Alguna vegada han estat en un desert? No parlo de veure'l en fotos o en pel·lícules, sinó de realment ser-hi, enmig del no-res. El sol cau implacable, fon l'horitzó en un miratge que ve i va, burleta. Camines i sents la sorra calenta sota els teus peus, gairebé cremant-te. El vent, ocasional i erràtic, bufa però en lloc de refrescar, aixeca pols i t'asseca la gola; xiuxiueja noms que mai has sentit, figures que treuen el cap entre les dunes i desapareixen quan parpelleges. És estrany, perquè alhora que tot sembla buit, hi ha alguna cosa viva. El silenci no és buit, és dens, gairebé palpable com si l'aire mateix conspirés en secret, és tan profund que pots escoltar la teva respiració, el teu cor bategant fort. No hi ha edificis, ni sons de cotxes, només tu i aquest vast mar de sorra que sembla no tenir fi. Cada gra sembla guardar històries oblidades, ressons de passos que ningú no recorda, però que encara ressonen sota la pell calenta del terra. La calor no només crema, sinó que desdibuixa el temps, minuts es dilueixen en hores inexistents. Els batecs ressonen amb força, com un tambor erràtic contra el silenci aclaparador. La vastitud de l'horitzó transmet una barreja de sorpresa i solitud, estàs sol, com un ésser diminut en un mar de res. I en aquesta solitud inquietant sents que alguna cosa observa des de la distància, invisible però sentit, una presència que no exigeix, però tampoc no es retira. Aquí, al desert, tot és present i res no és cert, només amb aquesta estranya sensació d'estar perdut i trobat alhora... és sentir la fragilitat humana davant del temps i l'espai... és estar al límit, on tot es dissol i només queda l'essència.
I have been in the desert, and it's quite an experience. I was glad to not be alone.
ResponEliminaCom experiència ha de ser única, però m'alegra que no estiguessis sola.
EliminaPetonets, Mimi.
No hi he estat mai en un desert, però alguna vegada m'ha semblat ser-hi. Llegint-te, m'han vingut al cap aquells moments de la vida on creus que no existeixen els oasis. Has descrit a la perfecció aquesta solitud i aquest silenci dens que, de vegades, ens envolta com un desert metafòric, però no per això menys real. Un text molt evocador. Felicitats!
ResponEliminaAbraçades.
Tampoc hi he estat mai en un desert físic, però sí que alguna vegada en un metafòric i crec que les sensacions s'assemblen força.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Mac.
En un desert jo només podria viure de nit... i no sé si molt temps.
ResponEliminaPetons.
Jo crec que ni de nit ni de dia, no sé com ho faria si hi anés de viatge, tot i que ha de ser al·lucinant.
EliminaPetonets, Xavi.
Una foto contrastada que impone mucho respeto al verla.
ResponEliminaAbrazo
Casi con verla se te seca la garganta, ¿no?
EliminaAferradetes, Luis.
Caram, Paula, sembla que tú sí que has estat en un desert, de la manera en què ho expliques. I ho comentes de tal manera que un es fa ben bé a la idea de què se sent caminant per un desert que no et porta enlloc i a on et sents perdut. M'ha agradat molt la prosa que has utilitzar per descriure totes les sensacions de qui es troba en mig del (aparentment) no rés.
ResponEliminaJo només he tingut una lleugeríssima sensació d'estar enmig d'un desert quan vaig estar en una platja de Las Palmas de Gran Canaria, caminant cap el mar, que no es veia, a través d'unes dunes que mai s'acabaven. Res a veure, és clar, amb un desert de debó, he, he.
Aferradetes.
El meu desert és més metafòric que físic. La imatge pertany a terres andaluses, d'un dia del mes de juliol de fa anys. Però no cal estar en un desert per tenir aquestes sensacions...
EliminaAferradetes, Josep Mª.
Intensa i exquisida prosa poètica.
ResponEliminaMagnífica fotografia.
Aferradetes, Paula!!
Moltes gràcies per les teves paraules!
EliminaAferradetes, Joan!!
Una prosa preciosa per descriure un paisatge duríssim.
ResponEliminaÉs molt dur, tant per aquests paisatge com pel cognitiu.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Xavier.
El desierto es imponente. Magnífica publicación.
ResponEliminaUn gran abrazo!
¡Muchísimas gracias, Sara!
EliminaAferradetes.
En un desert, no pots viure, et dones compte del poc preparats que estem, per poguer-hi estar.
ResponEliminaPetonets, Paula!
M'has animat a escriure sobre un record del desert d'Atacama a Xile. ;)
EliminaMolt cert, cadascú s'habitua allà on viu.
EliminaPetonets, Alfred!
Doncs sí què hi has estat, serà interessant llegir les teves sensacions. ;-)
EliminaExcel·lent contrast i ombres d'aquest desert. Jo sí que he estat un parell de cops en un desert... però sortosament per poc temps, no seria capaç de viure-hi ni d'estar-m'hi massa temps.
ResponEliminaAferradetes Paula
Moltes gràcies!
EliminaLa foto és d'un estiu a terres andaluses.
A mi m'agradaria experimentar-ho, però crec que es quedarà en un somni. ;-)
Aferradetes, Josep.
Me encantó del todo. Y sí, hay quien vive ahí.
ResponEliminaBesos.
¡Muchas gracias!
EliminaSí, hay gente que vive ahí, aunque creo que ya están acostumbrados.
Besos
Amiga, creo que tu relato apunta más bien a que los desiertos suelen ser más de uno mismo que geográficos. Eso si: en tu relato hay riqueza sensorial que nos lleva, bueno, a mi me lleva a una fascinación y a una inquietud por el entorno.
ResponEliminaSiempre hay tensión entre un vacío y una presencia.
Abrazos.
Hablando de vacíos, nunca lo he sentido tan fuerte como en una resonancia magnética que me hicieron hace unos años. Esos minutos (o segundos) donde se paraban los ruidos y no se escuchaba absolutamente nada, fueron terribles para mí.
EliminaRealmente el desierto que he descrito hoy es más personal que un lugar físico...
Aferradetes, Valdo.
No; no hi he estat mai.
ResponEliminaDavant la teva descripció, que no s'allunya d'allò que esperaria, no vénen gaires ganes de trobar-s'hi.
podi-.
Espero que no t'hi trobis mai, ni al real ni al personal.
EliminaAferradetes, Carles.
La foto: Gairebé com un escenari per a "Esperant Godot" de Beckett.
ResponEliminaEl text: Genial.
Besos, Paula.
Sí, podría ser ben bé. ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Petonets, Sean.
La primera cosa que em surt és dir que no, que no hi he estat mai. És una veritat a mitges, perquè l'he vist en directe, però des d'un autocar. Una curta parada per a poder tocar la sorra i res més. Però segurament és la millor manera de veure'l. Aquella immensitat àrida i lluminosa fa feredat.
ResponEliminaN'has escrit un text preciós que sap evocar les sensacions en el lector.
Aferradetes, preciosa!
Doncs sí que hi has estat, no com jo que ni tan sols l'he vist en autocar i molt menys en directe. Tot i així entenc molt bé aquesta feredat de la que parles.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, bonica!
La sorra seca,
ResponEliminapedra feta a miques
treball de molt temps.
Moltes gràcies pel teu haiku!
EliminaAferradetes.
The desert seems to strip away every distraction until all that remains is silence, vastness, and the humbling awareness of our small place within an ancient and indifferent landscape.
ResponEliminaEns quedem totalment nus i minúsculs davant de tanta immensitat.
EliminaSalutacions, James.
Se puede sentir la aridez del desierto, el frío en sus noches y el espejismo de sus días envolviendo ese silencio que en ocasiones el viento rompe.
ResponEliminaMe gustó mucho.
Un abrazo
Fins i tot de vegades sense ser-hi...
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Núria.
Doncs sembla ben bé que hi hagis estat.
ResponEliminaEl més semblant va ser en aquesta foto, feta per terres andaluses ja fa uns anys. Tot i que hi ha altres maneres de sentir el que he descrit.
EliminaAferradetes, nina.
La sensació final d'estar “perdut i trobat alhora” resumeix molt bé el significat del relat. El desert desorienta perquè elimina les certeses, però per això també permet descobrir aspectes profunds d'un mateix. També podem estar envoltats de gent i sentir-nos com a mitjà d'un desert... emocional.🤔🤗😘
ResponEliminaEntens molt bé els meus relats, sempre hi ha alguna cosa de mi mateixa. I tens raó, pots estar envoltada de molta gent i tenir aquesta sensació...
EliminaSomio en anar-hi, perquè penso que ha de ser una vivència extraordinari, sobretot en l'aspecte personal. ;-)
Aferradetes, Alfons! 😘🤗