Es trobava profundament fascinada pel món que l'envoltava, la nena es va asseure a terra amb el seu vestit carmí, el sol brillant a la pell, mentre observava les formigues treballant sense parar. Eren com petits monjos, cadascuna a la seva missió, movent engrunes de menjar amb un esforç que li semblava espiritual. Es va preguntar quant de temps portaria construir casa seva, un llarg viatge per a aquests diminuts éssers. Els seus pensaments eren com un riu tranquil que flueix amb corrent serena. Mentre les formigues anaven i venien, la nena va sentir compassió per elles, eren tan petites, però treballaven amb tant d'afany! Va pensar en com ella, sent encara una novella a la vida, de vegades se sentia atrapada entre la diversió de jugar i les responsabilitats d'ajudar a casa.
Un nen passava corrents a prop seu, deixant una estela de pols aixecada pels seus peus. La nena va somriure, cada dia són diferents, com un corrent que mai no s'atura...
Tot i ser només una nena, va aconseguir captar la grandesa en allò petit, sentint-se atrapada en un moment que semblava etern. La seva mirada es perdia en els seus moviments, admirant com cada formiga tenia un propòsit, un indret en aquest món. Observant-les va entendre que cadascú té el seu propi camí i això la va fer sentir una mica més gran.
* Proposta de Jean Seating, publicada a River
Paraules:
1.-Llarg 2.-Monjo 3.-Novell 4-Espiritual 5-Temps
6-Formigues 7-Nen 8.-Compassió 9.-Corrent 10-Atrapat
Color: Carmí
Entenc que aquest relat tenia com a objecte utilitzar les paraules marcades en el text i que relaciones al seu peu. Així doncs, a més de ser un relat d'allò més real i tendre alhora (la reflexió d'una nena contemplant el seu entorn i la natura viva, la vida de les formiguetes, amunt i avall), has resolt amb escreix el repte.
ResponEliminaAferradetes!
Sí, així era. ;-)
EliminaMoltíssimes gràcies!
Aferradetes, Josep Mª
No entenc el text de les dues primeres línies ewn castellà de la meva resposta. No he estat jo qui ho va escriure. No sé d'on ha aparegut. Misteris de la informàtica, he, he.
EliminaDoncs a mi em surt tot en català, mira:
Elimina"Entenc que aquest relat tenia com a objecte utilitzar les paraules marcades en el text i que relaciones al seu peu. Així doncs, a més de ser un relat d'allò més real i tendre alhora (la reflexió d'una nena contemplant el seu entorn i la natura viva, la vida de les formiguetes, amunt i avall), has resolt amb escreix el repte".
Ja veus, misteris! 😅
Has sabut transmetre molt bé la fascinació d’observar els insectes, tan pròpia de la infància. Crec que tots hem quedat meravellats davant un “simple” niu de formigues, com si fos un univers sencer en miniatura.
ResponEliminaLa teva mirada retrata amb sensibilitat aquesta experiència i ens recorda com, de petits, sabíem trobar tot un món en coses aparentment insignificants. Potser en aquell moment no n’érem conscients, però sens dubte era una manera d’aprendre que observar la natura és també una manera d’entendre’ns a nosaltres mateixos… tal com acaba fent la teva protagonista.
Molt ben trobat, amb el repte d'encabir perfectament les paraules exigides i, per si no n'hi hagués prou, també quadra la mar de bé amb la foto. Et mereixes, un cop més, un fort aplaudiment.
Abraçades!
En aquests reptes de paraules exigides, primer miro si tinc cap fotografía que pugui quadrar i després penso en el text, tot i que la proposta inicial d'en Sean no hi té res a veure amb el meu relat. ;-)
EliminaM'hi vaig veure en aquesta mirada cap un formiguer, m'hi passava moltes hores de petita, mirant com portaven el menjar, si alguna fugia de la filera i mil preguntes més...
Moltes gràcies, Mac!
Aferradetes!
Pasaba horas sentada a lado de los hormigueros observando.
ResponEliminaYo soy la niña de este relato, me representa totalmente.
Un abrazo, sa lluna.
Feliz día.
De pequeña también pasaba mucho tiempo observando qué hacían las hormigas. ;-)
EliminaMe alegro que te vieras en mi relato.
Aferradetes, Marisa.
Lograste encajarlas a la perfección. Me gusta el resultado. Un abrazo
ResponEliminaMoltes gràcies!
EliminaAferradetes, nina.
Muy logrado, si señora.
ResponEliminaUn beso.
¡Muchas gracias, caballero! ;-)
EliminaBesos
Excel·lent narració partint d'una interessant foto. Sensacional!!!
ResponEliminaAferradetes Paula
Moltíssimes gracias!
EliminaAferradetes, Josep.
La nena es fa gran, quasi sense adonar-se'n !. : )
ResponEliminaBon relat, salluna !.
Crec que és quan aprenem més, jugant. ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Artur.
Maravellós!
ResponEliminaM'imagino la petita Paula amb tots els "monjos" diminuts. ;-)
Petonets.
Moltíssimes gràcies!
EliminaTens molta imaginació tu. ;-)
Grüße und Küsse, Sean.
It beautifully captures a child’s quiet awakening. How wonder, empathy, and the smallest lives can momentarily stretch time and make her feel both rooted in innocence and gently closer to understanding the world
ResponEliminaEls nens són com a esponges, crec que és quan aprenen més, des de la seva innocència.
EliminaSalutacions, James!
Jo no sé si han variat les coses però quan era petit veia i em fixava en les files de formigues que hi havia arreu. Ara no n'hi veig (o sóc més alt i tot "allò" m'agafà més lluny).
ResponEliminapodi-.
Al camp encara n'hi ha moltes, a les ciutats amb tants insecticides les han fet desaparèixer. També et pots ajupir per trobar-les. ;-)
EliminaAferradetes, Carles.
This is a beautifully written scene. I love how the girl’s quiet observation of the ants reflects both wonder and a gentle understanding of life’s rhythms. The way you’ve woven her innocence with a sense of compassion and awareness makes the moment feel timeless, and the crimson dress detail adds a vivid touch to the imagery. The choice of words like “novice,” “spiritual,” and “current” really deepens the connection between her inner world and the small creatures she watches.
ResponEliminaEm vaig posar a la seva pell, tot i que de petita era el que jo feia. ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Melody.
Me hiciste recordar un tiempo de leyenda, hace mil años, en que uno, que estaba mirando un hormiguero en un paseo por el campo y haciendo fotos con un objetivo macro, de repente reparé en lo que parecía una piedra redonda perfecta. La tomé y me la guardé en el bolsillo, porque me llamó la atención su perfección esférica. Más tarde, cuando llegué a casa pensé si sería una moneda y me puse primero a lavarla y después a frotarla con un estropajo con delicadeza. Y sí, resultó que era una moneda en la que aparecía algo así como un perro (que luego resultó ser un grifo) y por detrás, la cabeza de alguién. Era un As de Bronce de Castulo (por lo que pude comprobar investigando en internet) que se había emitido en esa ciudad ibérica con motivo de la boda de Anibal con una princesa del lugar... Obvio es decir que me volví loco...
ResponEliminaComo eso podía estar allí, en plena superficie, después de más de 2.000 años...
Y por supuesto fuera de cualquier posible lugar arqueológico.
¿Quién perdió esa moneda a unos 200 kilómetros de su lugar de origen?. En pleno campo.
Guau, un abrazo, amiga
¡Vaya historia!
EliminaEntonces no sé si te conviene darle mucho bombo, esa moneda debe valer un pastizal.
El que la perdió, seguro que aún la está buscando. ;-)
Aferradetes, amic.
He tornat al passat.
ResponEliminaDe nen em quedava mirant la vida de les formigues moltes vegades.
I em fascinava.
Petons.
Sembla que molts ho fèiem, ara als nens les veuen pels dibuixos animats. ;-)
EliminaPetonets, Xavi.
Felicitats per la teva destresa i mestria en crear aquestes històries amb les paraules proposades per Jean Seating.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!!
Molt agraïda per les teves paraules, Joan.
EliminaAferradetes!!
Me llevaste a mi niñez. Esa magia que tuvimos la suerte de vivir plenamente.
ResponEliminaUn gran abrazo.
Sí, tuvimos mucha suerte de vivirla.
EliminaBesos, Sara.
Some children do have very deep thoughts, you captured her mindset very well.
ResponEliminaSón clars com l'aigua i la seva manera de veure el món desapareix quan es fan grans...
EliminaPetonets, Mimi.
M' ha agradat molt el text i també veure als comentaris com molts i moltes ens sentim identificats amb aquesta observació de les formigues de la nena protagonista.
ResponEliminaÉs un text molt bonic que ens retorna a la infantesa.
I un repte super ben aconseguit.
Aferradetes, preciosa.
Crec que la majoria que heu passat per aquí ho ha viscut.
EliminaUna gran sort per a tots, viure-ho i recordar-ho!
Moltes gràcies!
Aferradetes, nina.
Una bona lliçó, per bellugar-se dins la societat.
ResponEliminaAferradetes, sa lluna.
Crec que per aprendre lliçons és el sentit d'aquesta vida.
EliminaAferradetes, Alfred.
No té gaire a veure amb el teu escrit:
ResponEliminaHi ha una cançó de Manel que es diu: "Formigues."
"I avui, en estirar-me,
la foscor duia un brogit,
un silenci de formigues
ha trencat la calma de la nit."
(Manel)
Com que sé que t'agrada la música. Per si no la coneixes:
https://www.youtube.com/watch?v=c1VHvo77KTE
No la coneixia i ara que l'estic escoltant m'agrada haver-la descoberta.
EliminaMoltíssimes gràcies, Xavier!
Aferradetes.
Tot un grapat de reflexions que m'arriben moltíssim!
ResponEliminaPerquè segurament també les has fetes tu. ;-)
EliminaAferradetes, Helena.
La maduresa no depèn exclusivament de l'edat, sinó de la capacitat d'observar, reflexionar i trobar significat en allò que per a molts passa desapercebut, com passa a la protagonista del teu relat. Precisament aquesta presa de consciència la fa “sentir-se una mica més gran”, marcant un pas simbòlic cap a la construcció de la seva pròpia identitat. Bonic relat, Paula!!👏😉🤗😘
ResponEliminaD'això se tracta precisament, d'anar creixent cada cop més conscients i és quan som petits que som més esponges per aprendre'n.
EliminaMoltes gràcies, Alfons! 😘🤗