Asseguts a prop del mar, agafats de les mans, na Sílvia i en Lluís parlaven...
— A vegades sento que l'amor ens pot oferir una absolució de tot allò terrible que vam viure.
— Et refereixes a Auschwitz?... Mai no podré oblidar aquelles imatges...
— És un record que pesa, però també és un símbol de resistència.
— Sí, sense aquesta fortalesa... Què ens quedaria?... Només somnis trencats...
— Recordo que enmig de tant de patiment, el teu vestit carmí em va fer somriure. Recordes?
— És clar i com ballàvem sota aquell cel gris. Avui, a les meves orelles encara ressonen les notes d'aquells instants.
— Els teus ulls brillaven com a esperança. D'això n'hem de parlar més... de com trobar llum a la foscor...
— Exacte! L'amor pot florir als llocs més inesperats, fins i tot després de viure allò inimaginable.
— Prometem mai oblidar, però també mai deixar de somiar?
— Així serà!
I quedaren en silenci, mirant el cel lluminós d'aquell preciós dia.
Proposta de Sean Jeating, pubicat a River
Querida Sa Lluna, tú hermoso texto demuestra que incluso en las situaciones más horribles y adversas el amor permanece, y hasta florece.
ResponEliminaQué belleza de relato amiga mía, me llegó al alma.
Un abrazo grande