FANTASMES del PASSAT - ALZHEIMER -

Era dissabte, no m'anava bé anar-hi, però sabia que si hi anava el diumenge no li trobaria. Gairebé sempre el recollien per anar a dinar a casa de la meva germana gran. Així només podia veure a la meva mare, i em quedava sense veure al meu pare. Per això estava ja decidit i vaig sortir d'hora per agafar el tren. Quan vaig arribar estava endormiscat, assegut en una butaca a la sala comunitària, amb els braços plegats. Li vaig donar un petó al front i va obrir els ulls, em va somriure i m'agafà la mà. Em vaig seure al seu costat, acariciant-li la mà,  i li vaig demanar com estava.
Va començar a explicar-me que per la nit el portaven darrera la porta, l'assenyalava amb la mà, era la porta de l'entrada.
-Ens porten a un lloc pitjor que aquest. Allà no ens atenen.
Jo no entenia res del que deia i vaig intentar esbrinar de què m'estava parlant.  Però ell seguia assenyalant la porta...
-No sé com arribo allà, no sé si en cotxe ... no recordo, només que sóc aquí i de sobte estic allà. -Pare de quin lloc em parles? Quan vénen a buscar-te els diumenges?
-No, no ho sé. Però després de sopar anem a dormir allà.
Vaig intentar tranquil · litzar-lo, encara que era jo que necessitava tranquil · litzar-me, i li vaig preguntar per la mare. Em va dir que estava,  a dalt, a la seva habitació i que estava dormint. Li vaig proposar que pugéssim junts. Vaig agafar el seu bastó i l'hi vaig deixar a la seva mà, mentre el sostenia per l'altre braç. Pujàrem.

A la pujada em va comentar que hi havia un noi nou, que no li agradava molt perquè venia d'un altre lloc on l'havien fet fora. Que havia noies que es portaven molt bé, però d'altres no, i que si no fos per la meva mare, ell se n'aniria. Quan vam arribar a l'habitació, tot van ser carícies cap a la meva mare. Primer les seves, després les meves. Em va comentar que creia que era diumenge i li estranyava que no l´haguessin anat a cercar. Li vaig dir que només era dissabte i que jo hi havia anat per tal de poder veure'l.

Després d'una bona estona d'acariciar els cabells de la meva mare, d'explicar-li els meus secrets sense paraules, vaig agafar el braç del meu pare i vam baixar.
Li vaig portar a la seva butaca i donant-li una forta aferrada,  li vaig dir que no es peocupara, que el diumenge l´anirien a buscar per anar a dinar.

Quan vaig sortir d'allà, tot em va caure al damunt. No podia creure que pogués començar el malson de nou i vaig plorar sense consol. Després de deu anys de patiment mutu, d'intentar assimilar el deteriorament de la meva mare, d'aguantar llàgrimes, d'inventar monòlegs ... quan creia que tot estava ja superat, l'ombra del passat tornava ara en el meu pare.

No sé si podré passar per el mateix una altra vegada, pensava haver après molt durant aquests anys,

però ara ja no n´estic segura.