Era un dia qualsevol quan vaig pujar al tren, ansiosa per escapar de la meva rutina observava el rellotge, sentint que el temps m'atrapava dins un bucle inacabable, cada segon era com un trencaclosques on una peça no encaixava a la meva ment, les paraules eren només soroll al cap. Ningú sabia si mai podria escapar-me d'aquest cicle aterridor o si romandria atrapada al meu propi laberint emocional, esperant a ser alliberada.
De sobte, un crit esquinçador va interrompre els meus pensaments, una dona a l'estació havia deixat caure un bol ple de flors i els pètals de color rosa elèctric volaren en totes direccions, creant una imatge de colors vibrants a terra. Atrapada entre el desig d'ajudar i la por de perdre el tren, vaig mirar enrere cap a la dona que intentava recollir les flors...
Just quan pensava que tot era un somni i qui sap si la clau per sortir d'aquest cicle estrany, el xiulet del tren va ressonar. Em vaig aixecar del seient i, en un instant, vaig prendre la decisió de enfrontar-me a allò desconegut, deixant enrere les ombres del passat.
Les rutines ens poden fer la vida més fàcil, i ens fa por que tot se'ns compliqui si en fugim. Però més fàcil no vol dir millor i quan aquestes rutines es converteixen en una mena de presó, cal saber fer el pas de deixar-les enrere pujant al primer tren que passa, malgrat que no tinguem cap seguretat d'on ens portarà.
ResponEliminaUn cop més, un relat molt encertat.
Abraçades.
Més fàcil i, de vegades, més avorrida també. Una mica de moviment ens fa estar més desperts i pensar menys en les nostres dèries.
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Mac.
Als nostres dia a dia tenim l'oportunitat de fer "A" o "B" i de vegades observem coses maquíssimes, plenes de color però acabem prenent un tren que deixa enrera aquella persona, que segurament se'n surtirà, tot i que sense tu.
ResponEliminaI el tren,... en algun lloc ens durà.
Salut,
podi-.
Sempre la tria és nostra o així hauria de ser.
EliminaAferradetes, Carles.
Un día cualquiera no se ocurrió otra cosa que subirte a un tren... Ay, Señor, joven, pero como se te ocurre. No ves el peligro. No ves que puede pasar cualquier cosa... Gritos, espantos, destrozos...
ResponEliminaAyyyyyyyyyyyyyy
Buena foto del arriesgado momento, amiga
Y así como están los trenes, mejor ir andando. ;-)
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, amic.
Una foto preciosa, suposo que del entranyable tren de Sòller!
ResponEliminaAferradetes Paula
Sí, és el nostre tren de Sóller. ;-)
EliminaMoltes gràcies, Josep!
Aferradetes.
Y al sonar el silbato del tren se fue a enfrentar a lo desconocido...
ResponEliminaBonito relato, sa lluna
Un abrazo y feliz lunes
Por lo menos esa fue su intención. ;-)
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Marisa.
Doncs, una mica sí que sembla un somni... però aquest final es molt esperançador, deixar enrere les ombres, per més que costi, ha de ser alliberador.
ResponEliminaMolt bona la teva proposta al joc de Lissa, Paula!
Aferradetes, preciosa
I tant! Ja m'agradaria a mi poder-ho fer...
EliminaMoltes gràcies!
Aferradetes, Carme!
Magnifica fotografía con un blanco y negro estupendo. Un buen lugar para concentrarse en una buena lectura o para observar a los demás mientras se viaja.
ResponEliminaAbrazo
¡Muchas gracias!
EliminaYo no puedo leer en los viajes, me mareo. Aunque sí me gusta mirar los paisajes, tanto humanos como los de la naturaleza.
Aferradetes, Luis.
Sometimes the way out of an emotional labyrinth is not found by catching the train, but by choosing at a single, decisive moment to step toward what unsettles you rather than what confines you
ResponEliminaFugir d'allò que et fa mal no soluciona res, cal ser valenta i enfrontar-ho...
EliminaSalutacions!
Es qüestió de trencar el encanteri i viure la vida destjada.
ResponEliminaAferradetes, sa lluna!
Crec que aquest cop ho aconseguirà. ;-)
EliminaAferradetes, Alfred.
Cuidadin con los trenes. Fotaza Paula. se aprecian hasta los reflejos arriba.
ResponEliminaBuen marzo.
Un abrazo.
Así com está el patio, mejor ir andando. ;-)
Elimina¡Muchas gracias!
Aferradetes, Laura.
To learn from the past and then leave it behind is often the best course.
ResponEliminaPenso com tu, però de vegades estas massa enganxada en el passat...
EliminaPetonets, Mimi.
M'ha semblat un somni... i resulta que no.
ResponEliminaO sí i sembla que no ho és.
Quan creiem despertar potser un altre somni?
Petons.
Tu ho saps?
EliminaJo encara no n'estic segura. ;-)
Petonets, Xavi.
Hi han decisions difícils de prendre: entre ajudar a la bona dona a recollir les flors i (possiblement) perdre el tren, o quedar-se asseguda observant el tràfec de la senyora, desesperada per l'incident i assegurar-se el viatge en tren. Jo no sé què hauria fet, de debó, però la majoria de la gent pensa primer en els seus interessos.
ResponEliminaUn relat que m'ha fet pensar, mira per on, en moltes coses, he, he.
Aferradetes!
Ella només volia fugir (jo crec que d'ella mateixa), per tant crec que s'ho va pensar i la va ajudar...
EliminaNo hi ha res que m'agradi més que fer-vos pensar. ;-)
Aferradetes, Josep Mª.
Yo he estado en ese tren. Ahora estoy en el dique seco con un ojo chungo pero ya parece que el antibiótico va funcionando. Creo que mañana podre ponerme un ratito.
ResponEliminaBesos.
Sí, ya lo recuerdo... me dejasteis esperando para tomar un café... :-)))
Elimina¡Cuídate y que mejores pronto!
Besos
Foto exquisida i relat molt inspirat.
ResponEliminaAferradetes, Paula!!
Moltíssimes gràcies!
EliminaAferradetes, Joan!!
Que fantastica fotografia, me encanta. Un saludo.
ResponElimina¡Muchas gracias!
EliminaUn abrazo, Ana.
Lo percibo como una reflexión sobre cómo la rutina y los pensamientos pueden atraparnos en un ciclo emocional del que parece difícil salir. El momento de las flores y la decisión final simbolizan ese instante en el que uno se enfrenta a lo desconocido y decide romper con el miedo o la inercia. A veces, basta un pequeño gesto o una decisión para cambiar el rumbo y dejar atrás aquello que nos mantenía atrapados.
ResponEliminaUn abrazo y feliz fin de semana
Encertada i molt bona reflexió la teva.
EliminaBon dissabte!
Aferradetes, Núria.
Com els viatgers asseguts tots de cara endavant i només un cap endarrere, això parlaria del teu voler deixar enrere les ombres del passat.
ResponEliminaMolt ben vist, nina! ;-)
EliminaAferradetes.