EL CASTELL ENCANTAT

                           
                            -Pare digues-me que has vist en aquest darrer viatge.

                            -Anna, no molestis al teu pare que ha arribat cansat.

                            -Va, mare, només una miqueta!

I el pare em fa l'ullet i colpeja el genoll perquè em segui al damunt. Jo prenc vol cap a ell, abans que la mare digui que me'n vagi a dormir.

-Només una miqueta nina, que la teva mare té raó, he arribat molt cansat.
-Si, si, papa!
-Després de molts dies de camí, arribàrem a un castell.

 Era de nit i els  cavalls estaven cansats.

Els meus ulls s'obrien cada vegada més. Ell feia pauses, mentre em mirava de cua d´ull.

-Era una nit de lluna plena i desconeixíem qui vivia al castell i tampoc sabiem si ens deixarien passar la nit allà. Els cavalls necessitaven aigua, nosaltres menjar i un lloc on dormir.
-I no tenies por?
-Pssssss ... escolta!. Ens vam apropar i vam veure que la porta estava oberta.

Vam cridar, però ningú va contestar. Trobarem aigua pels cavalls i els vam deixar lligats a prop de la porta principal...

La mare es va apropar...

-Anna, a dormir!

-No mama, ara no.

-Si, és fa tard i el pare está cansat.

-Si us plau pare, encara no has acabat la història...

-Va Anna, demà més.

-Segur pare?

- Si  petita, va un besset de bona nit.

-Bona nit papa!  bona nit mama!

Anava de mala gana cap el llit,  però el pare ha dit que demà més.

-Miquel no sé quantes vegades he de dir que amb aquestes històries tan sols omples de fantasies a sa nina.

-Què vols que li digui, que son pare surt de viatge a vendre sabates? Deixa-la que somiï, encara és petita.

-No sé si amb tot això li fas més mal que bé...

-Tranquil.la  Maria. I ara, ens anem a jeure que demà ja es aqui!