Un poema colpidor, punyent... paraules que se't claven ben endins. Aferradetes plenes de bons desitjos per al 2022, nina. I sobretot, que tinguem molta salut.
Els filferros, be podrien ser l'essència ... que no es perd , malgrat les batalles que suporten. Ànim i que tinguis un bon any !!. Salut i abraçades ;)
Un poema molt profund, per reflexionar...I la foto és ben original i s'adiu amb el poema... Encara no tinc l'ordinador arreglat i això que havia preparat dos posts pera les Festes!!! Que tinguis un any ben feliç, Lluneta.
No vas mal, pero realmente están hablando (o lo que sea) en grupitos... eso que ya estaban hechas las estatuas antes de la pandemia. Los abrazos te los doy yo.😉
Només queden filferros com a ombres estàtiques en el temps, com aus nues de joventut, com l'espai sense definir que recorre les parets silenciosament.
Menudo poema!!!, pero... pero (Siempre hay peros), dentro de la desolación, aún queda una gran esperanza, en ese verso que dice "com l'espai sense definir que recorre les parets silenciosament", veo un grito, una llamada imperiosa a la reconstrucción, a definir de nuevo ese espacio, a llenar nuevamente de sentido esas paredes silenciosas. Sí, este poema me reafirma en la idea de que los finales son la antesala de nuevos inicios. En todo final debería ser posible dejar de lado la melancolía y metamorfosearla en la ilusión de un nuevo comienzo. Sa Lluneta, de forma maravillosa, haces de tus ideas gérmen para nuestros pensamientos
Podries trobar-hi molts d'emperons i tots tindrien la seva raó de ser. El filferro, per sí mateix, ja és un cant a l'esperança. Com bé saps, és un material que brilla per ser molt flexible (per això es pot adaptar a tot) y per la seva tenacitat (actitud que impulsa als individus a resistir davant les adversitats)... Tot el poema és un crit, és un ja n'hi ha prou!, és un ja no puc més!, és un basta!... I després de la tormenta, ve la calma... encara sempre.
M'agrada veure la teva manera de mirar. Gràcies! Petonets i bon any, estimat amic.🥂
Uf!! El pas del temps és devastador. Suposadament ens fa més savis. Pot ser, encara que només sigui per descobrir que som com els filferros de la teva fotografia, com a ombres, com a aus amb ales de cera sota un cel difús. Tot i això, sempre valdrà la pena intentar-ho, encara que sapiguem que es tracta d'una batalla perduda per endavant, perquè la calor del sol acabarà per fer desaparèixer les nostres ales. Aferradetes i un càlid aleteig d'ales des d'aquí!!
A tots, de la mateixa manera i sort encara als que els fa més savis!. Em sembla molt dolça la teva visió del que som, "aus amb ales de cera sota un cel difús"... sempre val la pena volar, almenys intentar-ho.
El teu càlid aleteig d'ales ha arribat a aquest petit racó. Aferradetes i bon any, Alfons.🥂
·. Un gran poema acompañado con una intensa y hermosa foto. De fondo ese gran tema de Metallica, alguna vez, cuando enlazaba música, lo he puesto en algún post en su versión original, que es más potente.
¡Muchas gracias!. Esta versión la puse porque el nombre del grupo es "filferro", apropiado para el tema, y no la había escuchado hasta ese momento en catalán.
Es poden fer coses molt boniques amb el filferro, però també coses horribles (penso en totes les tanques que intenten impedir que alguns humans puguin escapar o sortir).
Filferros recargolats
ResponEliminacom ànimes abandonades,
esperant el seu temps
per renéixer.
Aferradetes!!!
Bon Any!!!
Així ho espero jo també.
EliminaGràcies per ser-hi!
Aferradetes i bon any, Alfred.🥂
Filferros i tristors...
ResponEliminaEl poema és una passada.
Et felicito.
Petons.
Moltes gràcies per ser-hi!
EliminaBon any!.🥂
Petonets, Xavi.
Un poema d'una profunditat que fa vertigen… una meravella, Paula.
ResponEliminaI la foto il·lustra molt bé, aquest sentiment del temps i l'espai sense definir.
Aferradetes que ens defineixin.
És una foto que vaig fer a unes escultures a Cala Rajada, tenen els seus anys, però les sento molt properes.
EliminaQue la nit sigui màgica i que l'albada ens deixi tota la llum que necessitem.
Aferradetes ben dolces, nina.🥂
Un poema meravellós Paula.
ResponEliminaEls meus millors desitjos per al 2022.
Aferradetes
Moltes gràcies, Josep!
EliminaQue tinguem salut i sort!🥂
Aferradetes.
Maravillosas letras como de costumbre. Y la foto me encanta. Luego la banda sonora le pone la guinda.
ResponEliminaMagnifico.
Besos
Celebro que te guste tanto como a mí.😉
EliminaMuchas gracias, por ser y estar.
Besos.🥂
Buena entrada, tanto la foto como el poema me parecen estupendos y muy bien traída la música.
ResponEliminaFeliz Año!!
¡Muchas gracias!.
EliminaFeliz año, Fernando.
Aferradetes.🥂
Un poema colpidor, punyent... paraules que se't claven ben endins.
ResponEliminaAferradetes plenes de bons desitjos per al 2022, nina. I sobretot, que tinguem molta salut.
Paraules que hi són també, de vegades més endins que fora.
EliminaGràcies per ser-hi!.
Salut per aquest 2022.
Aferradetes, nina.🥂
Cala muy dentro el poema.
ResponEliminaQue el nuevo año nos traiga la luz que nos faltó en el que dejamos Paula.
Feliz Año Nuevo.
Abrazos 🤗
Me agrada saber que os llegó.
EliminaPidamos luz y mucha salud para este año que comienza.
Aferradetes, Laura.🥂
Els filferros, be podrien ser l'essència ... que no es perd , malgrat les batalles que suporten.
ResponEliminaÀnim i que tinguis un bon any !!.
Salut i abraçades ;)
Tens raó, com a filferros són elàstics, tenaços i suporten mil batalles.
EliminaSalut i bon any!.🥂
Aferradetes, Artur.
Un poema molt profund, per reflexionar...I la foto és ben original i s'adiu amb el poema...
ResponEliminaEncara no tinc l'ordinador arreglat i això que havia preparat dos posts pera les Festes!!!
Que tinguis un any ben feliç, Lluneta.
Una terrassa ben curiosa aquesta que m'ha inspirat el poema.
EliminaAbans de les festes també vaig tenir problemes amb l'ordinador, ara sembla que tot va bé... toquem fusta!.😉
Bon any, nina!🥂
Aferradetes.
Una imagen intrigante... Uno quisiera ver en ella a gentes que, al contraluz, se estan abrazando...
ResponEliminaFeliz año nuevo, amiga
No vas mal, pero realmente están hablando (o lo que sea) en grupitos... eso que ya estaban hechas las estatuas antes de la pandemia.
EliminaLos abrazos te los doy yo.😉
Feliz año, amic.🥂
Només queden filferros
ResponEliminacom a ombres estàtiques en el temps,
com aus nues de joventut,
com l'espai sense definir
que recorre les parets silenciosament.
Menudo poema!!!, pero... pero (Siempre hay peros), dentro de la desolación, aún queda una gran esperanza, en ese verso que dice
"com l'espai sense definir
que recorre les parets silenciosament",
veo un grito, una llamada imperiosa a la reconstrucción, a definir de nuevo ese espacio, a llenar nuevamente de sentido esas paredes silenciosas.
Sí, este poema me reafirma en la idea de que los finales son la antesala de nuevos inicios.
En todo final debería ser posible dejar de lado la melancolía y metamorfosearla en la ilusión de un nuevo comienzo.
Sa Lluneta, de forma maravillosa, haces de tus ideas gérmen para nuestros pensamientos
Podries trobar-hi molts d'emperons i tots tindrien la seva raó de ser. El filferro, per sí mateix, ja és un cant a l'esperança. Com bé saps, és un material que brilla per ser molt flexible (per això es pot adaptar a tot) y per la seva tenacitat (actitud que impulsa als individus a resistir davant les adversitats)... Tot el poema és un crit, és un ja n'hi ha prou!, és un ja no puc més!, és un basta!...
EliminaI després de la tormenta, ve la calma... encara sempre.
M'agrada veure la teva manera de mirar. Gràcies!
Petonets i bon any, estimat amic.🥂
Uf!! El pas del temps és devastador. Suposadament ens fa més savis. Pot ser, encara que només sigui per descobrir que som com els filferros de la teva fotografia, com a ombres, com a aus amb ales de cera sota un cel difús. Tot i això, sempre valdrà la pena intentar-ho, encara que sapiguem que es tracta d'una batalla perduda per endavant, perquè la calor del sol acabarà per fer desaparèixer les nostres ales. Aferradetes i un càlid aleteig d'ales des d'aquí!!
ResponEliminaA tots, de la mateixa manera i sort encara als que els fa més savis!.
EliminaEm sembla molt dolça la teva visió del que som, "aus amb ales de cera sota un cel difús"... sempre val la pena volar, almenys intentar-ho.
El teu càlid aleteig d'ales ha arribat a aquest petit racó.
Aferradetes i bon any, Alfons.🥂
·.
Un gran poema acompañado con una intensa y hermosa foto. De fondo ese gran tema de Metallica, alguna vez, cuando enlazaba música, lo he puesto en algún post en su versión original, que es más potente.
Un abrazo
.·
LaMiradaAusente · & · CristalRasgado
¡Muchas gracias!.
EliminaEsta versión la puse porque el nombre del grupo es "filferro", apropiado para el tema, y no la había escuchado hasta ese momento en catalán.
Aferradetes y feliz año, Alfonso.🥂
Com diu la dita; ens agafarem a un filferro.
ResponEliminaRoent si convé.
Així és, fins i tot roent si convé.
EliminaAferradetes i bon any, Xavier.🥂
Es poden fer coses molt boniques amb el filferro, però també coses horribles (penso en totes les tanques que intenten impedir que alguns humans puguin escapar o sortir).
ResponEliminaMolt bon any 2022 sa lluna!!
Molt cert això que dius, les tanques no són la millor manera de fer servir el filferro, ni pels humans ni per cap altre ésser viu.
EliminaAferradetes i bon any, Risto.🥂
Bon any, sa lluna!!! Amb filferros o sense millor!
ResponEliminaBon any, nina!🥂
EliminaAferradetes.
La vida ens penja d'un filferro. Salut!
ResponEliminaCert, més vegades de les que voldríem.
EliminaBenvingut!.
Aferradetes, Funámbulus.