En un carrer concorregut de la ciutat, un home passejava el seu gos amb una corretja que els unia, però també marcava una clara separació entre els seus desitjos. L'amo, distret pel tràfec urbà, girà cap a la seva esquerra, mentre que el gos, guiat pel seu instint i la curiositat, desitjava seguir de front cap a un indret ple d'olors intrigants.
—Per què no podem explorar plegats?, hi ha més enllà d'aquest camí!— pensà, desitjant la llibertat de córrer i jugar sense restriccions.
L'amo, conscient del temps que perdien, seguia caminant.
—He de seguir la meva ruta, tinc feina que m'espera— digué amb un to sec. No podia evitar pensar que l'adorava i com desitjava que sempre estiguessin plegats, però les responsabilitats eren primer.
Mentre l'home s'allunyava pel camí escollit, l'animal desconcertat va tirar suaument de la corretja, expressant el desig de seguir endavant. La tensió entre tots dos creixia, el desig de llibertat del gos xocava contra la voluntat del seu amo, creant un moment de silenciosa incomprensió. En aquell instant, tots dos estaven units per una corretja que els mantenia en aquesta dansa de desitjos oposats...
Tots sabem com acabà... guanyà l'obediència, la lleialtat i l'estimació.
A single leash held them together, yet it was love, not freedom, that ultimately taught the dog to walk beside him.
ResponEliminaEstimació i lleialtat, crec jo.
EliminaSalutacions!
It's not easy to teach other species to live with us, is it.
ResponEliminaClar, hi ha coses en ells que a nosaltres se'ns han oblidat. ;-)
EliminaPetonets, Mimi.
Els gossos haurien de viure lliures.
ResponEliminaSense corretges.
Al camp.
Petons.
Recordo què quan en tenia, a una petita finca, no estava fermat mai i hi havia moments que semblava que feia els cent metres llisos... follia sobtada!... ;-)
EliminaPetonets, Xavi.
Vaja! M'he sentit una mica identificat. Tot i que deixo que el meu gos trii a on vol anar, arriba un moment que he d'obligar-lo a tornar cap a casa, d'altra manera estaríem passejant tot el dia, i ja tinc una edat..., he, he.
ResponEliminaCert, a la nostra edat, tenen més vitalitat ells que nosaltres; també em passa amb els infants. ;-)
EliminaAferradetes, Josep Mª.
Sí, és clar, tenint en compte que un dels protagonistes és un gos, no podíem esperar un final diferent. En aquests casos, l'obediència, la lleialtat i l'estimació es confonen i s'equiparen.
ResponEliminaM'has fet pensar, però, en altres relacions (on les cadenes no existeixen físicament, però un dels components s'hi sent tan lligat com si hi fossin) que tampoc es trenquen per la mateixa raó. I trobo que això és un gran error. Mai hauríem d'equiparar obediència amb lleialtat i estimació perquè són conceptes ben diferents, antagònics fins i tot.
A la teva última participació en els RC, on sortia un gat obligat a fer el que la seva mestressa volia, vaig comentar que "qui mana, mana" i tu em vas contestar que hi ha molta gent que en sap molt de manar. És cert, però potser el problema no és aquest sinó que encara n'hi ha més disposada a obeir...
Ja paro que, segurament, el teu relat no anava per aquí, però a mi m'ha provocat aquesta reflexió i t'ho he volgut explicar. ;-)
Abraçades!!
En resum estic d'acord amb tu, gairebé en tot.
EliminaPel que fa a les relacions entre persones i animals, crec que està clar. Sempre hi ha excepcions on no hi ha estimació, només obediència pura i dura (en aquestes persones, se les hauria de prohibir tenir-ne cap).
Pel que fa a les persones, pot haver-hi de tot alhora o només una o dues de les coses. Quan parlava de que n'hi havia que en sabien molt de manar, em referia als que tenen el poder de fer i desfer... sempre es poden topar amb la negació d'obeir, però que això et pot suposar no viure gens tranquil... Per altra banda està la "submissió" de les dones per un maltractador, què no és més ni menys que una por irremediable i més si hi ha infants pel mig.
Això de l'obediència i la lleialtat, com pots veure, se'n podria xerrar hores i hores.
Aferradetes, Mac.
Me parece una metáfora muy clara y acertada sobre la tensión constante entre el deber y el deseo. A través de algo tan cotidiano como un paseo con perro, refleja esa lucha silenciosa entre la libertad y la responsabilidad que todos vivimos en algún momento.
ResponEliminaMe gusta cómo la correa no solo une físicamente, sino que simboliza ese vínculo afectivo que, aunque limite, también sostiene. El perro representa el impulso, la curiosidad, las ganas de explorar; el dueño, la obligación, el tiempo, el peso de lo que “toca hacer”.
Un abrazo
Molt encertada la teva reflexió.
EliminaDe vegades se'ns fa molt difícil decidir què fem en un moment determinat.
Aferradetes, nina.
Quem tem afazeres a cumprir não pode andar a passear o cão.
ResponEliminaAbraço de amizade.
Juvenal Nunes
Només hi ha dues solucions, o es fan les feines o es passeja el gos. ;-)
EliminaAferradetes!
El gos no obeïx per estimació, potser sí per lleialtat, però sobretot per obediència. En el fons tots som com el gos lligat, que no som amos del nostre destí ni sabem cap on anirem. La corretja és prou llarga per donar-nos un cert grau de llibertat, però no pas prou que ens permeti d’anar i fer el que volem. L’educació rebuda, el respecte, el concepte del bé i del mal que ens ensenyat, la responsabilitat, tota això són frens d’una llibertat integral. Ara no ens agradaria una llibertat així, l’educació rebuda ens ho impediria. La corretja la duem des d’infants.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
Així és, però també és veu diferent quan ets fill, pare, avi o net i a més li has de sumar les èpoques que hem viscut i la transformació de la societat... El que sí és cert, és que tots portem corretja des de que naixem, uns amb la corda més fluixa que altres, això sí. ;-)
EliminaAferradetes, Joan!!
Al final, entre el desig de llibertat del gos i les obligacions de l’amo, no va guanyar només l’obediència. Va guanyar el vincle: aquella lleialtat silenciosa que els manté units, fins i tot quan volen coses diferents. I per cert, la foto es xulisima!!!
ResponEliminaAferradetes, laura.
Crec que va haver-hi una mica de tot. ;-)
EliminaMoltes gràcies, Jordi!
Aferradetes!
Els gossos a la ciutat són un problema. Ells lligats, i si no ho van, sempre hi ha algú a qui molesta la seva presència. Els amos es passen de frenada duent-los sense lligar, a tot tipus de comerços (especialment d'alimentació) on no haurien de poder-hi entrar.
ResponEliminaLa imatge magnífica i la història fantàstica.
Aferradetes Paula
No només per a les persones, crec que també per a ells mateixos. Com en tot, n'hi ha que les tenen por i els gossos estarien millor a llocs on poguessin córrer lliures. Si les autoritats et multen per portar-los sense corretja, ara també et multen per deixar-los fermats a fora dels comerços. Com pots veure, sempre paguen els plats romputs els pobres animals...
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Josep.
Pues el se lo perdió.
ResponEliminaBesos.
Imagino que hablas del señor, pero en este caso creo que se lo perdieron los dos. ;-)
EliminaBesos
Los perros siempre encuentran intereses diferentes a los del hombre y la cuerda es su gran frustración.
ResponEliminaUn fuerte abrazo.
No me gusta ver a los animales encerrados en una jaula, ni atados con correas, me gusta verlos libres, aunque las autoridades no piensen así...
EliminaBesitos, Sara.
Amb el que no puc és amb les corretges flexibles, que deixen - aparentment - que el gos vagi on vulgui fins que arriba el top de la corretja o bé el gos s'ha ficat en un lloc on acaba impedint el pas d'altres persones.
EliminaNo és el gos, que em molesta per ficar-se al mig; és l'amo, quan prenc una actitud de renyar el gos i fa una tirada brusca a la corretja dient "vine! que no veus què fas?"
Com que "vine..."? com si tingués la culpa el pobre gos, si has estat tu qui ha donat corda per tal que arribi on ha arribat.
podi-.
Si surts amb el gos, se suposa que vas a passejar al gos i per tant n'has de tenir cura. Tampoc m'agraden aquestes corretges flexibles, mai se sap què pot passar.
EliminaAferradetes, Carles.
Aquest cop, com tu dius, el final no queda obert, sinó que queda ben clar, per a tothom, com acabarà. Els gossos s'acaben conformant sempre a seguir les ordres dels seus amos. Suposo com nosaltres que també ens anem conformant a acceptar els nostres lligams, les nostres corretges. De més o menys bon grat. Això cadascú ho porta com pot.
ResponEliminaUna fotografia molt suggeridora, de la qual n'has tret molt bon partit, amb aquest conte-reflexió.
Aferradetes, preciosa!
No només lligams, també ordres ens fermen i de vegades et costa acceptar-les i et rebel·les, però n'hi ha que no ens queda d'altra que cedir...
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, nina.
Els gossos són fets per viure en llibertat, però això és un problema a les ciutats.
ResponEliminaÉs cert, per això i perquè el pis és molt petit no en tinc.
EliminaAferradetes, Helena.