11 de març 2025

PASSAT BLAU


Somio en un passat blau, dolç, on la pell era jove, suau i brillant; on els desitjos eren clars, factibles i el camí era llarg, sense traves. Una paratge fascinant on descobrir, a cada pas, l'alegria de viure. 
Ara, en el present, la realitat és una altra, desdibuixada entre solcs i patologies misterioses em perdo, quedant-me en una trista temptativa de millora. 
I el futur?... presumptament fals... no es mostra... no és.

48 comentaris :

  1. This blue place really looks very attractive!
    Very beautiful poem!
    Thank you!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies a tu, Katerina!
      Aferradetes.

      Elimina
  2. It is a blue reverie

    ResponElimina
  3. Hola Paula, los recuerdos de tiempos azules son necesarios para sobrellevar los momentos duros del presente. Al menos yo lo pongo en práctica cuando lo triste me invade.
    Buena prosa reflexiva.
    Abrazos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En estos momentos sólo me queda este azul...
      ¡Muchas gracias!
      Aferradetes, Eukel.

      Elimina
  4. Una fotografía muy original y llena de belleza.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡Muchísimas gracias, Luis!
      Un abrazo.

      Elimina
  5. M'agradaria dir-te que tens un mal dia i que el blau meravellós tornarà.
    Crec que no tornarà.

    Jo no el veig enlloc... tot és gris i empitjorant.

    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha moments que penso que sí pot tornar, d'una altra manera... però són més els moments que penso que ja no pot ser...

      Petonets, Xavi.

      Elimina
  6. De los malos momentos se sale y verás de nuevo ese cielo azul esperanzador. Un momento de pesimismo lo tiene cualquiera y más en estos días grises y de lluvia que ahora estamos teniendo.
    Que tengas un agradable y día.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Se juntan muchas cosas, la lluvia, mi estado, las injusticias, el panorama....
      Te lo agradezco enormemente.
      ¡Feliz día, Antonia!

      Elimina
  7. Jo el passat no el veig de colors, o potser sí, ara que hi penso. Els 70 eren una mica verds, els 80 més aviat blaus i els 90 grocs així com els primers 2000 vermellosos però ja la década passada no té un color especial. Tampoc el present, vist des d'avui.

    Les cançons sí, clarament són de colors per a mi.

    Potser en un cert futur, vegis aquest present amb algun color, no necessàriament gris.
    Salut.

    podi-.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cada cop em queden menys colors... el futur?, no és...
      Si no fos per la música, no quedaria res.
      Salut, Carles!

      Elimina
  8. En inglés también significa triste. Aunque en las fotos es otra cosa.

    Beso.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, la foto es de tiempos azules, felices.
      Besos

      Elimina
  9. Verdaderamente, el presente y el futuro no tienen buen color, pero espero que sea un ciclo corto y que la luz vuelva a reinar...
    Lo que nos queda es seguir buscando la belleza y deleitarnos con ella.
    Un abrazo Paula

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cierto, cada vez nos quedan menos colores y nos cuesta más encontrar la belleza... que no digo que no exista, afortunadamente... siempre depende de las circunstancias de uno...
      Aferradetes, Fernando.

      Elimina
  10. El blaus per a mi, són el passat, el present i el futur. No veig les coses en un altra color!
    Aferradetes

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si hi ha un secret per veure-ho tot en blau, fes-me el favor de dir-me com. ;-)
      Aferradetes, Josep.

      Elimina
  11. Anònim12.3.25

    Sa Lluneta, tus letras evocan mucha nostalgia, y al leerte, me ha llevado directo a una canción de "El último de la fila", una canción llamada "Mar antiguo", en la que hay diversas estrofas, fragmentos que suenan a rebeldía contra la nostalgia, que invitan a otear nuevas perspectivas, a levantarse contra la desolación.

    Una de estas estrofas dice así:

    No hay otros mundos
    Pero si hay otros ojos
    Aguas tranquilas
    En las que fondear

    Y en sus estrofas finales, algo suena a lucha, y también a fe, junto con una pequeña plegaria:

    Mientras quede un olivo en el olivar
    Y una vela latina en el mar

    Viejos dioses
    Olvidados
    Mantenednos
    Libres de todo mal
    Mar antiguo
    Dios salvaje
    De la encina
    Y del gris olivar

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anònim13.3.25

      Uy, el comentario ha salido a medias, el blog, se ha comido la mitad, en fin, que le aproveche

      Elimina
    2. Estimat amic, "otear" és un verb potent i que faig servir en moltes ocasions quan tinc l'aigua al coll (que darrerament són en excés). Em coneixes bé i saps que he heretat la força per lluitar de mumarona... però de vegades tot es confabula en contra d'una i és complicat sortir-ne, no hi ha força i l'espai cada cop és més petit quan el cos i l'entorn no t'acompanyen...
      Moltes gràcies per aquestes lletres!

      Elimina
    3. I m'hagués agradat poder seguir gaudint del teu comentari, perquè la meitat és molt per perdre's pel món del Sr. Blogger... li haurem d'estirar les orelles, això no es fa!
      Per compensar una mica, he posat la cançó i l'estic recordant gràcies a tu.
      Petonets amb pessics, Jota.

      Elimina
  12. Mejor quedarnos con los buenos recuerdos del pasado y no pensar en el futuro Paula. Precioso azul.
    Buena semana.
    Un abrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En estos momentos no me queda otra...
      ¡Muchas gracias!
      Aferradetes fortes, Laura.

      Elimina
  13. ¿Ha pasado ya el momento, amiga, o sigue la cosa parecida? Espero que trascendido!
    Si bien entiendo que puede haber razones para cierto... desagrado, también sé de esa fortaleza y realismo tuyo.
    Esa realidad actual que describes, lo único real en ti, ¡eres tú! Con lo "bueno" y lo mejor de cada día.
    Todo un bagaje de realidad con el que seguir construyendo " Un paraje fascinante en el que descubrir, a cada paso, la alegría de vivir."
    Abrazos Paula.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El "momento" se hace eterno y a cada paso que doy el "desagrado", como lo llamas tú, me hunde más hasta llegar a paralizarme casi por completo. Bueno, como puedes leer he escrito un -casi- que es lo que me mantiene viva aún... demasiadas sinrazones para mi fortaleza...
      En fin, como he dicho a mi amigo el anónimo, seguiré luchando contra esto que me impide construir y disfrutar de esa alegría que sigue en mi recuerdo y que la quiero presente en mi día a día.
      Aferradetes, Ernesto.

      Elimina
  14. La imagen es bellísima... Los momentos actuales supongo que tendrán, al menos, algún que otro momento bello, y en ellos te debes concentrar... La vida es así, amiga.
    Un abrazo, Luna

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡Muchas gracias!
      Me los busco, aunque no estén ahora en mi vida, más bien pequeñas distracciones que hacen que no piense, aunque en realidad no ayuden a solventar el problema...
      Aferradetes, amic.

      Elimina
  15. Quina imatge més bonica!

    El present se'ns desdibuixa i el futur encara més.
    Sempre queda l'esperança d'una millora, sí, però sempre també incerta, per les dificultats i per l'edat que no arregla mai res.

    Però ens cal mantenir els bons records i reviure'ls tan com puguem. No pas perquè sigui tot el que ens queda, (potser sí o potser no) sinó perquè reviure les emocions positives, produeix canvis dintre nostre que sempre ajuden una mica a remuntar els moments més baixos.

    Agferradetes dolces, bonica!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, nina!
      Ja he perdut l'esperança d'aquesta millora, l'edat i les males praxis no ajuden, no... Abans tenia una mica d'il·lusió per la propera visita... però vist lo vist, ja no...
      I els records s'amunteguen al meu cap, de vegades ajuden i altres no.
      Aferradetes suaus, preciosa.

      Elimina
  16. Hi ha una cançó dels Dos+un (Amb lletra de l'eivissenc Isidor Marí i música d'Ia Clua) dels anys 70's
    on diu:
    "Aquella tarda era màgica:
    tots ens sentíem tan prop!
    l'aire semblava molt més net que mai,
    com si estigués ple de cançons.

    Rèiem a cada paraula
    i no sabíem per què.
    Sols ens miràvem i tot era clar:
    era volar millor que el vent.

    Era blau, tot el món era blau.
    Blau, molt blau.
    Blau com el cel o com el mar.

    Des de llavors ha passat el temps,
    però els amics no han passat;
    quan tenim penes o si estem contents,
    ara sabem la veritat:

    Tot pot tornar a ser blau.
    Tot el món pot ser blau.
    Blau, com li cal.
    Blau com el cel o com el mar."

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una cançó que desconeixia, tant de bo tot torni a ser blau!
      Moltes gràcies, Xavier!

      Elimina
  17. i la busques al youtube (Blau dos + un) la trobaràs. És una cançó molt bonica, amb la veu principal del malaguanyat i enyorat Ia Clua.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, l'he cercada i m'agrada molt.😉
      Aferradetes!

      Elimina
  18. Mi querida Paula, te doy un abrazo muy cálido y prolongado con todo mi corazón, que no deje espacio a eso misterioso que te hace sentir desazón. Goza de la evocación de ese pasado y recoge allí toda la fuerza que había en abundancia y llenes tu realidad de colorido. Eres muy capaz y confía en que lo vas a lograr, yo estoy segura de que puedes. Lo externo muy probablemente no va a mejorar, pero si podemos estar internamente bien.
    Estoy contigo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Primero quiero agradecerte este abrazo y todo tu apoyo.🤗
      Recurro muchas veces a ese pasado y me alivia a veces, aunque no arregle en nada lo que me pasa; cuando hablo de fuerza, hablo de mí, aunque lo que pase a mi alrededor sea culpable de ese estado...
      Besos dulces, Sara.

      Elimina
  19. No et castiguis... El futur no existeix. Vaig lleguir un curt paràgraf en un petit llibre d'un tal Henri David Thoreau que em va captar. Diu això: " Sobretot, no ens podem permetre de viure fora del present. Beneït entre tots els mortals aquell que no perd ni un moment de la vida fugissera recordant el passat. "
    Comprenc que això que diu aquest senyor no li agradi a tothom, però jo comperteixo el que diu aquest paràgraf. El passat no torna...
    Aferradetes, Paula!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. També ho entenc i ho podria compartir si el present hi fos o, millor dit, si tingués un present per a mi... El futur no existeix i el meu present no respira...
      Aferradetes, Joan!

      Elimina
  20. https://saboranisestrella.blogspot.com/2014/06/el-fut-de-infancia.html?m=1

    Pau, Lee está entrada para que conozcas un poco de mi infancia.
    Besitos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Leída y comentada. ;-)
      Una magnífica retransmisión.👌
      Besos, Sara.

      Elimina
  21. La vida pot ser blava, grisa, verda, rosa o vermella, sense importar l'edat. Hi ha qui la veu grisa als 10, als 20 i als 30, i gent que la veu rosa amb 90. Tot depèn de les circumstàncies, no de l'edat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fins i tot d'un dia per l'altre pot canviar de color... Sempre depèn de les circumstàncies, com dius tu.
      Bona tarda, Risto.

      Elimina
  22. Penso que de "i el camí era llarg, sense traves" fa molt de temps ja...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, si no fos pels records, semblaria inexistent...
      Bona tarda, Helena.

      Elimina
  23. Un text molt emotiu i dur alhora, Paula, ple de contrastos entre la nostàlgia del passat i la dificultat del present. És veritat, el pas del temps és implacable per a tothom, però quan enfrontem una malaltia tot es torna encara més difícil. Si a això s'hi afegeix el sentiment de solitud, la vida es revela en tota la seva cruesa. Tot i així, és important trobar moments de fortalesa, suport i esperança, i l'escriptura és un d'aquells moments de desfogament emocional, sobretot quan es comparteix de manera tan oberta com ho fas tu. Sent-te acompanyat per tots els que et llegim i t'estimem a la distància. I molt bonica la imatge que acompanya el text. Una gran abraçada Paula!!😉🤗😘

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gairebé sou la meva única companyia, que agraeixo enormement.
      Crec que si no escrigués des d'aquest punt, no sé on seria... m'agrada parlar de manera oberta, compartir sentiments de forma clara, els meus és clar!... no en sé d'altra manera i tampoc vull guardar-me'ls per a mi, si ho fes així, podria haver-me tornat boja des de fa molt...
      Moltes gràcies, amic!
      Aferradetes ben fortes.😘🤗

      Elimina

Benvinguts al racó!