De vegades recordo coses llunyanes i quan vull explicar un fet, o un fet repetit en el temps, se'n fa gaire impossible dir-ho amb paraules... perquè no hi puc ficar tot el que sent, al cap, al cor, a la pell, als ossos...
El carretó era la seva manera de desplaçar-se d'un lloc a l'altre, de gaudir del paisatge molt a poc a poc; de carregar-lo de farina o qualsevol altra cosa, anant per camins difícils per evitar la presó... també hi passaven bons instants a l'aire lliure, moments de pell i de passió. I perquè no, també d'amor... Tan senzill i complicat alhora. Ai, quins temps aquells!
Veieu?, per molt que vos expliqui, m'és impossible que arribi així com ho sento aquí, dins meu.
Les coses més senzilles no són sempre les més fàcils d'explicar, sobretot si es refereixen a sentiments ben profunds. Si una imatge val per mil paraules, podríem dir que un sentiment val per mil imatges que serien un milió de paraules? No ho sé, però, siguin les que siguin, segur que són masses per encabir-les en una simple explicació. De totes maneres, que no ens arribi tot allò que volies dir, no vol dir que no ens n'arribi res. Així que, gràcies per compartir-ho.
ResponEliminaEls sentiments difícilment es poden explicar ni en paraules, ni amb música, ni amb fotografies. Però fent un esforç potser arribi, encara que sigui una mica, allò que sents.
EliminaGràcies a tu!
Aferradetes, Mac.
Pero hay que contarlo porque si no se perdería en el tiempo.
ResponEliminaBesos
Contarlo, a nuestra manera, para que se recuerde.
EliminaBesos
Recuerdos de tiempo que se fueron y que nos dejaron sensaciones que nunca se olvidan.
ResponEliminaMuy buena la edición de esa imagen, que nos ha hecho retroceder en el tiempo, a esos años que evocas.
Un abrazo
Tiempos pasados para recuerdos presentes.
Elimina¡Muchas gracias!
Besos, Antonia.
Que n'és de difícil descriure aquelles sensacions viscudes, sense caure en la realitat actual.
ResponEliminaAferradetes, sa lluna!
Realment tenen poc a veure amb el present, tot i les sensacions.
EliminaAferradetes, Alfred.
The frame is so nostalgic and elegant.
ResponEliminaLa nostàlgia ens omple a tots, un moment o altre.
EliminaGràcies!.
Aferradetes, roentare.
A veces una imagen salva de alguna manera esa necesidad de contar y no encontrar el modo de hacerlo. Yo no creo que una imagen valga más que cien palabras. Ni mucho menos pero, en este caso la foto habla por si sola.
ResponEliminaNo todas las imágenes pueden contar una historia, ni todas las palabras pueden describir un sentimiento; aunque en ciertas ocasiones lo logran.
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Luis.
Les paraules intenten vestir els sentiments, però no sempre ho aconsegueixen.
ResponEliminaI quan no poden les paraules fan un poema com a última possibilitat d'èxit, però moltes vegades ni la poesia pot.
Petons.
En això dels sentiments podríem dir que cada persona és un món i, com a tal, molt complex. Per això, per moltes maneres que tinguem de vestir-los, ens és del tot impossible.
EliminaPetonets, Xavi.
Wittgenstein, un filòsof austriac de primers del segle XX, famós per les seves recerques sobre el llenguatge, va dir: "El llenguatge és insuficient per a dir allò que és més significatiu per a les persones..." La seva crítica implacable del llenguatge era un intent de marcar-ne per sempre els límits i de demostrar d'una vegada que era incapaç de dir la part fonamental de la realitat.
ResponEliminaAferradetes!!!!
Tenia raó, ens podem apropar, però mai serà la realitat.
EliminaNo a tothom arriba de la mateixa manera (per cultura, per sensibilitat, per experiència, etc...) i aquí està la clau.
Aferradetes, Joan.
Dalt de la tartana he escoltat els teus pensaments.
ResponEliminaI s'hi està tan bé!... no m'estranya gens ni mica.
EliminaAferradetes, Xavier.
Es el que tenen aquestes sensacions tant interiors, que ens porten tants i tants records , que si no ho has viscut, no saps descriure'ls del tot !.
ResponEliminaAbraçades :)
Així és, impossible traslladar el que se sent.
EliminaAferradetes, Artur.
Una imagen que, a estas alturas, me despierta una inmensa ternura... Me encanta
ResponEliminaUn abrazo, amiga
A estas alturas se ven muy pocas veces, a mí también me despierta mucha ternura y muchísimos recuerdos.
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, amic.
El que és inefable ja és el que no es pot dir amb paraules...
ResponEliminaCom poden ser els sentiments més profunds.
EliminaAferradetes, nina.
Els sentiments són personals i intransferibles (com el nostre DNI😅), per la qual cosa són en gran part incomunicables. L'únic que es pot fer és intentar verbalitzar-los, posar-los en paraules per intentar transmetre'ls als altres. Però una descripció amb paraules de qualsevol fet, del passat o del present, és difícil que aconsegueixi que qui l'escolta ho senti de la mateixa manera. Només hi ha una manera de fer-ho: per empatia. Una descripció d'un sentiment per un fet que ens és totalment aliè, com el cas del carret de la teva bella foto, ens pot fer reviure aquest mateix sentiment per un altre fet que formi part dels nostres sentiments íntims, i aleshores la connexió entre el parlant i el escoltant serà completa. I sovint ho aconsegueixes amb les teves fotos i escrits. Enhorabona, Paula!!😉🤗😘
ResponEliminaL'empatia, la gran desconeguda. S'és empàtic, tot i ser una qualitat innata, tothom ho és en un grau concret. Es pot cultivar i augmentar?, clar, mitjançat l'educació en valors (que se van perdent cada cop més), ser capaços d'escoltar als altres i comprendre les seves preocupacions, sense pensar en un mateix. Només així ens podem apropar als sentiments d'un altre.
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, Alfons.😘🤗
¡Lo lograste! Ahí nos tienes a todos tus lectores evocando. Un gran texto!!
ResponEliminaBesos.
Entonces me quedo satisfecha.😉
Elimina¡Muchas gracias!
Besos, Sara.
Vaig llegir, no recordo on, em sembla que era algun filòsof contemporani, però no sé quin, que en la comunicació en paraules sempre ens passa com amb agafar sora fina amb els mans, que sempre entre els dits se'ns n'escapa molta. Amb les paruales es perden moltes coses, però també aconseguim que moltes altres arribin.
ResponEliminaJo sempre havia utilitzat moltes paraules, per explicar-me bé i perquè arribés el màxim possible del que jo sentia o pensava, però amb els anys, com que en tinc un munt, ja, m'adono que n'utilitzo cada vegada menys. El que arriba, arriba i el que no, m'ho hauré de quedar jo. Però no se sap mai, així que anem intentant de comunicar-nos i a vegades sona la flauta per casualitat i hi ha algú capta tot l'essencial del que volíem dir i compensa de tantes altres vegades que no esns expliquem bé o no ens entenen bé.
I l'escrit té avantatges. Quan he llegit el teu paràgraf final... he tornat a començar, obrint millor totes les antenes, per captar sensacions, més que no pas realitats... qui sap quantes n'he encertat o n'he sabut captar... en qualsevol cas l'intent sempre val la pena o val l'esforç, perquè pena no és, és sempre alegria, connectar.
Aferradetes, bonica, dalt del carretó.
Crec que tot va enllaçat, la imatge, la paraula i, sobretot, saber veure més enllà del que llegim, escoltem, veiem... i fins i tot, recordem. El que realment importa és que arribi, que hi hagi una connexió, petita o gran. Si arriba, perfecte! i sinó, es queda per a nosaltres.
EliminaAquesta petita història me l'explicava la meva àvia, quan ja no hi era el meu avi, ni el carretó, ni tantes coses més... Era més llarga, però a mi em va quedar gravat com l'acabava, que malgrat la fam i tots els esdeveniments, ella recordava els bells moments, enyorant-los com a temps que no tornarien.
Gràcies per llegir-me!.
Aferradetes, nina.