A una ciutat de carrers empedrats i arquitectura daurada, un grup de turistes recorria el casc històric sota un cel tempestuós. Havien recorregut museus i carrers durant hores i es trobaven visiblement cansats. S'estimaven més no semblar ovelles seguint el ramat més que viatgers curiosos, així que cercaren un banc on asseure's, sense caure a la categoria dels comuns visitants esgotats. Al seu voltant, botigues amb imatges i flors decoraven les vitrines, oferint un refugi visual que contrastava amb el gris del dia. Símbols antics de sants, llegendes dels quals eren mites coneguts per pocs.
En silenci cadascú s'acomodà al banc, alleugerint la cara marcada per l'esforç. En aquest petit descans entengueren que no sempre cal estar en moviment, que simplement observant i descansant formava part essencial del viatge. Per un moment, deixant de banda l'esgotament, gaudiren d'un ambient únic. Sense pressa i sense ganes de córrer, simplement estant-hi, sentint-se part d'aquella ciutat.
* Proposta a River
El recorregut a peu, per una ciutat inmortal, pot ser cansat però molt enriquidor.
ResponEliminaPetonets, Paula!
Per això sempre que he viatjat, he deixat coses (com en una mena d'excusa) per veure en una propera visita. ;-)
EliminaPetonets, Alfred!
Quan visitem un lloc nou, on segurament no tornarem, ens agafa l’afany de voler veure-ho tot... i acabem no veient res de debò. La decisió dels teus protagonistes és molt encertada; n’hauríem de prendre exemple. I no només en els viatges, a la vida en general també va molt bé aturar-nos, encara que sigui de tant en tant, per poder gaudir-la.
ResponEliminaAbraçades!
O s'ha de fer un viatge dels dies suficientes per veure-ho "tot" o cal agafar-s'ho en calma i deixar part per un altre viatge. I si no el pots fer, tampoc passa res, sempre tindrem la il·lusió de tornar-hi. Com exemple et puc posar aquest que veus, no ho vaig poder veure tot, però de tot el que vaig veure me'n vaig enamorar.
EliminaAferradetes, Mac!
Me gusta mucho el procesado que le has dado a esta foto. Todo queda a medias mostrado, sin contrastes elevados, pero con una limpieza y un gusta exquisito.
ResponEliminaAbrazo
¡Muchas gracias por tus palabras!
EliminaAferradetes, Luis.
Muiro linda tua participação e percorrer cidades assim, dando-se o tempo de sentar, apreciar, só faz bem ! ADOREI!
ResponEliminabeijos, lindo fim de semana! chica
Si vols gaudir de debó, no cal anar de pressa. ;-)
EliminaBon vespre, chica.
Petonets.
Nos ha hecho viajar con tus hermosas letras. Me ha encantado. Un abrazo
ResponEliminaGràcies a tu per les teves!
EliminaAferradetes, Núria.
Y no veas lo a gusto que se esta ahí sentado mirando.
ResponEliminaBesos,
Es cierto, podrías pasarte horas sin moverte.
EliminaBesos
M'encanten les escales d'aquesta catedral, la fan molt més majestuosa.
ResponEliminaBen treballada la foto!
Aferradetes Paula
Tota la plaça ho és, la veritat és que hi ha un munt de detalls per mirar bocabadada.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Josep.
Es cansado pero merece la pena recorrer el casco histórico de las ciudades .
ResponEliminaTe invito a recorrer Segovia, es una ciudad preciosa.
Un beso y buen fin de semana, sa lluna
Una vez estuve en Ávila, casi de paso, porque fue un descanso de quien conducía el autocar que nos llevaría a Salamanca. Queda pendiente ese viaje. ;-)
EliminaBesos, Marisa.
M’ha agradat molt aquesta manera d’entendre el viatge, Paula. A vegades els llocs també es descobreixen quan un s’atura, observa i simplement es deixa portar pel ritme de l’ambient. Molt bonic aquest contrast entre el cansament i la calma del moment. Aferradetes :)
ResponEliminaDes de sempre m'ha agradat viatjar així, no m'agraden les presses, m'estimo més veure més poc i viure-ho que veure-ho tot i no viure res.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Gumer.
Va ser deixar el cotxe a un aparcament proper de la Catedral i tot just baixar la mare i seure a la cadira de rodes vam tornar el cotxe. L'empedrat no incloia un tram inclusiu.
ResponEliminaT'entenc!. Aquest és el problema de moltes ciutats, no poder anar-hi tothom.
EliminaAferradetes, Carles.
En sitios maravillosos como este, Paula, suelo tomarme un tiempo para "observar" a sus antiguos moradores además de la hermosa arquitectura. La imagen es magnifica. Un abrazo
ResponEliminaAsí me gusta viajar a mí, siendo caminante y no turista.
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Gil.
Sometimes slowing down is the hardest thing to do, but the most important.
ResponEliminaRealment jo crec que és així, que val la pena anar sense pressa.
EliminaPetonets, Mimi.
Quina mandra em fa ara tot això!
ResponEliminaCarrers empedrats, cues, calor, aglomeracions, globalització, mateixes franquícies....
Hauria de viatjar a principis del segle passat i en catifa voladora.
Petons.
Des de fa dos dies la meva idea boja torna a funcionar... no entenc res.
Cues i més cues, inseguretat, preus escandalosos i tret dels nuclis històrics, sembla que et passegis per la teva ciutat. No és necessari tornar a principis del segle passat, em conformaria que tot estigués com els anys 80 o 90.
EliminaPetonets, Xavi.
PS: Jo vaig canviar la ubicació abans de publicar i va sortir tot-d'una.🤷♀️
M'agrada molt visitar ciutats i pobles amb encant i sempre intento trobar un moment de pau i tranquiltat per seure, o jeure si sóc al camp. És el millor momemt per a gaudir del paisatge, ja sigui urbà o rural. Així doncs, llegint el teu relat m'he vist emmirallat.
ResponEliminaAferradestes.
Ja fa temps que no surto de viatge, però tots ells sempre han estat molt tranquils. L'únic que em posa de mal humor en sortir de l'illa, és el temps que perds quan has d'agafar un avió.
EliminaAferradetes, Josep Mª.
M'encanta aquesta forma de viatjar i intento que sigui així cada cop que vaig a un lloc: passejar observant l'entorn, trobar un racó que m'agradi on seure per descansar tranquil·lament. I no passa res si no es visita absolutament tot. Avui en dia molta gent camina i camina per ciutats i pobles però en realitat no veu res, a més que n'hi ha molts que estan més pendents de fer fotos per les xarxes socials per guanyar "likes" que res més...
ResponEliminaPrecisament fa pocs dies vaig escriure un text sobre Girona, on he anat uns quants cops en els últims mesos, i sempre que hi torno descobreixo algun racó amb el que no m'hi havia fixat. Quan acabi la setmana de la natura el publicaré ;-)
Aferradetes, preciosa.
Per aquestes persones sembla que s'ha d'acabar el món, no has d'anar de viatge per tornar més cansat. ;-)
EliminaLa darrera vegada que vaig anar-hi i vaig fer aquestes fotos, va ser al 2017. No crec que hagi tornat a sortir de l'illa de llavors ençà...
Aferradetes, nina.
Magnífica fotografia des de dalt de la catedral de Girona, la perspectiva és esplèndida.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!!
Moltíssimes gràcies, Joan!
EliminaAferradetes.
Sin prisas es saber disfrutar los viajes. Pasear los lugares y observar los muchos detalles que nos ofrecen.
ResponEliminaCasi bien, pero falta un poquito. Gracias.
Buen domingo Paula.
Un abrazo.
Pasear y vivirlos, sus gentes, su gastronomía, su cultura...
EliminaEn nada ya estarás al 100%, un poquito más de paciencia. ;-)
Aferradetes, Laura.
Apagar el motor al punt més alt d'Irlanda amb una boira espessa, baixar la finestra lateral i sentir un xai cridant a la seva mare: això és la vida!
ResponEliminaPetonets, Paula.
Sí, no en tinc cap dubte.
EliminaTot i que a mi no m'hi portaries, més que res perquè tinc vertigen. ;-)
Petonets, Sean.
This experience in the MacGillycuddie's Reeks is unforgettable for me. You would have enjoyed it too, by my side. ;-)
EliminaPetonets, Paula.
Si, no ho poso gens en dubte!
EliminaPerò ja et dic que hauries de fer màgia per treure'm el meu vertigen que tinc. ;-)
Més petonets, Sean.
Amb aquest relat ens recordes que el descans també forma part del viatge. Deixar-se amarar per la història d'un lloc en silenci és un autèntic luxe. Girona, la meva Girona. Sempre que puc m'escapo a passejar i a fer una xocolata amb melindros a la plaça del vi. Es una terapia brutal! Però avui es un dia tris futbolisticamen parlant, ahir el Girona FC va baixar a segona divisió. Un cop molt dur per la ciutat.
ResponEliminaAferradetes, Paula.
Viatjar així és un plaer i també pot ser una teràpia.
EliminaEm sap greu per tots els gironins, però a mi no em diu res el futbol.
Aferradetes, Jordi.
A mi pràcticament no m'agrada de viatjar. Només passes gana, son i nervis.I es gaudeix més preparant i recordant un viatge que no fent-lo.
ResponEliminaNo cal passar gana, son i nervis si no t'ho prens malament. També depèn de quants dies surtis i què vols veure en aquests dies...
EliminaAferradetes, Helena.
Quin post més bonic! La fotografia preciosa i el text també. Per descomptat que aquest model de viatge que ens expliques amb temps no només per al descans, sinó també per a contemplar, en el sentit més estricte, és l'única mena de viatge que m'agrada, amb temps i calma. Més val veure bé tres coses, que no pas una dotzena amb presses.
ResponEliminaMolt bona participació, Paula!
Aferradetes, preciosa.
Moltes gràcies, Carme!
EliminaÉs que si ho vols veure tot, no vius res o això em sembla a mi.
Fa temps que no viatjo, però ara crec que cercaría llocs on no hi hagués massa gent...
Aferradetes, nina!
Sometimes the deepest way to experience a city is not by chasing its landmarks, but by sitting quietly beneath its storm-darkened sky and allowing yourself, for a fleeting moment, to belong to its rhythm.
ResponEliminaHo has dit molt bé, s'ha de "viure" el ritme de les ciutats que visites, per conèixer més d'elles.
EliminaSalutacions, James.
Podem arribar a conèixer millor un lloc quan deixem de recórrer-lo i simplement hi som, quan l'observació tranquil·la ens permet establir una connexió més íntima amb el lloc i, sobretot, amb nosaltres mateixos. Molt bon enquadrament, Paula!!👏🤗😘
ResponEliminaEstic totalment d'acord amb tu, si no ho sents i ho vius, és millor no viatjar.
EliminaMoltes gràcies, Alfons! 😉😘🤗