Caminava cap el forn de Ca'n Alba per recollir una panada de carn i pèsols, un cocarroi de verdura i colflori i una ensaïmada de crema amb nous; de tots els forns d'Inca és on fan les coses més semblants a les que feia el meu pare quan tenia el seu forn. Anava amb una crossa a la mà dreta i una bossa a l'esquerra, la bossa de mà en bandolera quan em vaig aturar en sec i la vaig veure davant del mostrador. La tenia a un metro i menjava unes miques que hi havia a terra. Em va mirar i va seguir menjant. La dependenta quan em va veure, va treure la bossa amb les coses que ja havia deixat pagades, pensant que em costava entrar per l'esglaó que hi ha a la porta de la botiga, li vaig fer una senyal que no fes renou. M'estranyava que no prengués el vol i li vaig dir a la noia si em podia subjectar la bossa per treure el mòbil. Sense moure'm gaire, el vaig treure i es va deixar fotografiar com si res. Em feia peneta fer-li malbé el moment, així que les dues ens vam quedar aturades davant seu. Un noi baixava en direcció contrària i en adonar-se'n va emprendre el vol cap a l'arbre més proper... potser amb nosaltres es va sentir com a casa... qui sap! 😉
Amb aquest link contribueixo al post, oi?
ResponElimina:)
https://lh3.googleusercontent.com/p/AF1QipPIxr5dR7ZSKEfV2O69MtdopGCoG1OIE5zkiG_z=s1360-w1360-h1020
Petons.
Doncs sí, aquest és el forn. Ara ha canviat un poc, no el forn, sinó el carrer que hi ha just devora, abans era un solar buit (molt abans un casa) i ara hi han fet un carrer.
EliminaCrec que tinc fotos del mostrador de Ca'n Alba per alguna banda...
Moltíssimes gràcies per l'aportació!
Petonets, Xavi.
Un momento muy sensible de la vida cotidiana relatado con fluidez y simpleza.
ResponEliminaBella fotografía.
Abrazos.
Para mí, acercarme hasta allí, me saca de la rutina cotidiana. ;-)
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Eukel.
Amb els nois mai se sap, jaja
ResponEliminaEl primer cop que vaig adonar-me de l'existència de les merles va ser durant el confinament. Al mig del silenci del dia a dia la sentia cantar. Estava al terrat, un dia que vaig pujar-hi la vaig veure. Jo vivia al primer pis de quatre.
Va ser deixar-nos fer vida normal i... ja està, no vaig sentir-la més, no sé si el soroll de la ciutat l'emmudia o simplement va considerar que la "vida normal" era "com si vingués un noi".
podi-.
Jo crec que era perquè venía amb pas decidit, més que perquè fos un noi. ;-)
EliminaSegurament la teva visita no va ser del seu gust, he, he, he!
Aferradetes, Carles.
És una merla, oi? Aquests ocells s'adapten fàcilment als entorns urbans, però, així i tot, és ben estrany que les tinguis a un metre i no marxin volant. O aquest era confiat de mena... o es va adonar que tu eres de fiar, una de dos. :-)
ResponEliminaAbraçades!!
Doncs sí, nosaltres en diem mèrlera per aquí.
EliminaL'únic moviment que va fer en veure'm, va ser girar una mica el cap, pero no es va moure en tot el temps que la noia em va treure la comanda, ni quan vaig treure el mòbil, ni el temps de les fotos... ens tenia molt sorpreses a totes dues...
Era molt confiada i nosaltres no vam fer molt de renou i menys espantar-la. ;-)
Aferradetes, Mac!
Bon ull per copsar situacions curioses!
ResponEliminaAferradetes Paula
Moltes gràcies, Josep!
EliminaAferradetes.
Una merla, hi dic en femení, però és un mascle. Són tan bonics!
ResponEliminaPer aquí als jardins en volten molts. Que bé que el poguessis contemplar i fotografiar.
Deixant la merla a part, m'has fet venir ganes de conèixer el forn de Can Alba i salivera de tantes coses bones.
Aferradetes bonica!
Noltros en deim mèrlera, mira que solidaris ells. ;-)
EliminaUna pena que no portés una càmera com toca, però no tenía intenció de fer fotos, ni mans per portar-la...
Doncs mira, t'anava a dir que en tornar-hi podria fer unes fotos del forn, però en Xavi m'ha fet un regal, si vols veure com és (més o menys), dóna una ullada a l'enllaç que m'ha deixat als comentaris.
Aferradetes, preciosa.
Que bonic que ho expliques, salluna !.
ResponEliminaPotser feia un aperitiu, tot esperant que arribessis tu i el convidessis a panades i ensaïmades , que deuen estar boníssimes ! : )
Una abraçada !!
Moltes gràcies!
EliminaLes miques eren de gent que fa feina a prop i s'hi aturen a berenar (esmorzar) als matins, és que els mallorquins berenem dues vegades, una al matí i l'altra a mitja tarda. Per tant, segurament no es va moure perquè ho trobava boníssim. ;-)
Aferradetes, Artur!
A casa de tant en tant vénen, fins i tot han fet niu, però l'últim cop algun animal es va emportar els pollets, segurament per menjar-se'ls. La crueltat també existeix al món animal.
ResponEliminaUna abraçada.
És ben cert, la diferència d'ells amb nosaltres és que ells ho fan per supervivència, els humans per maldat.
EliminaAferradetes, Llorenç.
This story has such a warm, nostalgic feel to it—blending cherished memories, small everyday joys, and an unexpected encounter that turns into something special
ResponEliminaTinc tendència a estimar els ocells. al bosc o a ciutat. I la merla, pel seu cant, és un dels meus predilectes.
ResponEliminaEls Beatles, en la veu de Paul McCartney van dedicar una cançó a la merla (Blackbird) fent una metàfora a una dona negra que lluitava pels drets civils.
Des d'aleshores quan veig, o escolto, una merla penso en un cant a la llibertat.