Amb el mar davant, la Sílvia intuïa un nou començament. El seu fill jugava per primer cop a vora del mar i el seu somriure minvava el patiment sofert. Tot i que encara no s'ho acabava de creure, ja res tornaria a ser com abans. Enrere quedaven les pallisses, els crits, la por i sentir-se no res. Ara havia de mirar pel seu fill i per ella mateixa, que les seqüeles no impedissin caminar cap endavant... si de cas, quan fos més gran, li explicaria tot el que havia passat amb el seu pare... Aquella imatge del nen lliure botant entre les onades, li feia treure les poques forces que li quedaven per poder lluitar per una vida millor.
Tant de bo tinguin un meravellós futur que els hi compensi els patiments d'haver conviscut amb un monstre.
ResponEliminaPetons.
Crec que tot allò que els arribi, sempre serà millor que el que han passat.
EliminaPetonets, Xavi.
Molt punyent.
ResponEliminaI malauradament molt real.
EliminaAferradetes, Helena.
És inexplicable com encara hi hagi tantes dones i criatures que pateixin la violència masclista. A Orient i a occident. Al nord i al sud. A tot el món. Un crim imperdonable.
ResponEliminaAquesta mare que mira l'infant banyant-se al mar se n'ha sortit i tiraran endavant tots dos.
És inacceptable, però desafortunadament encara hi ha massa comportaments masclistes perquè això no succeeixi cada dia.
EliminaSe'n sortiran molt bé lluny d'ell.
Aferradetes, Xavier.
Un buen tratamiento a la foto que muestra, de alguna manera, las dos caras de la moneda de esta historia superada.
ResponEliminaEl blanco y el negro, la luz y las sombras... esa era mi intención.
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Luis.
Sembla que aquest nou començament pinta bé. Sí, encara li calen moltes forces i encara s'han de superar moltes coses viscudes, però alló més dur i perillós, ja ha passat. Molta sort a la Sílvia i al seu fill.
ResponEliminaUna història que fa mal, com tantes n'hi ha, que són inexplicables i increïbes, però ben certes.
Ha passat el perill, però com dius tu, encara queden moltes coses per superar i d'altres que no es podran oblidar mai, per més que una vulgui...
EliminaAferradetes, preciosa.
Such a great delicate art from a landscape
ResponEliminaMoltes gràcies!.
EliminaAferradetes, roentare.
Esperanza es el nombre.
ResponEliminaSí y mucha fuerza.
EliminaBesos, Tony.
Tenia el cap en un clarobscur difós,
ResponEliminai la informació ho era tot menys clara i convincent.
L’espuma de la mar era un pixelat de blancs i negres,
de ceros i uns que ho desdibuixaven tot mes enllà
del perímetre cranial.
El gerro que era la seva vida, en la darrera entonyinada,
s’havia asclat en pedaços tant petits
que ara oferia la possibilitat de fer ferides físiques
a més de les internes,
caient tota la vida esmicolada a la sorra tova de la platja molla.
Com ho podria parlar,
com ho podrà vèncer sense fer el tall més gran,
la tisana tenia gotes de paciència,
d’oblit, moltes d fortalesa.
Gotes de mirar-se a la cara i deixar caure les llàgrimes,
per regar l’esperança d’un nou camí,
millor, sols, cercant l’ajut necessari,
sense repetir errors comesos o a punt de fer-ho.
Lluitar per les onades que venen
i per les onades que marxen, si et tomben,
s’allarga de nou la mà i de nou es lleva.
Mirant de fit a fit la mar que ve de cara,
vigilant els trossos de la vida trencada als peus.
Res els separa, la por es va vencent,
s’assequen les llàgrimes perdudes, en naixeran de noves
que rentaran el cor ferit.
qui sap si...
I anava repetint-se, una i altra vegada, la mateixa pregunta... qui era aquest home que li va trencar la vida?... Un desconegut.
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, qui sap si...
Has tret un tema que trobo que encara no s’han parla prou. No solament no desapareix, sinó que augmenta. És inadmissible. Ara, la violència, inclús arriba de fills cap als pares i de nets cap als avis.
ResponEliminaAferradetes,
Mentre quedin comportaments masclistes, no tindrà solució. És una feina de tots, saber de quina manera eduquem als més petits. Aprende com gestionar les emocions i saber com fer anar correctament les nostres relacions.
EliminaAferradetes, Joan.
Tothom es mereix una vida millor i més en aquests casos.
ResponEliminaAbraçades !!
Així és, però en aquests casos l'esforç és més gran.
EliminaAferradetes, Artur.
Nunca es tarde para iniciar una nueva vida.
ResponEliminaUn abrazo
Cierto, aunque casi cueste la misma vida.
EliminaBesos, Antonia.
El passat es imposible d'esborrar, però cal mirar sempre endavant i tractar, de difuminar-lo.
ResponEliminaAferradetes
Segurament serà així, quedarà difuminat entre els dies clars, però mai s'esborra del tot.
EliminaAferradetes, Josep.
Un text colpidor, una història ben punyent, que malauradament és present en el nostre dia a dia, una vivència que ningú hauria de patir.
ResponEliminaSegur que mica en mica, pas a pas, la Sílvia agafarà totes les forces per encarar un futur esperançador per a ella i el seu fill.
Aferradetes, nina.
I les que la pateixin, mai la poden oblidar. Sortosament n'hi ha que tenen fills per qui lluitar i mirar cap endavant.
EliminaAferradetes, nina.
Cuesta dar el primer paso y una vez dado comienza una nueva vida.
ResponEliminaBuen fin de semana.
Un abrazo.
El primer paso... ¡horrores!, y llega el segundo, el tercero... y cada vez te ves más fuerte.
EliminaFeliz sábado, Laura.
Aferradetes.
Amén, amiga, amén... Que la felicidad les acompañe ahora...
ResponEliminaUn abrazo
A todas las mujeres que lo hayan pasado o a las que lo están pasando aún, les deseo un futuro sin horrores, lleno de felicidad.
EliminaAferradetes, amic.
Almenys sembla que la mare ha aconseguit preservar la innocència i el benestar emocional del fill. Temps tindrà per saber tota la veritat. Esperem no fer passos enrere en la lluita contra el maltractament cap a la dona!! 😖 Molt bonica l'edició de la foto. Enhorabona, Paula!!🤗😘
ResponEliminaAixò sembla, però ja saps que els nens ho escolten i ho senten tot.
EliminaEspero i desitjo que no anem cap enrere, pel bé de tots.🤞
Moltes gràcies!.
Aferradetes, Alfons.😘🤗