Asseguda al banc, observava l'horitzó mentre els pensaments divagaven sobre els homes que entraren i sortiren de la seva vida, com si fossin peces d'un trencaclosques inacabat... Cadascú havia deixat una marca, però també una càrrega. Reflexionà sobre com -en un enfocament teòric- havia idealitzat el que significava estimar i ser estimada. No obstant, a la pràctica, aquesta recerca només havia entorpit la seva pròpia vida. Se n'adonà que la seva consciència havia estat en mode pilot automàtic, permetent que els altres decidissin per ella. Era excel·lent la idea de compartir la vida, però igualment valuós era el desig de millorar-la sense dependre de cap altre. Al final decidí que no necessitava entrar en relacions tòxiques. Així que aquí estava, abraçant la seva solitud i deixant enrere aquests prínceps de paper que no van saber mai com ser autèntics. Li va prendre un temps adonar-se que tot allò que decidia no canviar, en realitat ho estava escollint. A partir d'ara triaria la seva pròpia llibertat.
[Joc a ca la Mimi]
Las relaciones tóxicas no conducen a nada más que a sufrir. Por eso mismo, es mejor estar libre como el viento, sin ataduras. Es bueno reflexionar de vez en cuando para darte cuenta de los errores que se cometen a lo largo de la vida.
ResponEliminaMuy buena publicación, imagen y relato, nos hace reflexionar.
Que pases un feliz domingo, querida sa lluna.
Un abrazo.
Le llevó mucho tiempo comprender que las libertad es lo que más la haría sentir bien.
ResponEliminaEnvié antes mi comentario sin querer :(
ResponEliminaAlcanzó la verdadera plenitud, después de varias experiencias tal vez muy dolorosas, pero al fin lo logro.
Un fuerte abrazo.
Un relato bellísimo. La elección de estar sola a veces compensa, sobretodo ante esos que se declaran príncipes sin saber serlo. Un abrazo
ResponElimina