_2.tif.png)
Picaporta de la Casa de l'Ardiaca (1490-1510)
Museu del Cau Ferrat, Sitges
Imaginem per un moment que la picaporta de la nostra porta és, en realitat, un drac en miniatura. Alguna vegada t'hi has fixat? Aquesta peça... oh, és molt més que una peça!, té la forma d'un drac, les escates brillen amb el reflex de la llum... Cada cop que el toquem, sentim la història mateixa de la seva existència. Aquest artefacte, més que un mer objecte funcional, simbolitza un guardià de secrets i somnis. La fragilitat del disseny contrasta amb la fortalesa que la seva figura evoca. Una picaporta drac no només és un accés físic, sinó també una invitació a la imaginació, o dit altrament, trobar el que és màgic en allò mundà.
Els dracs, a la mitologia, són criatures majestuoses que custodien tresors; així que representa el llindar entre la nostra vida quotidiana i els mons ocults que anhelem explorar. Cada cop que el toquem és com si estigués esperant una batalla èpica, on ens enfrontarem a la realitat. Simbolitza les nostres pors, els nostres anhels i allò que hem volgut evitar... però és part de nosaltres mateixos... No només és un drac de ferro, és un recordatori que encara que ens espanti, sempre hem de seguir caminant per avançar.
Si aquest picaporta del teu relat fa de guardià dels nostres anhels i del camí que ens ha de permetre avançar, no ens ha de fer por. Piquem ben fort, i endavant.
ResponEliminaUn relat ben simbòlic aquest cop. M'ha agradat!
Abraçades.
Encara que he de dir, que aquest sembla molt enfadat. ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Mac!
Es un objecte que a part de les seves funcións familiars, de poder avisar que ens obrin la porta, pel que tenim una certa dería, per les coses fantasioses, ens permet fer el salt al altre món, allá on és va forjar, reben el esprit que li permet lluita contra el mal, que es la seva feina veritable, així a cada cop que una autoritat vol entrar de forma invasora, rep una descarga de foc, per desanimar-lo.
ResponEliminaPetonets, sa lluna!
Vols dir que li socarri la perruca, per exemple? ;-)
EliminaPetonets, Alfred!
Per exemple! ;)
EliminaPetonets!
He, he, he! ;-)
EliminaAferradetes.
Realmente, não é apenas uma maçaneta... É um dragão que nos convida a deixar tudo que não presta,do lado de fora!
ResponEliminaGostei do teu texto! beijos, chica
No, no és només un pom... allunya a totes les persones dolentes. ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, chica.
Siempre me fascinaron aquellos portones antiguos con esas figuras y picaportes "del otro mundo".
ResponEliminaAbrazos!
Por aquí sigue habiendo, para deleite de todos.
EliminaAferradetes, Gil!
Un gran detalle. La foto es una maravilla en su técnica, con un monocromo increíble y unas maravillosas texturas.
ResponEliminaUn abrazo
Esta vez la foto no es mía, pero son muy ciertas tus palabras.
EliminaAferradetes, Luis.
It makes you wonder, is it a warning? Is the person within rather dragonish? Are there secrets to be kept? Sometimes I think those old door knockers were more than just useful implements for getting the attention of the residents of the house.
ResponEliminaAquest en particular fa una mica de por, n'he vist d'altres molt més amistosos i fins i tot simpàtics.
EliminaPetonets, Mimi.
A reflection turning a simple doorknob into a miniature dragon transforms an everyday gesture into a quiet act of courage, imagination, and connection with the stories within ourselves
ResponEliminaDes de ben petita sóc una mica fantasiosa i veig històries gairebé per tots els objectes que veig. ;-)
EliminaSalutacions, James!
Aquest drac té una pinta de ferotge que deu espantar tots els mals.
ResponEliminaPetons.
Sí, crec que fins i tot als bons. ;-)
EliminaPetonets, Xavi.
Molt bona i interessant interpretació del significat o simbolisme d'aquesta picaporta en forma de drag, o dragonet. Suposo que és tal i com ho expliques, i si no, podem dir allò de si non é vero é ben trovato, ha, ha, ha.
ResponEliminaJo recordo haver vist picaportes amb forma de puny (segurament el més habitual), com si els de dintre volguéssin que donéssim un cop de puny ben fort a la porta per a ser dignes de creuar el llindar, he, he.
Aferradetes.
Moltes gràcies!
EliminaNo sabia si els nous arribats, havien de passar la prova de ser colpejats pel puny, abans de poder entrar, ha, ha, ha!
Aferradetes, Josep Mª.
Pues a mi me encanta.
ResponEliminaBesos.
La verdad es que tienen su aquel. ;-)
EliminaBesos
Molt bona interpretació i explicació d'aquests fenomenals artefactes, salluna !.
ResponEliminaUna abraçada ; )
Moltes gràcies, Artur!
EliminaAferradetes.
Està fora de dubte que li poses imaginació, treball, fantasia i il·lusió en els detalls que normalment escrius, com és el cas d’avui. Alimentes la vitalitat artística.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
Sempre he tingut molta imaginació, fins i tot massa! ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Joan!!
Un relat excepcional i una magnífica imatge. M'encanten aquests picaportes. Hi ha pobles que són un autèntic museu, cada porta de cada casa en té un de diferent.
ResponEliminaAferradetes Paula
Moltes gràcies!
EliminaLa veritat és que fan coses molt maques amb el ferro forjat. Un ofici molt antic que es va perdent, com tots els que es fan amb les mans.
Aferradetes, Josep.
Fem els tres pics i repicó, que se'ns obri la imaginació.
ResponElimina(i perdó pel rodolí)
No demanis perdó, perquè a mí m'ha encantat el teu rodolí. ;-)
EliminaAferradetes, Xavier.
Sóc d'una generació que encara n'ha vist, i tocat, moltes de picaportes, sobretot al poble dels avis, Viladecavalls. La veritat és que antigament es feien coses de manera artesana ben boniques. Ara ho fan tot les màquines, però pensar que abans eren les mans de persones que creaven aquestes coses, els donava més valor.
ResponEliminaSí que tenen molt de valor les mans. Encara podem trobar, sobretot als pobles, joves que han seguit el llegat dels seus avis o pares i fan autèntiques meravelles.
EliminaBona tarda, Risto.
M'encanten aquest tipus de picaportes, sempre que passejo per algun lloc on en veig algun que destaqui m'agrada aturar-m'hi i fotografiar-lo.
ResponEliminaSí que és cert que aquest drac espanta, però precisament com bé dius, encara que ens faci por cal tirar sempre endavant per no quedar-nos estancats en la por i la incertesa.
Molt bona interpretació, nina.
Aferradetes, preciosa.
Si n'hi hagués cap com aquest, no et vull dir que no m'ho repensaria abans de trucar a la porta. N'he vist de més simpàtics. ;-)
EliminaJa en queden pocs, però són autèntiques joies.
Moltes gràcies!
Aferradetes, nina.
I was on the verge of ordering a friendlier-looking dragon as a gift, but the price, while certainly justified, was too high for me. / Estava a punt de demanar un drac d'aspecte més amable per regalar, però el preu, tot i que certament estava justificat, al final va ser massa alt per a mi.
ResponEliminaAferradetes, Paula.
Les coses artesanes solen ser cares, és una pena que no el poguessis regalar... Potser en un altre moment, qui sap!...
EliminaKisses, Sean.
Siempre han sido mi punto de atención este tipo de objetos: picaporte. Imagino que un mundo mágico se oculta tras ellos y la imaginación vuela como el viento. Un abrazo
ResponEliminaA mi també m'agraden les coses fora del que en diuen "normal". Na Carme em va pujar uns quants que eren molt més simpàtics que aquest.
EliminaLa imaginació al poder!! ;-)
Aferradetes, nina.
Així és, Paula, no es tracta només de veure, sinó de saber mirar, de descobrir allò simbòlic en allò aparentment trivial. Els veritables llindars no són només físics, sinó emocionals i existencials: enfrontar-s'hi és una condició necessària per avançar, encara que sovint fa por fer el pas.🤗😘
ResponEliminaÉs que no és el mateix veure que saber mirar. ;-)
EliminaLa por només ens paralitza i no ens deixa avançar. Un bon amic meu sempre em deia: "miedo al miedo" i... tenia tanta raó!
Aferradetes de tornada, Alfons!😘🤗
M'agrada molt com expliques els dracs a les portes. Ai! si sabéssim sempre veure les coses amb aquesta profunditat i bellesa. Un guardià, per què no? Tots tenim tesors a casa nostra... ni que siguin les persones que hi vivim.
ResponEliminaAferradetes, preciosa!
És veritat, no sempre veiem les coses amb la profunditat que cal, fins i tot de vegades ni mos hi posem, què és el mateix que dir que ni mirem.
EliminaSi en tingués un, em guardaria a mi, fent-me companyia. ;-)
Aferradetes, preciosa!