31 d’agost 2025

PRíNCEPS DE PAPER


Asseguda al banc, observava l'horitzó mentre els pensaments divagaven sobre els homes que entraren i sortiren de la seva vida, com si fossin peces d'un trencaclosques inacabat... Cadascú havia deixat una marca, però també una càrrega. Reflexionà sobre com -en un enfocament teòric- havia idealitzat el que significava estimar i ser estimada. No obstant, a la pràctica, aquesta recerca només havia entorpit la seva pròpia vida. Se n'adonà que la seva consciència  havia estat en mode pilot automàtic, permetent que els altres decidissin per ella. Era excel·lent  la idea de compartir la vida, però igualment valuós era el desig de millorar-la sense dependre de cap altre. Al final decidí que no necessitava entrar en relacions tòxiques. Així que aquí estava, abraçant la seva solitud i deixant enrere aquests prínceps de paper que no van saber mai com ser autèntics. Li va prendre un temps adonar-se que tot allò que decidia no canviar, en realitat ho estava escollint.  A partir d'ara triaria la seva pròpia llibertat.

[Joc a ca la Mimi]

40 comentaris :

  1. Las relaciones tóxicas no conducen a nada más que a sufrir. Por eso mismo, es mejor estar libre como el viento, sin ataduras. Es bueno reflexionar de vez en cuando para darte cuenta de los errores que se cometen a lo largo de la vida.

    Muy buena publicación, imagen y relato, nos hace reflexionar.

    Que pases un feliz domingo, querida sa lluna.

    Un abrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dicen que el amor es ciego, pero eso no debería significar que permitas que decidan por ti nunca, porque una vez que lo dejes pasar...
      ¡Muchas gracias!
      Un abrazo y muy feliz noche, María.

      Elimina
  2. Le llevó mucho tiempo comprender que las libertad es lo que más la haría sentir bien.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Más bien que todo lo que no decidía cambiar, en realidad era lo que elegía.

      Elimina
  3. Envié antes mi comentario sin querer :(
    Alcanzó la verdadera plenitud, después de varias experiencias tal vez muy dolorosas, pero al fin lo logro.
    Un fuerte abrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Y estás aquí de nuevo, cosa que celebro. ;-)
      Las experiencias nos sirven para aprender siempre y más si son dolorosas.
      Besos dulces, Sara.

      Elimina
  4. Un relato bellísimo. La elección de estar sola a veces compensa, sobretodo ante esos que se declaran príncipes sin saber serlo. Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡Muchas gracias!
      Personalmente prefiero estar sola, antes de que alguien dirija mi camino.
      Aferradetes, Núria.

      PD: Como has podido ver, he dejado de seguirte, para seguirte otra vez. Aquí está todo bien, creo que tendrías que revisar tu configuración, porque no entiendo como no me salen las actualizaciones de tu blog.

      Elimina
    2. Mi querida Su Luna, a veces el problema es la conexión, yo te sigo desde el primer día, puedes mirarlo si quieres, a mí si me salen tus entradas en lista de lectura, a lo mejor el problema es que cuando tenemos muchos seguidores hay que bajar más porque son más las actualizaciones. Ya me dirás la próxima vez. Un abrazo grande

      Elimina
    3. La última entrada que me sale tuya es de hace siete meses, titulada "Juego de letras". A partir de entonces, silencio. No sé que puede pasar, imagino un fallo del Sr. Blogger...
      Si sigue así, sólo puedo pedirte disculpas si no te comento en alguna ocasión.
      Un fuerte abrazo.

      Elimina
  5. Anònim31.8.25

    Sa Lluneta, un relato, intenso y diseccionable, el hecho de tratar las relaciones humanas, a la par de ofrecer intensidad, también lo dota de relatividad.
    Si bien es cierto que todo aquello que nos llega, nos transforma, nos aporta lecciones que indudablemente necesitamos, aprender y evolucionar, ya sea por impregnación o por convencimientos, y por supuesto amplía nuestra capacidad de juicio.

    También es muy cierto que es diferente, muy diferente es el uso que hagamos de ello, y de ese uso dependerá nuestra experiencia, y nuestra opinión, y por supuesto decisiones posteriores.

    Y justo ahí, nace la libertad de tomar tus propias decisiones, compartir la vida, o crecer en lo que hoy en día se ha dado en llamar "Sologamia".

    Sa Lluneta, llegados a este punto, me recuerda el poema de D. Antonio Machado, del cual os pongo un fragmento.

    "Caminante, son tus huellas
    el camino y nada más;
    Caminante, no hay camino,
    se hace camino al andar.
    Al andar se hace el camino,
    y al volver la vista atrás
    se ve la senda que nunca
    se ha de volver a pisar.
    Caminante no hay camino
    sino estelas en la mar".

    Sa LLuneta:
    en tu relato nos has recordado, como en el poema, que no hay ruta, sino aquella que hagamos con nuestras reflexiones, y decisiones, sí, estas se convierten en actos, y estos actos son el andar que hace camino, y la estela en el mar, el recuerdo de todo, la dimensión de nuestra libertad.

    Sa LLuneta, gracias por este bellísimo relato, que nos lleva a reflexionar y hacer ejercicio de introspección

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estimat amic, abans vull agraïr-te que ens recordis el poema de n'Antonio Machado. Amb un parell de versos ens ho deixa tot ben clar. El camí ho anem fent, caminant. A força d'errades, unes més grans que altres (decisions preses), que ens van ensenyant on no volem tornar.
      Les dues opcions són vàlides, compartir vida o viure sol, sempre que prengui la decisió un mateix, en llibertat. I això només és una opinió, la meva. ;-)
      Petonets amb pessics, Jota.

      Elimina
  6. M'agrada molt el teu relat, i jo també en destacaria, la frase que has posat en cursiva. És genial i és així mateix. Ens costa reconèixer que triem, de vegades, vaja, que allò que no canviem, és que ho estem triant. Molt bo , tot. M'encanta la teva reflexió.

    Aferradetes, preciosa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies!
      La frase venia amb el joc, després de reflexionar-la, la vaig trobar tan encertada, com quan alguna cosa et sorprèn molt gratament.
      Aferradetes, nina!

      Elimina
  7. A vegades idealitzem als altres, fent-nos-en una idea completament errònia, i sense ser-ne conscients, deixem que decideixin per nosaltres. Quan ens aturem a reflexionar-hi, ens adonem que és ben certa aquella frase de: més val estar sol que mal acompanyat.
    Una imatge de postal, amb unes vistes que conviden a la introspecció, com molt bé ha fet la protagonista de la història. I un cop més te n'has sortit molt bé de posar-hi totes les paraules i la frase del repte. Enhorabona!

    Aferradetes, preciosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això de somiar truites ens porta a equivocacions que de vegades són difícils de mastegar i més de pair. Sempre hi ha temps per reflexionar i encara més quan veus que es repeteixen els mateixos patrons, una vegada i un altra més...
      Moltes gràcies!
      Aferradetes, bonica.

      Elimina
  8. Buena elección. La libertad es el tesoro mayor que pueda gener una persona.
    Un abrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La elección es muy personal e intransferible. ;-)
      Aferradetes, Antonia.

      Elimina
  9. Al llibre "L'art d'Estimar" l'Erich Fromm explica molt bé la farsa de l'amor en la societat capitalista.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No l'he llegit, però crec que farsa en l'amor, n'hi ha per tot arreu. ;-)
      Bon vespre, Xavi.

      Elimina
    2. Te'l recomano. Entens molt bé perquè l'amor (el de veritat) no és compatible amb la societat capitalista.

      Elimina
    3. Prenc bona nota i miraré de trobar-lo.
      Moltes gràcies, Xavi!

      Elimina
  10. Very nicely done! If we could remove the toxic relationships and only keep the good, what a wonderful world it would be.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies!
      És veritat, hi ha tantes coses que si poguéssim eliminaríem...
      Petonets, Mimi!

      Elimina
  11. Important decisió, no sempre presa al moment oportú.
    Petonets sa lluna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sol passar més això que dius que al contrari. ;-)
      Petonets, Alfred.

      Elimina
  12. Impresionante fotografía Paula. Ese primer plano con esa mujer que parece extasiada con el paisaje y ese fondo neblinoso crean una atmósfera muy íntima y personal y transmite muy bien una historia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Esa era la intención, ella y su mundo de reflexión.
      ¡Muchas gracias, Luis!

      Elimina
  13. A powerful moment of clarity choosing freedom and self-respect over illusion is the beginning of true love for oneself

    ResponElimina
    Respostes
    1. De vegades una es perd donant i fent pels altres... quan l'amor ha de començar per una mateixa...
      Salutacions, James.

      Elimina
  14. Una bona decisió aquesta de triar la pròpia llibertat, quan deixes aquesta elecció en mans dels altres la cosa no acostuma a funcionar mai.

    Abraçades!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Deixar que algú triï com has de fer les coses, on anar, com estimar... és estar morta en vida...
      Aferradetes, Mac.

      Elimina
  15. Ay, que mala suerte la de ella... La imagen, por cierto, es preciosa... Ojala la vida, en soledad o no, la sonría...
    Un abrazo, amiga

    ResponElimina
    Respostes
    1. La vida que elija ella, sola o acompañada. ;-)
      ¡Muchas gracias!
      Aferradetes, amic.

      Elimina
  16. Exquisit relat!!!!
    Aferradetes, Paula!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies, Joan!
      Aferradetes!!

      Elimina
  17. Aaaah, això ja m'agrada més, sa lluna! "Es va adonar que la seva consciència havia estat en mode pilot automàtic" és una frase que no té pèrdua i que s'hauria de poder dir de tothom. Malauradament a aquestes reflexions hi ha persones que no hi arriben mai i es queden amb aquell enfocament teòric que dius, sense plantejar-se res més.
    I quin munt de comentaris que tens... Fas enveja... sana. Si és que aquesta classe d'enveja existeix.
    Aferradetes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les reflexions, siguin poques o moltes, haurien d'estar sempre presents a les nostres vides.
      L'enveja diuen que només és una, tot i que jo em fa molta enveja com escrius tu... i no crec que no sigui sana... ;-)
      Aferradetes, Tresa!

      Elimina
  18. Tremendo relato, algo que muchas personas viven a diario, quieren dejar ir pero sienten que se dejaran ir ellas misma a una perdición profunda sin ese "amor"..

    Blog de Bea- recomendaciones, animes, juegos & más!.

    ResponElimina
  19. Millor sola que mal acompanyada.

    Petons.

    ResponElimina

Benvinguts al racó!