
Reflexions, assumir l'error i perdonar-te et pot dur molt de temps, però quin temps més ben emprat!. No tothom sap o vol perdonar, donem-los tot el temps que necessitin.
EliminaAferradetes, preciosa.
Aquest perdó, el d'un mateix és el més important, tot i que el dels altres potser ens consola més. El perdó, jo penso que sí que existeix. No tothom en sap, no tothom ho vol fer, però el perdó és la pau interior. Tots hauríem de perdonar i perdonar-nos, per nosaltres mateixos, per poder sentir la pau interior.
ResponEliminaQue bonic i que profund és aquest poema i la imatge que l'il·lustra tan ben trobada.
Aferradetes, Paula!
Arribar a aquesta pau interior és el que importa, tot i que et faci mal que els altres no la trobin. Si sabéssim perdonar i perdonar-nos, viuríem més tranquils, sense rancúnia.
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, bonica.
Nos cuesta olvidar y creo que tambien perdonar. Desatemos los nudos.
ResponEliminaSin querer te salió divina.
Buen fin de semana Paula.
Un abrazo.
Quizás no sea la razón principal el olvido, se puede recordar para no volver a cometer los mismos errores. El perdón és un acto de generosidad.
Elimina¡Muchas gracias!.
Feliz sábado, Laura.
Aferradetes.
el perdó té tants colors com persones que el donen o que el reben, sigui quin sigui mai torna a ser blanc del tot...
ResponEliminaJo sí crec en el perdó sense retrets. Aconseguir que el blanc sigui sent blanc, com que el perdó sigui només això, perdó.
EliminaAferradetes, Maria.
Un text que fa reflexionar. Perdó, una paraula que acompanyada de l'acció ens allibera. No és fàcil perdonar segons quines experiències, però penso que és necessari, perquè si no perdones, aquella situació o persona continuen formant part de tu, et continuen "dominant". I perdonar-se a un mateix a vegades és molt més difícil, però si som capaços de fer-ho realment viurem més en pau.
ResponEliminaAferradetes, nina
No, no és gens fàcil, ni una cosa ni l'altra, perquè és un acte de generositat i no tothom està per la feina. Un cop alliberats de la situació, mitjançant la reflexió i posteriorment del perdó, el camí és molt més planer.
EliminaAferradetes, bonica.
Avui m'entretingut fent una ullada a totes les teves fotografies, poemes i relats. M'han meravellat i t'he de felicitar entusiastament.
ResponEliminaDisculpa'm si faig pocs comentaris o cap però és que no sóc gaire d'escriure, m'agrada llegir-te però confesso que no sóc de lletres, la meva vida ha anat per altres camins. Segur que m'entens.
Una abraçada.
Llorenç
Sempre seràs benvingut, fent o no comentaris. El blog té moltes visites de persones que no diuen res, però es pot gaudir igualment.😉
EliminaAgraïda pel teu temps, Llorenç.
Aferradetes.
Una fotografia inquietant i adient a la inquietud del relat .
ResponEliminaAbraçades ;)
Tots podem passar per aquests moments i, saber-los solucionar o no, està en les nostres mans.
EliminaAferradetes, Artur.
Magnífica fotografia, presa imagino des del teu balcó. Crec recordar-ne alguna altra molt semblant durant alguna desfilada per alguna festivitat.
ResponEliminaEntenc les teves paraules més com la necessitat alliberadora de l'autoperdó, més que la del perdó aliè. És necessari deixar de jutjar-nos durament. És una actitud molt valenta: assumir els nostres errors, inevitables per altra banda, requereix el coratge de mirar de front les nostres ombres més fosques. És l'única manera d'evitar que aquesta flameta interior que ens il·lumina per dins es pot apagar. Aferradetes molt fortes, Paula!!🤗😘
Sí, va ser per Setmana Santa de fa uns anys.😉
EliminaÉs complicat, però arribat el moment de perdonar-te, les coses es veuen molt diferents i la pau que sents és immensa... malgrat que els altres no ho facin.
Moltes gràcies!
Aferradetes, Alfons.😘🤗