Rafael Barradas, 1919, Juguetes
Hi havia un rum-rum que circulava pel museu des de feia dies. Les joguines estaven una mica alterades i es feien rotllanes on no es xerrava d'altra cosa. Al mostrador més gran hi havia les pepes més velles que deien que sentien trepitjades a la nit, envoltades per les pepes petites que -lluny de les converses de les grans- jugaven a fer dinars i sopars a la cuineta de fusta. En el mostrador veí hi havia una carpa on s'hi veia un home amb un bigoti molt ample aixecant unes peses, mentre un altre molt prim creuava per damunt un fil a una alçada considerable i en un racó els pallassos no deixaven de fer broma sobre el que li ferien si el trobessin; per sobre d'ells una enorme baldufa no parava de girar. Al mig de la sala principal, un gran tren que anava amunt i avall, mentre xiulava en arribar a l'estació. Els cotxes s'havien posat en fila, amb els motors en marxa, per si necessitaven sortir aviat d'allà. Els tricicles, els cavalls amb els carruatges, els avions, tot ben apunt per atacar a l'intrús. Fins i tot els peluixos tenien preparades les maletes de tots. S'apropava l'hora de tancar el museu, l'hora maleïda on el fantasma es passejava per tot l'edifici, amb un llum a les mans i, de tant en tant, fent sorolls estranys... Mentrestant fora del museu, es sentien unes veus...
— Uep, Josep!, què hi fas per aquí?.
— Com va Ramon?, feia temps que no ens vèiem. Estic treballant al museu al torn de nit.
— I què tal ho dus?, deu ser feixuc.
— De moment, molt tranquil... Ja saps que ara hi ha més violència, gamberrisme i aquest museu té molt de valor... Em sap greu no poder xerrar més, començo el torn ja.
— Mem si ens veiem un dia i prenem una copa mentre xerrem.
— Sí, sí... ens truquem. Bona nit, Ramon!
— Bona nit!.
Van ser suficients cinc segons, el temps d'obrir la porta, posar el peu damunt unes petites boles d'acer que hi havia a terra i lliscar fins al taulell de recepció, obrint-se el cap. Desaparegueren de cop els sorolls estranys, els llums misteriosos i les trepitjades inquietants, fent-se un silenci sepulcral.
Són una mica entremaliades aquestes joguines, oi?
ResponEliminaClar que la por els hi ha fet perdre la raó.
Això sí... sembla un accident... han estat molt professionals.
Petons.
Com si ho haguessin fet tota la vida.😜
EliminaPetonets, Xavi.
És clar que consideraven el nou vigilant nocturn,
ResponEliminauna intromissió inacceptable a les seves,
tranquil·les i privades vides personals.
Aferradetes, sa lluna!!!
El museu no necessitava vigilants.🤭
EliminaAferradetes, Alfred.
Aquestes joguines ja els toca passar tot el dia com estaquirots a les lleixes del museu, és normal que quan arriba la nit necessitin esbargir-se i no que les continuïn vigilant. Ho entenc perfectament... tot i que el mètode que han trobat per aconseguir-ho és, per dir-ho d'alguna manera, una mica massa expeditiu. ;-)
ResponEliminaEficiència i rapidesa, no els calia res més.😊
EliminaAferradetes, Mac.
Una colla molt expeditiva.... no se la "juguen" pas ! hehehe Un relat enginyós ! Salut ;)
ResponEliminaAixí és!.😅
EliminaMoltes gràcies, Artur.
Aferradetes.
¡Joer! que mala leche tienen estos juguetes.
ResponEliminaBesos
Sólo querían un poco de intimidad...😉
EliminaBesos
Tant els teus "poemets" com els teus "relats" es fan llegir! Que bons que són.
ResponEliminaAferradetes
Em treus els colors. Moltes gràcies!.
EliminaAferradetes, Josep.
M'agrada que les joguines tinguin vida pròpia, que és molt avorrit, estar-se sempre sense moure ni peu ni cama, ni rodes...
ResponEliminaEls fantasmes devien estar molt entretinguts...Suposo que les bales estaven a terra per casualitat, he, he.
Petonets, Lluneta.
Sí que ha de ser avorrit no poder moure's tantes hores, per això no volien cap guardià a les nits. Les boles... no en tinc ni idea!.😜
EliminaAferradetes, bonica.
Aquestes boles d'acer han estat més letals que la bala de la ruleta russa.
ResponEliminaI sense cap mà per prémer el gallet.🤭
EliminaAferradetes, Xavier.
La pintura de Rafael Barradas és molt bona!, molt!, m’encanta! I tu li has posat la fantasia que, a voltes, tots necessitem: imaginació (que anem força mancats) i un xic d’esperit de Peter Pan per no rovellar-nos...
ResponEliminaAferradetes Paula!
La pintura l'ha posada Relats Conjunts perquè nosaltres diguéssim alguna cosa. A tu que tampoc te'n manca gens, per què no hi participes?. Et deixo l'enllaç:
Eliminahttps://relatsconjunts.blogspot.com
Moltes gràcies!
Aferradetes, Joan.
No tinc un blogspot, recorda que et vaig comentar que l'havia anulat. El tenia infectat (segrestat) per uns indonesis que l'utilitzaven per apostes il·legals. Vaig intentar denunciar-ho als mossos d'esquadra i no es van fotre a riure per educació. Al final el vaig anular... Gràcies Paula per l'oferiment.
EliminaRecordo que ho vas dir, però no recordava el motiu. No sé si serveix de molt, però per això i altres coses deixo els comentaris pendents de moderació.
EliminaGràcies a tu!.
Les joguines restarien tranquil·les aquella nit però... pot acabaven de crear elles mateixes a partir d'aquella nit el fantasma que crèiem percebre durant les nits precedents.
ResponEliminapodi-.
Sí, qui sap si a partir d'aquella nit el fantasma de l'home no volgués venjar-se d'alguna manera...🤨
EliminaAferradetes, Carles.
A la meva biblioteca també hi ha un conserge de nit, és una feina poc agraïda. Però el final del teu vigilant encara és pitjor.
ResponEliminaQui sap!, jo si fos ell no estaria gens tranquil, potser els personatges dels llibres es rebel·len i... 🤭
EliminaAferradetes, Helena.
Que espavilades, aquestes joguines! No els agradava, que algú les vigilés, i van decidir actuar... ja ho diuen, que el treball en equip és millor, la unió fa la força.
ResponEliminaMolt ben trobat aquest relat, m'ha agradat molt ;)
Aferradetes, nina.
La unió i unes petites bolles d'acer.🤭
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, bonica.
Jeje! Es un relato muy divertido y con una dosis tremenda de imaginación. Muy bueno Paula.
ResponEliminaUn abrazo
Me alegra que te haya sacado una sonrisa.😊
Elimina¡Muchas gracias!.
Aferradetes, Fernando.
No sería yo , la que pasara la noche ahí.
ResponEliminaFeliz semana. Besos.
Nunca se sabe lo que puede pasar cuando los juguetes cobran vida propia.🤔
EliminaAferradetes, Antonia.
Pobre vigilant! Les joguines han guanyat, quina imaginació que tens Paula!
ResponEliminaUn bon relat, sorprenent i divertit, exepte pel vigilant de nit que no s'ha divertit gaire.
Aferradetes , bonica!
A la història, el vigilant és qui se'n du la pitjor part.
EliminaNo sempre plou a gust de tothom!.😅
Moltes gràcies!.
Aferradetes, nina.
Estàs escrivint el guió de Toy Story 4?
ResponEliminaNo en tinc ni idea, de fet ni he vist el Toy Story 1.🤔
EliminaAferradetes, Risto.
Pobre Josep. Querían estar a sus anchas y sin vigilancia. Buen relato.
ResponEliminaBuena noche Paula.
Un abrazo.
Sí... pobre Josep.😅
Elimina¡Gracias!.
Aferradetes, Laura.
Los juguetes, cuando nadie los mira, hacen cosas insospechadas. Sobre todo cuando se miran en los espejos...
ResponEliminaUn abrazo, amiga
Me imagino que eso de que los juguetes se miran en los espejos es de alguna peli que no he visto... aunque yo tengo un peluche que hace cosas raras, como girarse solo y sin pilas.🤭
EliminaAferradetes, amic.
El que no s'imaginaven les joguines és que, després de l'accident mortal del vigilant, el tindrien permanentment amb ells al museu, convertit, ara sí, en un autèntic fantasma, sense la molesta llanterna però qui sap si amb una cadena pesada i sorollosa subjecta als peus !!😅 Aferradetes juganeres, Paula!!😉🤗😘
ResponEliminaQui sap si serà menys perillós com a fantasma que com a home!.🤭
EliminaAferradetes entremaliades, Alfons.😘🤗
Ayyyyy..esos juguetes se parecen al justiniano de torito salvaje jjajajaj tremendos! Y la verdad es que leerte es un poco como estar viedo unha de esas pelis enh dode los juguetes cobran vida y dan un poco de miedo..( o risas). Genial relato Paula!! siempre disfruto este rincon
ResponEliminaMe ha sacado una sonrisa tu comentario, la verdad es que algo se queda del travieso Justiniano.😅
Elimina¡Muchas gracias!.
Tu comentario no salió antes porque, desde siempre, los dejo pendientes de moderación... imagino que no lo recordabas. Esta vez no ha sido una jugarreta de Blogger.🤭
Besos, Eli.
Les joguines tenen molta intuïció. Segur que aquestes intuïen que alguna cosa greu estava a punt de passar. Has visitat algun museu del juguet, Paula??? Perquè ho has pintat tan bé que semblava que fossin els meus ulls els que ho veien.
ResponEliminaAferradetes!
Doncs sí!. Fa anys vaig anar al Museu del Joguet de Figueres, d'aquí la inspiració del relat.😉
EliminaMoltes gràcies!.
Aferradetes, Tresa.