Asseguts a prop del mar, agafats de les mans, na Sílvia i en Lluís parlaven...
— A vegades sento que l'amor ens pot oferir una absolució de tot allò terrible que vam viure.
— Et refereixes a Auschwitz?... Mai no podré oblidar aquelles imatges...
— És un record que pesa, però també és un símbol de resistència.
— Sí, sense aquesta fortalesa... Què ens quedaria?... Només somnis trencats...
— Recordo que enmig de tant de patiment, el teu vestit carmí em va fer somriure. Recordes?
— És clar i com ballàvem sota aquell cel gris. Avui, a les meves orelles encara ressonen les notes d'aquells instants.
— Els teus ulls brillaven com a esperança. D'això n'hem de parlar més... de com trobar llum a la foscor...
— Exacte! L'amor pot florir als llocs més inesperats, fins i tot després de viure allò inimaginable.
— Prometem mai oblidar, però també mai deixar de somiar?
— Així serà!
I quedaren en silenci, mirant el cel lluminós d'aquell preciós dia.
Proposta de Sean Jeating, pubicat a River
Querida Sa Lluna, tú hermoso texto demuestra que incluso en las situaciones más horribles y adversas el amor permanece, y hasta florece.
ResponEliminaQué belleza de relato amiga mía, me llegó al alma.
Un abrazo grande
L'amor tot ho cura, hauríem de posar-ne més de la nostra part. ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Núria.
Paula, és un text colpidor i alhora molt delicat. Has sabut parlar de l’horror sense recrear-hi, posant l’accent en la memòria, la resistència i aquesta llum fràgil però persistent que és l’amor. El diàleg flueix amb una humanitat enorme, i el contrast entre el pes d’Auschwitz i la tendresa dels records compartits és molt potent.
ResponEliminaM’agrada especialment aquesta idea de no oblidar mai, però tampoc renunciar a somiar. És una reflexió necessària, valenta i molt ben escrita. Un text que convida al silenci final… i a quedar-s’hi una estona.
Una abraçada gran, Sa Lluna. 🌙
La balança entre el patiment i l'oblit és l'amor, l'equilibri que no sempre sabem trobar...
EliminaM'agrada la teva visió del text, fins i tot que el silenci final t'hagi convidat a quedar-te.
Aferradetes fortes, Gumer!
Del negatiu de la imatge en sortirà alguna cosa positiva.
ResponElimina"Balla'm fins al final de l'amor"
L'amor que sura per damunt de tot.
EliminaBallem!
Aferradetes, Xavier.
M'agrada molt aquest relat, ja que fins i tot dels pitjors moments viscuts es poden trobar records positius!.
ResponEliminaAferradetes Paula
Crec que tot té la part positiva i la negativa, fer que sigui una que prevalgui està a les nostres mans.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Josep.
Al final siempre quedan los buenos momentos.
ResponEliminaBeso.
Sobre todo, en este caso, si los puedes compartir con la persona que los has vivido.
EliminaBeso
És un relat molt emotiu i molt valent. No només són valents els personatges, en saber trobar la bellesa fins i tot en les pitjors condicions, sinó també l'autora del conte, per haver-ho sabut explicar amb aquesta força i delicadesa a la vegada.
ResponEliminaAferradetes, preciosa.
Era un tema complicat i l'he volgut tractar des d'una altra mirada.
EliminaMoltíssimes gràcies!
Aferradetes, nina!
As already written at River's:
ResponEliminaVery well composed dialogue in atmospheric scenery. Chapeau, Paula.
Besos.
Moltes gràcies per repetir-les aquí! ;-)
EliminaKüsse, Sean.
This was very beautifully expressed.
ResponEliminaMoltes gràcies!
EliminaPetonets, Mimi.
It suggests that even after the darkest human catastrophes, memory and love can coexist, allowing people to bear witness to the past while still choosing hope.
ResponEliminaAixí és o ho hauria de ser.
EliminaSalutacions, James.
Ojalá estas cosas fueran posibles, pero uno -pesimista- no está muy convencido...
ResponEliminaUn abrazo, amiga
No seas pesimista, alguno habrá. ;-)
EliminaAferradetes, amic.
L'amor (per una altra persona, però també en general) és sovint el far que ens evita naufragar en les situacions més fosques, on perdríem qualsevol altra esperança. És gràcies a ell que els teus protagonistes van poder resistir l'horror i el dolor més extrem.
ResponEliminaMolt ben trobat aquest final. Hi estic totalment d'acord: no hem d'oblidar, però tampoc hem de permetre que els records més dolorosos ens impedeixin seguir somiant.
M'ha agradat molt. Abraçades!
L'amor ho cura tot. M'agradaria que aquests que fan tant de mal ho sabessin i així, potser, que el món no aniria tan malament.
EliminaNo, no s'ha d'oblidar mai (tot i que darrerament sembla que ho obliden), però això no ens ha de matar el somnis.
Moltes gràcies, Mac!
Aferradetes!
Van ser molt afortunats si van poder sobreviure a aquell genocidi.
ResponEliminaPetons.
I tant! I també saber mirar-ho amb un altres ulls.
EliminaPetonets, Xavi.
Entre els records dramàtics acostumen a sorgir, molts cops voluntariament, de tendres, que haurien de ser els que perdurin malgrat les penalitats viscudes.
ResponEliminaÉs aquest un relat molt bonic que preten ensenyar-nos a ser positius davant les desgràcies.
Aferradetes, Paula.
Sí, ens hem d'aferrar als més tendres, crec que és la millor manera de superar-ho.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Josep Mª.
Poder haver sobreviscut a l'ínfer ja és prou motiu de lloança.
ResponEliminaAferradetes, sa lluna!
Sí que ho és! I si hi ha amor pel mig, se superen amb més facilitat.
EliminaAferradetes, Alfred.
Un relat molt emotiu.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
Moltíssimes gràcies!
EliminaAferradetes, Joan!!
Recordar l'horror i valorar moltíssim les espurnes de vida que van albirar.
ResponEliminapodi-.
No s'ha d'oblidar mai, per no repetir-ho i, és clar, valorar haver-ne sortit amb vida.
EliminaAferradetes, Carles.
Els humans estem programats per aferrar-nos a la vida, fins i tot en les condicions més terribles i inhumanes. L'amor sempre s'imposa a la barbàrie.
ResponEliminaPodríem dir que és l'únic que ens salva.
EliminaBona tarda, Xavi.
M'ha arribat al cor aquest pacte de 'mai oblidar, però mai deixar de somiar'. El text descriu perfectament la resiliència humana: la capacitat de transformar un símbol de resistència en una nova llum. Escoltar el ressò d'aquell ball sota el cel gris, ara des de la pau d'un dia lluminós, és una victòria silenciosa però immensa. Gràcies per compartir aquesta lliçó de vida, Paula!
ResponEliminaAferradetes.
En aquestes situacions, sempre hi ha un cabell on aferrar-se, per molt magre que sigui.
EliminaMoltes gràcies a tu!
Aferradetes, Jordi.
Como ese diálogo, respecto a lo que te acabo de decir en tus 68. Prefiero decir y publicar cosas que nos den esperanza y no tristezas y desastres, por eso es que me ausento cuando no estoy equilibrada.
ResponEliminaUn gran abrazo!
Por ello he querido ofrecer otra mirada mas positiva de una gran pesadilla.
EliminaOlvidar nunca, soñar siempre.
Aferradetes dolcetes, Sara.
Tot i que devia fer molt mal aspecte en aquell camp de concentració, ell la devia trobar bonica i desitjable, amb el vestit carmí.
ResponEliminaEvadir-se (resiliència) d'aquells instants, els va salvar la vida.
EliminaAferradetes, Helena.
Recordar lo más bonito en lo más feo. Mucho sentimiento y un gran relato.
ResponEliminaUn abrazo.
Los recuerdos deberían ser todos buenos.
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, amiga.
Fins i tot als escenaris més inhumans, els petits gestos de bellesa i afecte són actes de resistència que preserven la humanitat. És un missatge molt humà: recordar per honrar allò viscut, i estimar per poder seguir endavant. Aferradetes fortes i plujoses des d'aquí!!🌧️🤗😘
ResponEliminaL'instint de l'home per la supervivència és un regal immens, sigui mitjançant un record que endolceixi l'horror o simplement estimant per poder seguir cap endavant...
EliminaAferradetes, molt fredes per aquí.🥶😘🤗
Un diàleg colpidor, però que demostra que quan l'amor venç els moments més dolorosos ho són una mica menys, almenys més suportables.
ResponEliminaAferradetes, preciosa.
Si hi ha amor, tot es pot suportar millor..
EliminaAferradetes, nina.