Havien fet plans durant les llargues hores de xerrades. Ella tenia tota la il·lusió d'una primera cita, ell somiava en el dia que es veiessin i... arribà. No tenien res a xerrar... ja s'ho havien dit tot.
"Sachliche Romanze" (Strophen 1 und 4) Als sie einander acht Jahre kannten (und man darf sagen: sie kannten sich gut), kam ihre Liebe plötzlich abhanden. Wie andern Leuten ein Stock oder Hut.
[...] [...] Sie gingen ins kleinste Cafe am Ort und rührten in ihren Tassen. Am Abend saßen sie immer noch dort. Sie saßen allein, und sie sprachen kein Wort und konnten es einfach nicht fassen. [Erich Kästner] * "Romanç real" (Versos 1 i 4) Quan es van conèixer durant vuit anys (i es pot dir: es coneixien bé), el seu amor va desaparèixer de sobte. Com els bastons o barrets d'altres persones. [...] Van anar al cafè més petit de la ciutat i van remenar les seves tasses. Encara estaven asseguts allà al vespre. Es van asseure sols i no van dir ni una paraula i simplement no m'ho podia creure.
Un poema que ho diu tot de les relacions que no s'encenen... encara que es coneguin de molts anys, si no hi ha per part dels dos l'espurna que faci de cada dia, un dia nou, poca cosa hi ha per fer... He cercat el poema sencer i també la cançó per saber-ne la pronunciació... i m'agraden els dos. ;-) https://www.youtube.com/watch?v=PD7xH7vQZdA Besets, Sean.
Tengo que reconocer que soy una de esas personas que no suele decir mucho en estos momentos muchas veces, quizás más de las que debiera, pero es que tampoco se puede cambiar la forma de ser del todo. Luego suelo arreglarlo.
"Tirar del carro" sólo de un parte, puede hacerse muy pesado y no creo que tenga nada que ver que seas menos o más hablador... esos muchos detalles pueden demostrarlo. ;-)
Quizás el sitio de la cita tendría que haber sido otro... Magnífico el microrrelato y la foto que, como siempre, se complementan de maravilla. Buen domingo Paula, un abrazo
Bona foto, «robada»? No m’estranya que aquesta imatge t’inspirés el petit relat, de fet la fotografia parla per si sola. A mi, això de les primeres cites em cau molt, molt, molt, i que molt lluny... Però sempre hi ha coses a dir, només cal esbrinar que li agrada a l’altra persona, els seus gustos, les seves afeccions... I hi ha rotllo per estona si hi ha interès. Aferradetes, Paula!!
I agree with the previous commenters. Maybe it's the space, the lighting and everything else that isn't romantic, doesn't give the spark... Very nice topic for discussion, it is of the time!
Crec que no hi ha moments per parlar d'aquest tema, sempre ha passat d'una manera o d'altra... Perdre l'interès o no mantenir el caliu, fa que res funcioni. Moltes gràcies!
Realment, els de la fotografia, no sembla que estiguin gaire conversadors. He, he, he, m'ha fet riure el teu final, encara que faci una mica de peneta no tenir res a dir-se. Potser estaven buscant la manera de pasar del dir al fer... o no... potser buscaven la manera de pasar del dir al fugir... ves a saber! Molt bon microrelat, Paula. M'ha agradat.
Potser podria ser també que necessitessin uns minuts per prendre aire. ;-))) A mi m'ha fet riure el teu comentari de fugir d'allà, donaria per una altra història, ja em puc imaginar el diàleg, ha, ha, ha! Moltes gràcies, Carme!
Miraven de fit l’horitzó, els silenci era l’interval entre dues mirades. A l’aixopluc del que passa pels voltants, ells cerquen en el temps tot allò que suposadament els hi mancava. A la fi els ulls es tornaran a trobar, potser llavors tornaran a sobrar les paraules.
Hi ha una cançó de Joan Isaac que també es podria il·lustrar amb aquesta fotografia que has fet: "Si vols, et porto a sopar i parlem dels colors, dels carrers de l'Havana, Dels amics que no truquen, de la meva indolència, o la fràgil presència, de llum als meus llavis, del temps, dels meus somnis, dels fills que s'escapen, de les fulles daurades, que entapissen els arbres.
Però no em parlis d'amor, que d'això no en tinc ganes."
La magia del directo, es difícil, pero no todo se reduce, o se dice con palabras, no todo es aquello que según los cánones se debería de esperar, a veces es justo lo contrapuesto. Demasiadas formas de enfocar cada instante, demasiadas formas… y dicho esto, y hablando de amor, he encontrado este poema que me ha llegado de forma sorpresiva y además es de aquellos que dejan sin palabras (al menos a mí).
El amor existe como un fuego para abrasar en su belleza toda la fealdad del mundo.
El amor existe como un presente de las diosas benignas a quienes aman la belleza y la multiplican, como los panes y los peces.
El amor existe como un don sólo para quienes están dispuestas a renunciar a cualquier otro don.
El amor existe para habitar el mundo como si fuera el paraíso que un amante distraído perdió por pereza por falta de sabiduría.
El amor existe para que estallen los relojes lo largo se vuelva corto lo breve infinito y la belleza borre la fealdad del mundo.
Cristina Peri Rossi
Sa Lluneta, como siempre digo, nos obligas a desperezar las entendederas!!!
Doncs sí, també m'ha deixat sense alè... I aquesta màgia de la que parles, no necessàriament es pot trobar a les paraules, també a les mirades (aquelles que penses que no es noten), en els silencis (que moltes vegades parlen més que les paraules), en els gestos (n'hi ha tants...!) Pot ser-hi o no, i tant si hi és com si no, sempre és molt evident. M'encanta que em facis creure que et puc treure la mandra de la closca. ;-)))
Captures molt bé la ironia d'una situació incòmoda on les expectatives no es van complir. De vegades, la vida ens sorprèn amb girs inesperats. I la foto exemplifica molt bé aquesta situació, cadascú mirant cap a un costat. Feliç nit per allà, Paula!!🤗😘✨🌠
Alguna cosa passava entre ells dos, només cal veure com no es miren i el detall que m'ho va confirmar, va ser veure les mans d'ell... oi que no sembla que tingués massa passió? ;-) Moltes gràcies!
"Sachliche Romanze" (Strophen 1 und 4)
ResponEliminaAls sie einander acht Jahre kannten
(und man darf sagen: sie kannten sich gut),
kam ihre Liebe plötzlich abhanden.
Wie andern Leuten ein Stock oder Hut.
[...]
[...]
Sie gingen ins kleinste Cafe am Ort
und rührten in ihren Tassen.
Am Abend saßen sie immer noch dort.
Sie saßen allein, und sie sprachen kein Wort
und konnten es einfach nicht fassen.
[Erich Kästner]
*
"Romanç real" (Versos 1 i 4)
Quan es van conèixer durant vuit anys
(i es pot dir: es coneixien bé),
el seu amor va desaparèixer de sobte.
Com els bastons o barrets d'altres persones.
[...]
Van anar al cafè més petit de la ciutat
i van remenar les seves tasses.
Encara estaven asseguts allà al vespre.
Es van asseure sols i no van dir ni una paraula
i simplement no m'ho podia creure.
Un poema que ho diu tot de les relacions que no s'encenen... encara que es coneguin de molts anys, si no hi ha per part dels dos l'espurna que faci de cada dia, un dia nou, poca cosa hi ha per fer...
EliminaHe cercat el poema sencer i també la cançó per saber-ne la pronunciació... i m'agraden els dos. ;-)
https://www.youtube.com/watch?v=PD7xH7vQZdA
Besets, Sean.
Quin desencís, quan ja està tot dit.
ResponEliminaPetonets, sa lluna.
Potser estigui tot dit, però no crec que estigui fet tot. ;-)
EliminaPetonets, Alfred.
Tengo que reconocer que soy una de esas personas que no suele decir mucho en estos momentos muchas veces, quizás más de las que debiera, pero es que tampoco se puede cambiar la forma de ser del todo.
ResponEliminaLuego suelo arreglarlo.
Besos
"Tirar del carro" sólo de un parte, puede hacerse muy pesado y no creo que tenga nada que ver que seas menos o más hablador... esos muchos detalles pueden demostrarlo. ;-)
EliminaBesos
Quizás el sitio de la cita tendría que haber sido otro...
ResponEliminaMagnífico el microrrelato y la foto que, como siempre, se complementan de maravilla.
Buen domingo Paula, un abrazo
Creo que no fue el sitio... más bien ellos mismos.
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes festives, Fernando.
El aburrimiento será el protagonista. Sin plática y sin risa, no hay relación que subsista.
ResponEliminaUn abrazo grande, Paula!
¿Deberían volver a las llamadas?... igual se arregla. ;-)))
EliminaBesitos, Sara.
Llavors ha arribat el moment de passar de les paraules als fets...
ResponElimina:)
Petons.
Això, això... menys paraules i més fets! ;-)))
EliminaPetonets, Xavi.
Bona foto, «robada»? No m’estranya que aquesta imatge t’inspirés el petit relat, de fet la fotografia parla per si sola. A mi, això de les primeres cites em cau molt, molt, molt, i que molt lluny... Però sempre hi ha coses a dir, només cal esbrinar que li agrada a l’altra persona, els seus gustos, les seves afeccions... I hi ha rotllo per estona si hi ha interès.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
Sí, d'aquesta ni se'n van adonar. Gràcies!
EliminaA mí no tant, però s'han romput per incompatibilitats de caràcters. ;-)))
Aferradetes, Joan.
I agree with the previous commenters.
ResponEliminaMaybe it's the space,
the lighting and everything else that isn't romantic,
doesn't give the spark...
Very nice topic for discussion,
it is of the time!
Crec que no hi ha moments per parlar d'aquest tema, sempre ha passat d'una manera o d'altra... Perdre l'interès o no mantenir el caliu, fa que res funcioni.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Katerina.
Només calia veure's,... tot estava dit.
ResponEliminapodi-.
Crec que en aquesta parella era molt evident. ;-)
EliminaAferradetes, Carles.
Difìcil convivència si tot ja està dit.
ResponEliminaUna vegada més treus una bona història d'una fotografia.
Aferradetes
Sembla que no té remei.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Josep.
Realment, els de la fotografia, no sembla que estiguin gaire conversadors. He, he, he, m'ha fet riure el teu final, encara que faci una mica de peneta no tenir res a dir-se. Potser estaven buscant la manera de pasar del dir al fer... o no... potser buscaven la manera de pasar del dir al fugir... ves a saber! Molt bon microrelat, Paula. M'ha agradat.
ResponEliminaAferradetes, preciosa!
Potser podria ser també que necessitessin uns minuts per prendre aire. ;-)))
EliminaA mi m'ha fet riure el teu comentari de fugir d'allà, donaria per una altra història, ja em puc imaginar el diàleg, ha, ha, ha!
Moltes gràcies, Carme!
Aferradetes, nina.
Miraven de fit l’horitzó,
ResponEliminaels silenci era l’interval
entre dues mirades.
A l’aixopluc
del que passa pels voltants,
ells cerquen en el temps
tot allò que suposadament
els hi mancava.
A la fi els ulls es tornaran a trobar,
potser llavors tornaran
a sobrar les paraules.
Les mirades també poden dir molt... el que és inacceptable és que ni es mirin...
EliminaMoltes gràcies, qui sap si...
Una buena escena en la que parece que nada hay que decir. Mal comienzo.
ResponEliminaUn abrazo
Muy mal lo veo, creo que ni pa' empezar. ;-)
EliminaAferradetes, Luis.
I can sense the chemistry going on
ResponEliminaSí, sí... passant d'ells. ;-)
EliminaSalutacions, roentare.
Estan a un pas de treure els mòbils i començar a xatejar. Espero, però, que no ho facin entre ells... aleshores sí que estaria tot perdut. ;-)
ResponEliminaAbraçades!!
Crec que no... vaja, ja seria el que faltava!! ;-)))
EliminaAferradetes, Mac.
I per què no es posen a mirar el mòbil directament?
ResponEliminaNo podria tenir per parella algú callat, ni ensopit.
Entre poc i massa, sa mesura passa.
EliminaNo em considero una persona molt xerradora, però m'agrada escoltar i dir la meva de tant en tant... ;-)
Aferradetes, Helena.
Hi ha una cançó de Joan Isaac que també es podria il·lustrar amb aquesta fotografia que has fet:
ResponElimina"Si vols, et porto a sopar
i parlem dels colors,
dels carrers de l'Havana,
Dels amics que no truquen,
de la meva indolència,
o la fràgil presència,
de llum als meus llavis,
del temps, dels meus
somnis,
dels fills que s'escapen,
de les fulles daurades,
que entapissen els arbres.
Però no em parlis d'amor,
que d'això no en tinc ganes."
L'he escoltada i també hi aniria bé. ;-)
EliminaGràcies, Xavier!
Aferradetes.
Hi ha poques coses que em facin sentir més incòmode que els silencis entre persones quan se suposa que haurien de parlar.
ResponEliminaCert, però hi ha silencis que parlan per sí sols, tant per bé com per mal. ;-)
EliminaAferradetes, Risto.
La magia del directo, es difícil, pero no todo se reduce, o se dice con palabras, no todo es aquello que según los cánones se debería de esperar, a veces es justo lo contrapuesto. Demasiadas formas de enfocar cada instante, demasiadas formas… y dicho esto, y hablando de amor, he encontrado este poema que me ha llegado de forma sorpresiva y además es de aquellos que dejan sin palabras (al menos a mí).
ResponEliminaEl amor existe
como un fuego
para abrasar en su belleza
toda la fealdad del mundo.
El amor existe
como un presente de las diosas
benignas
a quienes aman la belleza
y la multiplican,
como los panes y los peces.
El amor existe
como un don
sólo para quienes están dispuestas
a renunciar
a cualquier otro don.
El amor existe
para habitar el mundo
como si fuera
el paraíso
que un amante distraído perdió
por pereza
por falta de sabiduría.
El amor existe
para que estallen los relojes
lo largo se vuelva corto
lo breve infinito
y la belleza borre
la fealdad del mundo.
Cristina Peri Rossi
Sa Lluneta, como siempre digo, nos obligas a desperezar las entendederas!!!
Doncs sí, també m'ha deixat sense alè...
EliminaI aquesta màgia de la que parles, no necessàriament es pot trobar a les paraules, també a les mirades (aquelles que penses que no es noten), en els silencis (que moltes vegades parlen més que les paraules), en els gestos (n'hi ha tants...!) Pot ser-hi o no, i tant si hi és com si no, sempre és molt evident.
M'encanta que em facis creure que et puc treure la mandra de la closca. ;-)))
Besets amb pessics, Jota.
Muy bella escena esta que has captado... La vida late en ella...
ResponEliminaUn abrazo, amiga
¡Muchas gracias!
EliminaLate lentamente, diría yo. ;-)
Aferradetes, amic.
Captures molt bé la ironia d'una situació incòmoda on les expectatives no es van complir. De vegades, la vida ens sorprèn amb girs inesperats. I la foto exemplifica molt bé aquesta situació, cadascú mirant cap a un costat. Feliç nit per allà, Paula!!🤗😘✨🌠
ResponEliminaAlguna cosa passava entre ells dos, només cal veure com no es miren i el detall que m'ho va confirmar, va ser veure les mans d'ell... oi que no sembla que tingués massa passió? ;-)
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Alfons.😘🤗