EL BANC BUiT

 

Mural a Penelles - "Banc amb missatge" de Fra Miquel  

a  RELATS de la CARME 

Començarem amb misteri...

Cada nit, quan el carrer quedava en silenci, el banc apareixia ocupat.  Ningú no sabia qui s'hi asseia. Algunes persones deien haver vist una silueta immòbil, sempre a la mateixa hora. D'altres asseguraven que, quan s'hi acostaven, el banc era buit.

Una matinada, en Marc va decidir esperar. Es va amagar darrere d'un arbre i va mirar el rellotge. Quan van tocar les dotze, una ombra va aparèixer a la paret del costat del banc. En Marc va contenir la respiració. L'ombra semblava asseure's. Però el banc continuava buit...

De sobte, va sentir una veu molt a prop seu:

— Ja has arribat... Aquí i ara, pots començar una nova vivència... 

—Començar què? —va murmurar.

—Tot i que encara no és el teu moment...

En Marc es va girar, sentint un calfred. No hi havia ningú. Només el banc, la paret i aquella ombra que, lentament, començava a moure's.

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

I acabarem amb una mica de seny...

La Neus havia passat per davant d'aquell banc centenars de vegades. Sempre amb pressa. Sempre amb alguna cosa al cap: la feina, les compres, els missatges pendents, les converses que havia ajornat. Però aquell matí s'aturà. Potser fou la llum suau que queia sobre les pedres. Potser el silenci del carrer. O potser aquella figura pintada a la paret, asseguda com si esperés algú. Al seu costat, unes paraules escrites a mà li cridaren l'atenció: "Aquí i ara, pots començar una nova vivència."

La Neus somrigué i s'assegué al banc. Per primera vegada en molt de temps, no mirà el rellotge. Va pensar en totes les persones amb qui havia compartit vida i que, sense adonar-se'n, deixà enrere. En els veïns que saludava sense conèixer, en aquella dona gran que vivia al tercer i a qui mai no preguntava com estava, en el noi de la botiga de la cantonada que sempre li guardava el pa... I entengué una cosa senzilla, potser conviure no era només compartir un carrer, una escala o una ciutat. Potser era fer lloc als altres dins del propi temps. 

Aquell mateix dia, quan tornà a casa, picà a la porta de la veïna del tercer.

—Hola!  Volia saber com estàs...

La dona la mirà sorpresa. Després somrigué. I començaren a parlar... 

L'endemà tornà asseure's al banc. Al cap d'una estona, s'hi assegué un home desconegut, no es digueren res, només compartiren el silenci. Després arribà una nena amb una bicicleta. Més tard, una parella gran. I un jove que portava una motxilla plena de llibres... El banc ja no semblava tan sol.

La Neus mirà de nou la paret i pensà que potser els grans canvis no començaven amb grans discursos, potser començaven així: amb un banc, amb una pausa, amb una mirada, amb un aquí i ara. I amb la decisió, petita però valenta, de començar de nou amb els altres.