"L'Escola d'Atenes" (Raffaello Sanzio - 1511)
— I què hi feies allà?
— Un esbós del que serà en un futur un quadre, plasmar la vida així com es dóna, del tot espontània, sense estar preparada ni orquestrada.
— Vols dir que no se n'adonaven que tu hi eres?
— No, tothom anava a la seva...
— Sí, ja ho veig.
— Fixa't bé en cada grup i amb les seves cares! N'hi ha que són un poema.
— Vols dir que feien poemas, oi?
— No que va!. En teoria han de sortir els millors matemàtics, científics i filòsofs de la història, els grans pensadors i escriptors...
— I és així, oi?
— Doncs sí i no! N'hi ha que tenen mèrits per arribar molt lluny i d'altres que també en tenen, però no els hi seran reconeguts mai...
— I ja saps el valor del quadre i quan cobraràs?
— Ui això ho tinc més complicat! Són tots eminències als seus camps, però tratant-se de diners, no n'hi ha cap que mostri la borsa... Això sí, com pots veure estan tots molt còmodes i relaxats...
— Doncs treballaràs per amor a l'art, gairebé com ells... he, he, he!
— No creguis, per si de cas el quadre passa a la història, m'hi he fet un lloc per ser reconegut.
— Què vols dir?
— Mira bé l'esbós... no et sona cap cara?
— Espera, no m'ho diguis... no em fotis, aquest ets tu!...
— Sí, siiiiii, l'únic que mira cap al front!, bé no l'únic, la meva enamorada també; així que si no cobro res, passaré a la història com un dels erudits d'aquesta escena... Bé i ara deixem tranquil, que tinc molta feina per fer.
