I si em moro avui, a quina terra aniran a parar els meus ossos?...
Qui em dirà unes paraules de comiat?...
Quants em tindran al seu record?...
Pensareu en els moments viscuts,
quan els somriures ho omplien tot,
quan ens reuníem vora el foc,
quan la meva mà estava oberta a qualsevol,
quan cuidàvem dels pares,
quan el meu cor t'encoratjava en les primeres passes...
Plorareu per mi?...
No, no heu tingut la força del perdó!,
m'heu deixat sense opcions,
sense el poder de la paraula,
tristament sola i en silenci.
I si moro avui... faríeu massa tard.
[Juny ~ 2022]
Preguntes que en un moment o altra tothom caldrà que es faci. El vídeo em sembla brutal i t'ho dic jo que sóc més aviat poc "fan" de la Silvia.
ResponEliminaAferradetes
Em faig aquestes preguntes sempre subordinades al final del poema...
EliminaLes cançons tenen una força especial segons la interpretació de qui les canta, per això jo dic que no tinc cantants preferits, més bé cançons que em toquen l'ànima.
Aferradetes, Josep.
Eso que todos sabemos que pasar y que nadie sabe realmente cuando, trae muchas dudas y preguntas alrededor. Estupendo poema.
ResponEliminaMe gusta mucho el procesado que le has dado y ese dúo de Colina y Silvia, genial.
Un abrazo
La muerte no me preocupa ni más ni menos que a todo el mundo, me preocupa cómo es la relación que mantienes con los demás, durante la vida.
EliminaLa imagen ya tenía mucha fuerza antes del procesado, pero quise dejarla limpia de elementos que no venían a cuento.😉
¡Muchas gracias, Fernando!.
Aferradetes.
Interrogações muito interessantes.
ResponEliminaAdorei ver e ouvir a canção/música do vídeo
.
Uma quarta-feira feliz
.
Pensamentos e Devaneios Poéticos
.
El cap sempre dóna voltes, sobretot si estàs sola.
EliminaMoltes gràcies, Ricardo!
Aferradetes.
Lindo
ResponEliminaBesos
¡Gracias, Toni!.
EliminaBesos
Em sembla que aquest és el futur que a molts ens espera.
ResponEliminaPetons.
Honestament... espero que no a molts.
EliminaPetonets, Xavi.
Preguntes comuns, respostes diferents depenent de les circumstàncies de cadascú.
ResponEliminapodi-.
Les circumstàncies hi juguen un gran paper.
EliminaAferradetes, Carles.
Avui et deixo una reflexió propia antiga.
ResponEliminaM'encanta la Silvia.
https://alfredcomermaprat.blogspot.com/2020/03/la-partida.html
Aferradetes, sa lluna!!!
He llegit el teu poema i no hi puc afegir ni un punt ni una coma, però el meu parla d'una altra cosa...
EliminaGràcies!.
Aferradetes, Alfred.
Be, cada lectura es una reacció diferent a un text.
EliminaAferradetes, sa lluna
Clar que sí! I tothom pot dir la seva.
EliminaMés aferradetes. 🤗
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaO no m'he expressat bé o no se m'ha entès, o les dues coses.🤔 La "obsessió" va per un altre costat.
EliminaEl meu lema diu: "Viu i deixa viure".
Aferradetes, Joan.
Em disculpo, no ho entès.
EliminaBona revetlla.
No sé perquè has tret el teu comentari, cadascú fa la seva lectura i potser que jo no ho hagi sabut explicar millor. Tothom és lliure d'interpretar-ho com vulgui o com ho ha entès.
EliminaBona revetlla, Joan!.
Petonets.
S'ha de poder i voler, perdonar a temps... desprès, ja és massa tard per a tots.
ResponEliminaSalut ;)
Així és, quan les coses no es posen clares, quan no hi ha una raó declarada, quan tens el silenci com a resposta... desprès és massa tard per a tots i ja no calen records, ni bones paraules, ni plors.
EliminaAferradetes, Artur.
Aquest és un dubte que tenim: què passarà quan morim? Els que hem viscut molts anys hem anat a molts enterraments. Hem participat en moltes cerimònies de comiat. Quan ens toqui a nosaltres, encara que el nostre cos hi sigui present, en principi no ens assabantarem de res.
ResponEliminaEn Josep Maria Espinàs va dir (més o menys, cito de memòria) "Si no mano quan sóc viu, encara manaré menys quan estigui mort.
I aquest dubte es fa més gran quan no hi ha ningú per acomiadar-te. Quan mori tant se val tot!... Molt encertada la cita d'en Josep Maria.
EliminaAferradetes, Xavier.
La soledat, com una nit negríssima que ens fa sentir aïllats i pensar tristors. No deixem que els poemes ens preguin i, en el sopar solitari, tanquem els ulls i encenguem aquella esperança que només es pot trobar en nosaltres mateixos. Molt bona revetlla, Sa Lluna.
ResponEliminaEn la solitud, només ens queden els poemes, la música i els records per poder expresar-la... és bona companyia... però manquen els afectes.
EliminaEspero que hagis gaudit d'una boníssima revetlla.
Aferradetes, Olga.
La soledad, no deseada, se hace insoportable. Ese tramo final de la vida, se hace más llevadero si estás rodeada de seres querido.
ResponEliminaBesos.
Seguramente así es... dicen que mucho mejor en compañía de tus seres queridos.
EliminaAferradetes, Antonia.
Deixar algú sense el poder de la paraula, en un silenci tancat i fer que rebi sempre un silenci per resposta, a mi em sembla una opció cruel. Sempre hi hauria d'haver una possibilitat de refer-nos, d'explicar-los, de perdonar-nos els uns als altres. Però quan no depèn de nosaltres canviar-ho, poca cosa podem fer. Bé, sí que podem fer, tot el que tu ja fas... tenir els teus interessos, els teus intercanvis, les teves fotos, els teus poemes...
ResponEliminaNo coneixia aquesta versió de Sílvia Pérez Cruz de The Sound of Silence, és genial. A mi sí que m'agrada molt la Sílvia.
Una abraçada molt forta, Paula.
Hi ha instants en que la motivació es perd, una es cansa de ser sempre la que dóna passes per arribar a l'enteniment i de només rebre silenci com a resposta... l'únic refugi és intentar sentir-te bé amb les petites coses que t'agraden i de no morir en l'intent...
EliminaAquesta versió tan original de la Sílvia em va robar el cor.💗
Aferradetes dolcetes, nina.
"Hi ha instants en que la motivació es perd, una es cansa de ser sempre la que dóna passes per arribar a l'enteniment i de només rebre silenci com a resposta."
EliminaDiesen Satz kann ich sehr gut nachvollziehen.
Wie gut, dass wir das Ende nicht kennen. Und wie gut, dass es dann manchmal etwas gibt, das die Engländer "serendipity" nennen. ;-)
Per aquí en diem "serendipitat", ja veus no molt diferent als anglesos.😉
EliminaI sí, crec que és molt millor no saber el final de tot.
Moltes gràcies per la visita!
Aferradetes, Sean.
Segurament qui ens dirà unes paraules de comiat, ens recordarà sempre i plorarà per nosaltres, és difícil de poder contestar aquestes preguntes en vida...A més hi ha qui es mort de cop, ni se n'adona, potser els que es poden acomiadar, en podran treure l'entrellat.
ResponEliminaBona Revetlla, Lluneta.
I em pregunto... de què serveix una vegada morts, si no els has tingut en vida?.
EliminaBon Sant Joan!.
Aferradetes, Roser.
Cuando vayamos a morir, qué importa cómo. Mientras, a vivir de lo mejor, agradecidas, con quienes queremos y con quienes nos quieran. Si no hay quien, pues con nosotras mismas, con la conciencia tranquila, muy cerca de Dios.
ResponEliminaGran abrazo.
Muy cierto, pero no deja de ser muy triste para las personas que no tienen a nadie...
EliminaBesos, Sara.
És efímera
ResponEliminala vida.
Volàtil.
Un comiat permanent.
Un i si...
després no puc?
Quins neguits hi duc?
Quines preguntes porto?
Quins coratges he perdut?
La vida és un fil de seda
molt prim tensat als vents
que ens volten.
De seda, per la riquesa
prim, per la fragilitats.
tensat, pels cops que rep.
És efímera
la vida.
Volàtil.
Plena de retrets
i de dubtes no satisfets.
De vorals plens de pedres
i camins equivocats.
Plena de somnis trencats
i ferides que mai tancaran.
És efímera
la vida.
Volàtil.
I l'hem de viure així,
amb tota la dolçor
que ens quedi.
Magnífic poema de la vida, de la nostra.
EliminaGràcies!.
Aferradetes.
Me dejas estremecido, amiga... Dame un abrazo, por favor...
ResponEliminaUno es poco... démonos muchos y a todas horas, incluso sin motivo.
EliminaMuchas gracias por este abrazo, reconfortante... muy cálido, amic.
"Oh, think twice, it's another day for you and me in paradise", canta Phil Collins.
ResponEliminaLa imatge i el poema són colpidors.
Clar que sí, un dia més per a tothom. No creguis que no és important per a mi, ho és i molt... un dia més per a creure que tot pot canviar.🤷♀️
EliminaAferradetes, nina.
Més que la mort, que a tots ens ha d'arribar, el tema de fons del teu poema és el de la soledat, un sentiment devastador, una mena de mort en vida, perquè de la mort física mai en serem conscients, ja que la vida i la mort són incompatibles. Igual que no hi ha malalties sinó persones malaltes, també es podria dir que no hi ha solitud sinó persones soles, cadascuna amb les seves circumstàncies particulars. Per això imagino que no hi ha cap vareta màgica per trencar el cercle viciós de la soledat, que es retroalimenta a si mateixa, com totes les emocions, ja siguin positives o negatives. Aferradetes afectuoses a la distància, Paula!!🤔🤗😘
ResponEliminaTu ho has dit, la solitud és lo més semblant a la mort en vida. Però dissenteixo amb tu en que no hi hagi una "vareta màgica" per trencar-la i no és més que un apropament per part de tots.
EliminaAferradetes p'es coll, Alfons.😘🤗
La interpretació de la Sílvia fa posar la pell de gallina, magnífica!
ResponEliminaEl poema també és colpidor. Quin menyspreu tan immens la manca de paraules, que et deixin en silenci... avui hi som, demà qui sap. Sempre és millor parlar, intentar arreglar, perdonar. Hi ha silencis que fan mal.
Aferradetes, nina, preciós i alhora colpidor tot.
No hi ha res pitjor que fer preguntes a coses que no entens i que obtinguis el silenci com a resposta... o amb un "et pot fer mal", "millor deixar-ho com està" o coses semblants. Vols dir que no fas més mal sense dir-ho?.
EliminaCom bé dius tu, avui hi som, demà qui sap!.
Moltes gràcies!.
Aferradetes, bonica.
Anònim
ResponEliminaPoco se puede argumentar ante estas preguntas al filo del ocaso, poco podemos expresar más allá de empatizarnos con este torrente tumultuoso de sentimientos y afrentas de la vida, sólo pensar en la levedad del ser ante el mundo y sus azares.
Me viene a la mente una canción de Manolo García "Levedad", de la cual añadiré un fragmento.
"Como tú, camino por esta estrecha calle
Como tú, necesito soles que giren para alumbrarme
Que hagan brillar lo bueno que pueda haber en el alma
Sonrío al viento porque, en él, huelo el humo del incendio
Porque sé que la fe es creer en algún dios, aunque no existan
O en existir, aunque ese dios, a veces, no crea en ti
En caminar, aunque no brille tu estrella
Como tú, camino por esta tierra que pronto será yerma
Levedad
Somos levedad
Levedad
Somos levedad"
Salluneta, como siempre digo, quedo fascinado por tu inmensa capacidad de hacernos reflexionar sobre lo mundano y lo divino, sobre lo profundo, en definitiva sobre la vida y el mundo que la hace posible.
He volgut copiar aquest comentari que m'ha arribat des d'una altra part de l'Univers i que va ser del tot impossible deixar-ho aquí. No cal dir que ho sento moltíssim, perquè és molt profund i bell alhora i, a més, m'ha arribat d'una persona que estim molt i sempre m'ha fet escoltar grans reflexions que m'han obert els ulls a noves maneres de veure i sentir.
EliminaDe tant en tant quan l'ànima ja no pot més, surt un crit per aquells que no volen escoltar (entendre)... tot i que no serveixi de res...
Moltes gràcies per la teva companyia, malgrat la distància, et sento a prop.
faj