Refugiada a casa, sobre el paper la meva mà, creient-me que en escriure crearé un món perfecte dins la meva habitació... la mateixa on vaig estimar. La cortina tirada com abans. Com m'agradava que entrés la llum suau, com la dolçor dels teus dits dibuixant al meu cos... Sobtadament aixeco la mà, —no tot pot ser escrit!—, penso. I després vindrà la nit, la lluna, la matinada i... el món, seguirà rodant.
En la calma de la noche ocurren los mejores momentos.
ResponEliminaBesos
Cierto, incluso un poco antes también.
EliminaBesos, Tony.
Un texto que describe perfectamente lo que se puede sentir detrás de esa ventana o detrás de lo que nos cubre por fuera y que solo es un escaparate.
ResponEliminaDetrás de los visillos pueden ocurrir muchísimas cosas, lejos de miradas indiscretas; como también en esa parte íntima que tanto nos cuesta mostrar a todos los demás.
Elimina¡Muchas gracias!.
Aferradetes, Luis.
El món sempre continua rodant com si no l'importés res del que sentim.
ResponEliminaPetons.
Així és, sense importar-li res més que seguir endavant.
EliminaPetonets, Xavi.
M'ha agradat molt aquest relat, que m'identifica moltíssim. Les ganes d'escriure i aquesta mena de fre de: "no tot pot ser escrit". I després, igualment la vida d'una manera o altra continua...
ResponEliminaMoltes gràcies, bonica per aquesta rapidíssima aportació.
Ara poso l'enllaç al meu blog.
Aferradetes escriptores, Paula!
No tot pot ser escrit, però encara podem escriure molt. I que duri!
Gràcies, Carme!.
EliminaSempre estem a punt per escriure, però de vegades no es pot explicar tot i ho fem d'altres maneres més subtils o es queda retingut a la gola per sempre més...
Aferradetes dolcetes, nina.
El món sempre continua al seu ritme, les nostres cuites l'important ben poc.
ResponEliminaNo tot es pot escriure, a més són les que no s'obliden mai.
Petons, sa lluna!
El món fa el seu camí, mentre nosaltres anem més lents o més ràpids, més forts o més dèbils, més sensibles o més freds...
EliminaEls fets que no es poden explicar, són els que donen més voltes al cap.
Aferradetes, Alfred.
A classic window for romance
ResponEliminaD'un moment a l'altre guaitarà la Julieta.😉
EliminaAferradetes, roentare.
És cert que no cal escriure-ho tot, a vegades hi ha coses que n'hi ha prou amb mantenir-les dins la memòria.
ResponEliminaI a més, mentre les recordem sempre som a temps de fer-ho si algun dia canviem d'opinió perquè qui sap on ens durà aquest món que segueix rodant amb (o malgrat) nosaltres.
Abraçades!
Tot el que hi ha al cap o al cor és lliure de ser explicat. Nosaltres decidim com i quan, potser ara no sigui el moment, potser més endavant o potser no ho serà mai. De vegades no ho fas per tu i d'altres per altres protagonistes.😉
EliminaAferradetes, Mac.
No todo puede ser escrito, cuando se piensa divulgar lo que se ha escrito. Hay cosas que pertenecen a la intimidad y no se puede compartir con cualquiera.
ResponEliminaMe parece que hay una nota de romanticismo, en esa ventana.
Un abrazo
Me contagié de la ventana para escribir el texto... hasta donde quise.😅
EliminaBesos, Antonia.
Un relat molt ben confeccionat, amb aquest punt de prosa poètica que tan et caracteritza.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
M'alegra que t'hagi agradat.😉
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, Joan.
La lluna, el sol, i tot comença de nou... des de sempre.
ResponEliminaAferradetes
Dia rere dia i passi el que passi.
EliminaAferradetes, Josep.
Entre la foto de la Carme i el que has escrit tu, m'heu fet pensar en Romeu i Julieta. Deu ser per la finestra, que em recorda un palauet de Verona. S'hauria de poder escriure tot, però a vegades el cor guanya sobre la mà i no hi ha manera.
ResponEliminaAferradetes, guapa!
Quan vaig veure la foto a ca la Carme, el meu primer pensament també va ser aquest, una finestra per a dos enamorats.
EliminaS'hauria però no es fa, sobretot si parlem de la nostra intimitat.
Aferradetes, nina.
Un bon tàndem, Paula i Carme. Avançant, la bicicleta no cau.
ResponEliminaMoltes gràcies!.
EliminaSempre endavant, amb bici o a peu.😉
Aferradetes, Xavier.
Bello refugio interior el que puede ocultarse tras esa ventana que tan bien has captado.
ResponEliminaUn abrazo, amiga
No hay mejor refugio.
EliminaEn esta ocasión la foto es de la amiga Carme Rosanas.
Aferradetes, amic.
No tot pot ser escrit, però "Del que no es pot parlar cal fer-ne poesia", diu Ponç Pons.
ResponEliminaI diu molt bé.
EliminaAferradetes, nina.
Molt bé filats la foto i el text. Escriure és una eina poderosa per expressar emocions, alliberar pensaments, enfrontar experiències difícils, o simplement somiar altres mons i altres moments, com a la bonica cançó que acompanya la foto i el text. I aquesta finestra convida especialment a això darrer. Moltes gràcies i enhorabona, Paula!!🤗😘
ResponEliminaMoltes gràcies!.
EliminaHem de seguir i escriure ens ajuda a fer-ho, sigui expressant emocions, alliberant pensaments, per treure'ns angoixes d'experiències no tan bones i també per imaginar i somiar tot allò que ens agradaria que fos.
Aquesta finestra de la Carme ens convida a escriure molt.😉
Aferradetes, Alfons.😘🤗