FOC

Un foc escalfa

dins la foscor de la nit,

és a les mirades, als gestos, 

a la passió que es mou per dins.

Mentre, la llenya crema

sense destorbar la nit.

[Gener ~ 2024]

VEUS

Enfarfegada la anèmica llibreria dins d'aquesta atmosfera malaltissa, em perdo entre els llibres gairebé tots usats, les postals, les cares i els records... M'acaronen les veus d'en Pere Caldes, de na Carme Riera... com tantes i tantes altres que s'han enganxat a mi com un nadó al mugró de la mare. I, de tant en tant, descobreixo una foto oblidada entre les planes d'un llibre que em porta a temps enrere... a la veu de l'àvia Paula... al so del balancí de fusta... a les converses amb la meva primera pepa... Brota un somriure plàcid, innocent i la humitat de les parets es fon, deixant esclatar la llum pel finestral.

[Gener ~ 2024]

MÀGiCA NiT

En girar la cantonada vaig veure uns nens que botaven per atrapar uns globus de colors. Al demanar-lis què feien, em van explicar que un patge portava lligats els globus i quan se'ls anava a donar, van sortir volant cap a munt. Però les seves carones estaven ben contentes, perquè els hi havia dit que, com més globus s'enlairessin, més regals arribarien als nens del món. 

Els seus ulls brillaven d'il·lusió i em recordaren una altra nit màgica a la casa dels meus pares, quan era molt i molt petitona. La meva germana i jo dormíem a la mateixa habitació, ella era set anys més gran i em deia que em dormís aviat i que no em mogués en tota la nit. Hi havia una finestra i m'havia col·locat mirant cap a ella, ja que a l'altra banda de la habitació hi havia una porta i ben a prop de la porta era on hi deixaven els regals. No vaig pegar ull en tota la nit, un niu de nervis a l'estómac i les hores que semblaven no passar mai. El pare ens havia dit que deixaria tres ensaïmades per als Reis amb una bona tassa de xocolata i un bon grapat de garrofes pels camells... Al matí, quan picaren a la porta, li vaig demanar a la meva germana si ja em podia moure i en dir-me que sí, el cor es disparà a mil. Sempre hi havia cinc paquetets amb els nostres noms escrits, dos pels pares i un per cadascun de nosaltres. El de la mare, unes mitges; el del pare, uns mocadors de cotó; a nosaltres una joguina i una bosseta de paper transparent, tancada amb un llaçada on s'hi podien veure unes monedes de xocolata; entre tots els paquets també hi havia un saquet de carbó, que ens feia recordar alguna malifeta que haguéssim pogut fer... i jo era molt i molt feliç, com els nens que em vaig trobar en girar la cantonada.

LA VELLESA

Havia sortit de casa després de mesos de no trepitjar el carrer, fresquejava i feia una mica de vent i s'aturà al banc de la plaça.  Li passaren un grup de noies per davant, aixecà el cap per saludar-les, però no li feren ni cas. Quin temps aquells en que les persones eren persones...!. Esbufegava, havia sortit molt de pressa sense recordar que ho havia de fer a poc a poc. El sol l'escalfava i es tragué l'abric, no sabia que era estar malalt fins que les cames li deixaren de respondre. Un cop d'ull al mòbil, cap missatge... tot era vell i mal de coure, com ell mateix.