Caminava cap el forn de Ca'n Alba per recollir una panada de carn i pèsols, un cocarroi de verdura i colflori i una ensaïmada de crema amb nous; de tots els forns d'Inca és on fan les coses més semblants a les que feia el meu pare quan tenia el seu forn. Anava amb una crossa a la mà dreta i una bossa a l'esquerra, la bossa de mà en bandolera quan em vaig aturar en sec i la vaig veure davant del mostrador. La tenia a un metro i menjava unes miques que hi havia a terra. Em va mirar i va seguir menjant. La dependenta quan em va veure, va treure la bossa amb les coses que ja havia deixat pagades, pensant que em costava entrar per l'esglaó que hi ha a la porta de la botiga, li vaig fer una senyal que no fes renou. M'estranyava que no prengués el vol i li vaig dir a la noia si em podia subjectar la bossa per treure el mòbil. Sense moure'm gaire, el vaig treure i es va deixar fotografiar com si res. Em feia peneta fer-li malbé el moment, així que les dues ens vam quedar aturades davant seu. Un noi baixava en direcció contrària i en adonar-se'n va emprendre el vol cap a l'arbre més proper... potser amb nosaltres es va sentir com a casa... qui sap! 😉
Amb aquest link contribueixo al post, oi?
ResponElimina:)
https://lh3.googleusercontent.com/p/AF1QipPIxr5dR7ZSKEfV2O69MtdopGCoG1OIE5zkiG_z=s1360-w1360-h1020
Petons.
Doncs sí, aquest és el forn. Ara ha canviat un poc, no el forn, sinó el carrer que hi ha just devora, abans era un solar buit (molt abans un casa) i ara hi han fet un carrer.
EliminaCrec que tinc fotos del mostrador de Ca'n Alba per alguna banda...
Moltíssimes gràcies per l'aportació!
Petonets, Xavi.
Un momento muy sensible de la vida cotidiana relatado con fluidez y simpleza.
ResponEliminaBella fotografía.
Abrazos.
Para mí, acercarme hasta allí, me saca de la rutina cotidiana. ;-)
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Eukel.
Amb els nois mai se sap, jaja
ResponEliminaEl primer cop que vaig adonar-me de l'existència de les merles va ser durant el confinament. Al mig del silenci del dia a dia la sentia cantar. Estava al terrat, un dia que vaig pujar-hi la vaig veure. Jo vivia al primer pis de quatre.
Va ser deixar-nos fer vida normal i... ja està, no vaig sentir-la més, no sé si el soroll de la ciutat l'emmudia o simplement va considerar que la "vida normal" era "com si vingués un noi".
podi-.
Jo crec que era perquè venía amb pas decidit, més que perquè fos un noi. ;-)
EliminaSegurament la teva visita no va ser del seu gust, he, he, he!
Aferradetes, Carles.
És una merla, oi? Aquests ocells s'adapten fàcilment als entorns urbans, però, així i tot, és ben estrany que les tinguis a un metre i no marxin volant. O aquest era confiat de mena... o es va adonar que tu eres de fiar, una de dos. :-)
ResponEliminaAbraçades!!
Doncs sí, nosaltres en diem mèrlera per aquí.
EliminaL'únic moviment que va fer en veure'm, va ser girar una mica el cap, pero no es va moure en tot el temps que la noia em va treure la comanda, ni quan vaig treure el mòbil, ni el temps de les fotos... ens tenia molt sorpreses a totes dues...
Era molt confiada i nosaltres no vam fer molt de renou i menys espantar-la. ;-)
Aferradetes, Mac!
Bon ull per copsar situacions curioses!
ResponEliminaAferradetes Paula
Moltes gràcies, Josep!
EliminaAferradetes.
Una merla, hi dic en femení, però és un mascle. Són tan bonics!
ResponEliminaPer aquí als jardins en volten molts. Que bé que el poguessis contemplar i fotografiar.
Deixant la merla a part, m'has fet venir ganes de conèixer el forn de Can Alba i salivera de tantes coses bones.
Aferradetes bonica!
Noltros en deim mèrlera, mira que solidaris ells. ;-)
EliminaUna pena que no portés una càmera com toca, però no tenía intenció de fer fotos, ni mans per portar-la...
Doncs mira, t'anava a dir que en tornar-hi podria fer unes fotos del forn, però en Xavi m'ha fet un regal, si vols veure com és (més o menys), dóna una ullada a l'enllaç que m'ha deixat als comentaris.
Aferradetes, preciosa.
Que bonic que ho expliques, salluna !.
ResponEliminaPotser feia un aperitiu, tot esperant que arribessis tu i el convidessis a panades i ensaïmades , que deuen estar boníssimes ! : )
Una abraçada !!
Moltes gràcies!
EliminaLes miques eren de gent que fa feina a prop i s'hi aturen a berenar (esmorzar) als matins, és que els mallorquins berenem dues vegades, una al matí i l'altra a mitja tarda. Per tant, segurament no es va moure perquè ho trobava boníssim. ;-)
Aferradetes, Artur!
A casa de tant en tant vénen, fins i tot han fet niu, però l'últim cop algun animal es va emportar els pollets, segurament per menjar-se'ls. La crueltat també existeix al món animal.
ResponEliminaUna abraçada.
És ben cert, la diferència d'ells amb nosaltres és que ells ho fan per supervivència, els humans per maldat.
EliminaAferradetes, Llorenç.
This story has such a warm, nostalgic feel to it—blending cherished memories, small everyday joys, and an unexpected encounter that turns into something special
ResponEliminaSí, són aquest petits moments que ens fan sentir vius.
EliminaSalutacions, James.
Tinc tendència a estimar els ocells. al bosc o a ciutat. I la merla, pel seu cant, és un dels meus predilectes.
ResponEliminaEls Beatles, en la veu de Paul McCartney van dedicar una cançó a la merla (Blackbird) fent una metàfora a una dona negra que lluitava pels drets civils.
Des d'aleshores quan veig, o escolto, una merla penso en un cant a la llibertat.
Les mèrleres sempre m'han fet gràcia amb els seus moviments a terra, però mai n'havia tingut un tan a prop.
EliminaEns expliques una anècdota que desconeixia, no m'estranya que ho vegis així.
Aferradetes, Xavier.
Se la ve tranquila en busca de su alimento.
ResponEliminaAbrazo
Tan tranquila que ni se inmutó cuando nos vió tan cerca. ;-)
EliminaAferradetes, Luis.
Preciosa foto y todavía mejor la descripción del bonito encuentro. Lo que cuentas que recogiste, seguro que están o estaban deliciosas. He visto el link de Toro y he buscado el horno, todo tiene una pinta estupenda.
ResponEliminaUn abrazo Paula
¡Muchísimas gracias!
EliminaLa verdad que estaba todo buenísimo. Es un horno familiar y, aunque no se pudo conservar el horno de leña, el sabor de todas las cosas que hacen allí me recuerda mucho a mi padre en nuestra panadería... Además de la leña, hay que saber elaborar el producto con mucho cariño para tener una buena clientela...
El mirlo estaba saboreando las migas que se cayeron cuando alguien estaba desayunando fuera. ;-)
Aferradetes, Fernando.
La merla és bonica, i aquestes rajoles que retrates amb ella també. Com els panots de Barcelona.
ResponEliminaLes rajoles més modernes, potser, que les de Barcelona.
EliminaAferradetes, nina.
Millor confiada que confinada. Bon text. A la meva escola convivim amb els coloms que es passegen per tot arreu cercant engrunes o entrepans sencers que els alumnes deixen pel terra. ;-)
ResponEliminaD'un bon tros... Moltes gràcies!
EliminaEls alumnes no han passat fam, per això deixen els entrepans tirats per terra...
Bona tarda, Risto.
Ellos saben que de los humanos lo justito ¡, pero siempre hay alguna excepción.
ResponEliminaBesos.
Nuestra intención fue no molestarle y que siguiera comiendo. ;-)
EliminaBesos
Confiado! Pues su pico amarillo identifica su sexo. :))))))
ResponEliminaUno como éste todas las madrugadas a eso de las cinco y media o seis me da los buenos días desde el tejado de enfrente...
En realidad, ya en esta época, con quien se comunica es con su pareja, en el nido ya!
Su canto la acompaña en ese empollar los huevos.
Abrazos Paula.
En mallorquín és "una mèrlera", tanto las de sexo femenino como masculino (pocas veces el género masculino cede su nombre a la hembra). ;-)
EliminaNo me he parado a buscar como se tiene que desarrollar una frase hablando de "ellas", aún siendo macho... ¡Mira una cosa interesante por descubrir!
Últimamente que me levanto varias veces por la noche, sí las oigo cantar y me gusta saber que hay alguien más ahí afuera. ;-)
Aferradetes, Ernesto.
Ahí afuera somos muchos a los que nos pilla la salida del sol "trasteando" ya con las teclas! Un placer en el silencio de esas horas. Solo roto por el canto de ese "mérlera" de pico amarillo. Travador de su compañera!
EliminaAbrazos Paula.
Me refiero a la calle, me imagino que no debo ser la única que se levanta (en mi caso forzada) a esas horas para hacer algo útil; aunque debo decir que soy más nocturna y me cuesta muchísimo levantarme de la cama con la salida del sol. ;-)
EliminaMés aferradetes, Ernesto.
Una descripció d’un moment que vas viure el present. En aquells instants sols estaves per la merla, no hi havia passat ni futur. A pesar de les teves dificultats, vas gaudir del que vivies llavors. Potser la clau està en fruir d’aquest fugissers moments...
ResponEliminaAferadetes i bona setmana, Paula!!
Serà qüestió de cercar mèrleres que en facin viure el present!
EliminaFora broma... la realitat és que hi ha pocs moments com aquests...
Moltes gràcies!
Aferradetes, Joan!
Aquesta merla no té por, és atrevida, i potser està a prop del seu niu.
ResponElimina"Veus la merla com una ombra, el vol un fil de llum groga,
i si canta... t'emociona."
Bona tarda sa lluna.
Tens raó, no en tenia gens de por, almenys amb nosaltres. ;-)
EliminaMoltes gràcies per aquests versos!
Bon vespre, Pere.
Aferradetes ben fortes!
Si es lo que yo te tengo dicho, que en la vida, a pesar de todo, hay bellos momentos... Claro que sí...
ResponEliminaUn abrazo, amiga
Poquitos, muy poquitos que casi no se notan... aunque cuando llegan, los disfruto mucho...
EliminaAferradetes, amic.
El forn de Ca'n Alba no només representa un lloc, sinó també un vincle emotiu amb el llegat patern. L'escena de l'ocell afegeix un aire meravellós al relat. És curiós com aquesta trobada transforma una acció quotidiana en una cosa plena de significat, quan de vegades la màgia floreix de manera inesperada a la meitat de la rutina diària. L'ocell sembla una merla comuna, pel seu característic bec ataronjat, molt abundant a les ciutats, i molt probablement un mascle perquè és totalment negre (les femelles són marrons) Aferradetes, Paula!!🤗😘
ResponEliminaSí, són moments senzills i màgics que apareixen de tant en tant i que em sorprenen gratament. Sempre dic que el dia que no hi hagi res que em sorprengui, ja em puc morir. Tot i que cada vegada més, hi ha menys coses que ho facin. ;-)
EliminaLa mèrlera, en mallorquí, cedeix el seu nom a la femella, tot i ser mascle.😅
Aferradetes, Alfons! 😘🤗
Quina il·lusió tenir una mèrlera (he après com en dieu i m'agrada), tan a prop i poder gaudir d'aquest moment i captar-lo.
ResponEliminaI a mi també em venen ganes d'entrar en aquest forn i tastar algunes coses, he he.
Gràcies per explicar-nos aquest detall quotidià senzill i que alhora omple tant.
Aferradetes, bonica.
Vam quedar tan astorades que ni ens moguérem. ;-)
EliminaAl forn s'hi ha d'entrar amb poca gana, perquè sinó t'ho endús tot. 😅
Moltes gràcies a tu!
Aferradetes, preciosa.
Apareció justo para posar a la chica de las buenas fotos :)v pero no confió en el chico.
ResponEliminaUn abrazo.
No iba preparada, aunque no salió del todo mal gracias a su buena pose. ;-)
EliminaEl chico caminaba rápido y creo que eso hizo que se echara a volar.
Aferradetes, Sara.